Pere Sales Mascaró (Algaida, 1969) està al capdavant d’una tenda a Algaida i ve de família de botiguers d’Algaida de la tenda de Can Sales o Can Saletes. És un fervent defensor del comerç local de proximitat. És també escriptor i ara publica “Títera” (Neret Edicions), la seva nova obra on fa “un viatge per la memòria, la quotidianitat i la resistència de la tendresa”. El llibre serà presentat diumenge, dia 8 de juny, a les 19.00 h, en el Casal Pere Capellà d’Algaida.
– Sou un comerciant militant de la causa del “comerç” de proximitat, quin temps fa? Com ha evolucionat amb el temps i com veis el futur?
– Efectivament, som un entusiasta del comerç de proximitat, des de sempre. A ca nostra des de 1967 hem tengut una botiga d’electrodomèstics. Jo mateix, fent equip amb la meva dona Joana, vàrem agafar el relleu fa vint-i-un anys. El comerç local és dinamitzador de la comunitat, actua de revulsiu econòmic, i configura una xarxa de servei i relació. Viure a un poble amb un entremat de diferents comerços és un valor que s’ha de potenciar i protegir. Si desapareixen, ho lamentarem. Per descomptat que els negocis han d’estar al dia i adaptar-se a les necessitats reals dels clients.
– Vos imaginam escrivint en temps de feina, entre client i client? Ho feis?
– No, naturalment que no. Escric de matinada, m’aixec prest a les 6, perquè necessit una certa tranquil·litat. La botiga m’exigeix la màxima atenció, i és veritat que de vegades edit o repàs algun text, si tenc un moment, però el procés creatiu, o l’atenció dels clients, jo diria que qualsevol tasca requereixen una dedicació exclusiva. Som incapaç de fer dues coses bé al mateix temps.
– L’èxit de les vostres publicacions a xarxes socials vos ha animat a fer el llibre?
Sí, efectivament, les xarxes socials, en el meu cas, m’han servit de llançadora. Segurament si no fos per Facebook, Instagram o X, en el seu moment, no m’hagués animat a escriure el llibre. La publicació immediata, sense intermediaris, i el feedback que reps dels lectors ha estat per mi un al·licient. Ha estat un procés llarg, de molts d’anys, i m’ha ajudat a articular una veu pròpia. Ho dic modestament, perquè no som i no em consider un creador de continguts, com s’estila dir ara. Som un usuari de les xarxes per comunicar-me amb els meus amics i o seguidors.
– “Títera” és un títol evocador i poc convencional. Per què aquest nom?
– Títera és un gest, un moviment inesperat que trenca la immobilitat. Quan érem infants —ho cont en el llibre— ens agafaven de les mans i ens feien “una títera”, un impuls sobtat per voltar i veure el món des d’una altra perspectiva. Aquest llibre vol ser precisament això: una manera de sacsejar la rutina i redescobrir la bellesa de les petites coses.
– No és una novel·la, per què vareu optar per una estructura fragmentada en lloc d’un relat lineal?
– Perquè la memòria no és lineal, sinó feta d’associacions d’idees. “Títera” no segueix una cronologia, sinó que cada fragment es connecta emocionalment amb els altres, construint un mosaic de records i reflexions. Aquest format permet capturar la quotidianitat i la seva transcendència sense rigideses.
– El vostre estil combina una prosa poètica amb un to intimista i evocador. Com treballes el llenguatge per aconseguir aquesta sensació de lirisme sense perdre la connexió amb la realitat?
– El llenguatge és essencial per capturar l’atmosfera dels records i la càrrega emocional de cada instant. Pretenc ser sincer. No cerc embellir artificialment el que escric, sinó trobar les paraules que transmetin la intensitat del moment. M’agrada jugar amb la musicalitat de les frases, amb repeticions i ritmes que evoquen la memòria oral. A més, faig servir imatges senzilles però poderoses. L’objectiu no és impressionar, sinó emocionar i fer que el lector senti que les meves experiències també poden ser les seves.
– El llenguatge que utilitzau a “Títera” té un to proper i fluid, gairebé oral. Com ho treballau? Heu trobat dificultats en aquest procés?
– Vull que el text tengui naturalitat, que sembli que algú et parla, que el ritme sigui viu i reconeixible, però sense caure en un llenguatge vulgar o descuidat. No es tracta d’imitar l’oralitat, sinó de fer-ne una transposició literària: captar-ne el ritme i l’expressivitat, però també transformar-la perquè adquireixi una bellesa pròpia, una harmonia, una música. Cerc la “cançoneta” de la parla normal i corrent, però adaptada a l’escriptura.
Intent trobar la cadència justa —i som conscient que no sempre ho aconseguesc, m’enfad amb mi mateix—, la tria de paraules que no només siguin correctes, sinó que sonin vives i autèntiques. I, sobretot, prov que la llengua no s’interposi entre el lector i l’emoció: ha de servir per amplificar-la, no per distorsionar-la. La normativa hi és, però també les formes dialectals que donen veritat al text. Aquí és on sovint sent que camín per la corda fluixa: com respectar la correcció sense perdre l’essència d’una llengua transmesa per la veu?
Aquesta tensió entre oralitat i escriptura és un exercici constant a “Títera”. No volia que sonàs impostat. Cerc un equilibri entre la naturalitat i una bellesa que no sigui forçada, sinó que neixi de la mateixa cadència del llenguatge. De vegades em surt bé, altres no tant. Perquè en això també som un aprenent, que s’equivoca, i errar no ha de ser un inconvenient sinó una oportunitat.
– El llibre es construeix a partir de records personals. Com equilibrau la memòria amb la construcció literària?
– La memòria sempre és parcial i subjectiva, però la literatura li dona una nova dimensió. No escric per fugir del present ni per idealitzar el passat, sinó per dotar de sentit el que he viscut. Els records esdevenen universals quan deixen de ser estrictament personals i es transformen en relat compartit.
– “Títera” està dividit en dues parts: So na Mora i Castellitx. Per què aquesta estructura i què explorau cadascuna d’elles?
– Aquesta divisió no és només formal, sinó que reflecteix dos espais físics que són, sobretot, espais emocionals. La caseta del camí de So na Mora nou és la infantesa viscuda amb innocència, la connexió amb els padrins, la descoberta del món des de la senzillesa. En canvi, Castellitx és el lloc de la reflexió, del reflex de viure en comunitat, de la mirada madura que torna als paisatges coneguts però amb una nova consciència, més complexa. Si So na Mora és l’experiència immediata, Castellitx és el retorn, la revisió del passat amb una certa melangia però també amb la voluntat de trobar-hi sentit. És també un símbol potent per a la Tribu —les persones que formen el poble—, m’agrada dir que és la nostra Ítaca intergeneracional. Aquí hauria d’explicar que Castellitx és certament el lloc fundacional de la vila d’Algaida, un paratge bellíssim a les faldes del Puig de Randa, on pujà i s’il·luminà Ramon Llull. L’església de Castellitx data de 1248.
– La relació amb el poble i la terra és un tema central a “Títera”. Què representa per vós aquest espai?
– El poble no és només un lloc físic, és un territori emocional. És el ritme lent de la vida, la cadència de les converses, la connexió amb les arrels. No es tracta de nostàlgia, sinó d’una reivindicació de la memòria com a acte de resistència davant la desconnexió emocional i l’oblit. En un món que ens vol deslligats del passat, recordar és un acte polític.
– Has parlat en altres ocasions de la tendresa com una forma de revolució. És aquesta una de les idees del llibre?
– Sí, absolutament. La societat ens ensenya a ser implacables, a competir, a sobreviure amb cinisme. Però jo crec que la resistència més poderosa és la capacitat d’estimar allò que no té valor de mercat, allò que sembla irrellevant. La bondat i la tendresa no són febleses, són actes radicals. Mantenir-nos oberts al món amb aquesta actitud és un desafiament constant. I dit això, no som ingenu, ni immune al mal, i cada dia lluit contra l’absurditat i la incoherència, som pres d’elles.
– L’obra és també un homenatge a la infància?
– És un homenatge a la infància com a espai de descobriment, però també com a lloc de preguntes sense resposta. A “Títera”, la infantesa no és només un record, sinó una mirada. Intent recuperar aquesta manera d’observar el món amb fascinació, amb la consciència que tot és efímer però valuós.
– Un dels grans temes de “Títera” és la fragilitat i la finitud de la vida. Com ho afrontau literàriament?
– És un tema central i ineludible. La fragilitat ens acompanya des del primer moment i la finitud és l’horitzó inevitable. A “Títera”, això es reflecteix en el dia a dia: el record de la padrina que cus una vanava amb la intenció que quedi com a testimoni, la desaparició d’una tortuga que sempre torna després de l’hivern, fer pancuit que és molt més que menjar, és un acte d’amor i de permanència. Escriure sobre la fragilitat és, en certa manera, una forma de combatre-la, de donar-li sentit. No podem evitar la desaparició, però podem fer valdre el que ens ha fet viure plenament.
– A Títera mencionau passatges de la Bíblia, a Pasolini, Fellini i Sorrentino, i també a Dostoievski, Tolstoi, Camus, Costa i Llobera i Franco Battiato. Per què?
– Perquè tenen molt a dir. No em puc extreure de fer-ho. Del cinema de Pasolini, Fellini i Sorrentino m’interessa la seva manera de retratar realitat apel·lant la poesia. Dostoievski, Tolstoi i Camus m’han influït en la reflexió sobre la condició humana, el temps i el destí. De Mallorca, Costa i Llobera m’ha deixat la mirada sobre la terra i la paraula. No puc renunciar a emmirallar-me en La Bíblia, sobretot en el Nou Testament, que aporta un fons simbòlic inesquivable, i Battiato, hi posa la música, la connexió entre art i espiritualitat. A “Títera”, aquestes veus travessen el text amb una presència subtil.
– Vos heu definit en algun moment com un “agitador”. En quin sentit?
– No en el sentit de cridar més fort, sinó de sacsejar consciències des de la subtilesa. Escriure és un acte de revolta contra l’apatia, contra la indiferència, contra allò que dic “passar de llis”. Si un sol lector acaba un capítol de “Títera” i sent la necessitat de mirar el món amb una mica més d’atenció i afecte, ha valgut la pena.
– Què esperes que el lector s’endugui de “Títera”?
– Esper que s’endugui una emoció sincera. És un llibre per llegir a poc a poc, escrit perquè cadascú deixi entrar els seus sentiments. Que trobi un record propi enmig dels meus records. Que descobreixi que la bellesa és pertot, però que cal estar disposat a veure-la. I, sobretot, que entengui que resistir-se a la desesperança també és una manera d’estimar.
Foto: Titoieta Ràdio.