Advocada d’ofici penal, Joana Maria Pascual Sansó (Ariany, 1969) combina la seva feina amb la presidència de la Mancomunitat Pla de Mallorca. La institució li fa fer esforços per a poder quadrar l’agenda, especialment aquests darrers anys on l’entitat amb seu a Petra “ha crescut molt en tots els sentits i absorbeix molt”. Pascual va viure la seva infància i joventut en el si d’una família pagesa. Els seus pares estaven a la possessió de Son Brondo, una finca de Sant Joan pròxima als nuclis de Lloret i Montuïri. Per això coneix la terra de ben a prop, però lluny de quedar-se atrapada per aquella ruralia dels anys setanta, Pascual va fer el bot i es llicencià en dret i anys més tard tornà al poble natal per viure i, sense esperar-ho, fer-hi carrera política.
– Com va ser la vostra infatesa en el món de la pagesia?
– Vaig néixer a Ariany, però hi vaig viure molt poc. Mon pare i ma mare són pagesos i es varen mudar a la possessió de Maixella a Valldemossa i després vàrem passar a Son Brondo i aquí ja vaig començar a anar a escola amb els del Pla de Mallorca. Record que anava amb el “busset dels lloritans” cap a l’escola de Montuïri on vaig fer de tercer d’EGB fins a vuitè. Aleshores jo tenia la il·lusió d’anar a Ariany, els montuïrers anaven a l’institut de Llucmajor, així que vaig partir al mossèn Alcover de Manacor amb els santjoaners. Acabat el batxillerat i COU no sabia que havia de fer i vaig decidir-me per dret. Mon pare i ma mare em varen tractar quasi de boja perquè en aquells moments encara no hi havia massa gent pagesa, com noltros, que es dedicàs a estudiar. Ara tothom estudia carreres, però aleshores no era igual. Jo sempre he dit que gràcies a haver estat a Son Brondo, haver estat moltes hores tota sola i haver pogut llegir molt, vaig tenir la il·lusió d’estudiar, de seguir endavant i vaig fer la carrera. No sense esforç perquè mon pare i ma mare gairebé no sabien llegir i escriure i quan vens d’una família així que et pot donar suport emocional i econòmic, però no et pot donar una mà amb els estudis no és fàcil i aleshores dret era una carrera molt dura. Però bé vaig acabar i vaig començar a fer feina a un despatx a Palma de passant. Em vaig casar amb un arianyer i ja vaig venir cap aquí.
– Com entrareu en política?
– Fou al 1995 que m’ho varen demanar. Jo no m’havia plantejat mai entrar en política, però acabava de tenir la meva filla i a les eleccions ja vaig entrar de regidora i ho vaig ser 12 anys amb Antoni Pascual de batle. Després ell, que ja havia estat també president de la Mancomunitat, va partir cap a Palma i va ser conseller. I va optar per amollar i em va demanar per anar jo a la Mancomunitat com a representant de l’Ajuntament d’Ariany. D’això fa 26 anys. D’aleshores ençà de presidents hi ha hagut en Joan Font de Petra, en Tomàs Campaner de Llubí i després jo que ho he estat en dues etapes. Entre aquestes dues meves va haver-hi en e Toni Mulet, de Maria de la Salut, a qui li va tocar l’època complicada dels retalls quan hi va haver la crisi tan gran i es va haver d’acomiadar gent. La pitjor època. Jo vaig dur molta sort amb això perquè no era fàcil haver d’acomiadar grans persones i professionals.
– En principi havíeu de ser el relleu natural d’Antoni Pascual com a batle d’Ariany…
– Sí, era el relleu natural, però jo amb la meva feina no puc amollar ni desconnectar. Ho poden fer els funcionaris que demanen excedència per ser batle i després tornen. Però amb la meva feina has d’estar al dia i actualitzada i a més som autònoma. Per tot plegat ni em vaig poder plantejar ser batlessa d’Ariany. I hi havia en Joan Ribot, batle actual, que era del nostre grup perquè venia a les reunions i fou un bon relleu. No ens vàrem equivocar.
– Seguiu vinculada a l’Ajuntament com a regidora i a la Mancomunitat…
– Sí, jo havia viscut la Mancomunitat i m’agradava la il·lusió que s’hi posava i la companyonia entre els pobles, la solidaritat. I vaig continuar a la Mancomunitat com a presidenta. Ho vaig plantejar i es va acordar entre els partits. A la Mancomunitat l’elecció de presidenta gairebé sempre ha estat per unanimitat. I des d’aleshores ara.
Sempre he procurat que la Mancomunitat sigui un suport per a tots els pobles.
– Aquest bon ambient entre partits que es desprèn de la Mancomunitat és realment així o hi ha tensions entre els diferents colors polítics?
– S’ha de viure per veure-ho. Quan tu veus el que és la política a tots els nivells, a la Mancomunitat és diferent. Jo sempre he dit el mateix: si funciona és perquè la gent la necessita. Els pobles la necessiten. Ningú ve a fer política. Sí que és cert que a cada legislatura quan comences notes que hi ha algú que ve amb aquell estrès de les eleccions que acaben de passar, però a poc a poc tothom acaba veient que allà no es fan parts i quarts. Jo sempre he procurat que la Mancomunitat hagi estat un suport per a tots els pobles en l’àmbit que s’hagi necessitat més i que hi hagi solidaritat que és la paraula clau. Allà, ni jo ni ningú hem fet política sinó que des del moment que es va crear l’objectiu sempre ha estat gestionar i tirar projectes endavant. En altres zones s’ha intentat, però són ajuntaments grossos que per ells tots sols els serveis funcionen i no necessiten mancomunar ni serveis ni personal.
– Tornant als orígens, a Son Brondo, com veis el canvi d’aquella Mallorca a la d’ara?
– Sempre he viscut que la pagesia ho passava malament. A Son Brondo ja hi havia necessitats. Ja havien passat els anys que els senyors es feien rics amb la pagesia. Al contrari mantenir la finca amb les terres no era autosuficient, no eren anys de baldor que diguéssem. Ara hi ha pocs pagesos, però també és cert que gràcies a la maquinària que s’usa amb molt manco i menys persones es fa molt bé la feina. A Son Brondo hi havia el missatge, el pastor i avui en dia un home amb un tractor ho du tot. I aquest és el canvi més gros. La pagesia ho passa malament i ja li passava aleshores. És un sector clau que si no rep ajuda… Els pagesos han de poder viure dignament de la seva feina. Aquests sementers que veim i aquestes esplanades de territori cuidat, Mallorca i sobretot el Pla, seria un desastre. Cada estiu estaríem amb foc i la imatge seria una pena.
Jo en l’estiu era la porquereta de Son Brondo, em feien guardar els porcs
– Quins animals teníeu a la possessió?
– Una guarda d’ovelles. Hi havia un pastor. Es munyien i es feia formatge per la casa i el senyor s’enduia un poc i també teníem mitja dotzena de vaques i el temps que munyien les ovelles també es munyia una vaca perquè la llet per fer formatge retés un poc més. També teníem porcs. La meva anècdota és que jo en l’estiu era la porquereta de Son Brondo, em feien guardar els porcs.
– Passant a Ariany, com ha evolucionat el poble i com és el poble més petit del Pla?
– Ariany molts d’anys ha mantingut la seva essència. És ara que s’ha enlairat. Crec que hi ha un abans i un després de la pandèmia. Ara creix en població moltíssim. Es rehabiliten moltes cases que això està molt bé. Fa uns anys et passejaves pel carrer i tot es venia i semblava que Ariany no acabava d’arrancar i ara és tot el contrari. Ara no es ven res. Bona part de la gent que compra són estrangers. No vol dir que no hi hagi algun mallorquí o espanyol. També ha partit a vendre’s tot a estrangers per la política d’habitatge vacacional.
– A què vos referiu?
– Que té coses bones però també dolentes. Per exemple a Ariany ens varen declarar com a municipi saturat perquè en proporció a la població local teníem molt de vacacional. Això, però no era exacte i demostra que fer la mateixa casta de política en tots els àmbits és una equivocació. Perquè a Ariany i altres pobles semblants molta de gent que tenia una casa que li havia tocat d’herència i sabia que en podia treure un profit arreglant-la i dedicant-la en els mesos d’estiu al turisme després et quedava la casa arreglada pels teus hereus. Què passa? Que quan ho varen prohibir molta de gent el que ha fet ha estat vendre. Perquè si et toca una casa que un temps gairebé havies de demanar una hipoteca per rebrer-la i després a sobre encara hi havies d’invertir una barbaritat per restaurar-la per a després no poder treure per pagar la hipoteca, idò molta gent va optar per vendre i en lloc de quedar en mans de mallorquins ha anat a mans estrangeres. I, tanmateix, els estrangers ho lloguen amb origen i això per exemple a Ariany es veu claríssim. Tot l’estiu hi ha cotxes que no són dels propietaris. Ja venen amb la clau d’allà, aquí ni paguen ecotaxa ni res. Ni la taxa de fems de qui tenen vacacional legal. Tot això és un poc injust.
És impossible que els joves puguin comprar una casa normal i corrent de dins el poble
– I els joves com ho duen?
– Malament. Feina no n’hi ha. Els joves estudien més i estan formats i acaben fent feina a altres llocs, però tenim la sort de tenir molt bones comunicacions sia cap a Palma sia cap a Inca o Manacor i això fa que el poble no deixi de ser atractiu per residir-hi, però el problema és i serà l’habitatge en el poble. Ara encara n’hi ha que tenim la sort que d’herència ens ha tocat alguna cosa i jo som la primera. Però si no és impossible, perquè per exemple, per restaurar una casa has d’invertir el que et costa comprar una casa a una altra banda. Abans de pandèmia per exemple una casa a Ariany valia 100.000 €, si hi arribava. Avui en dia treus una casa a la venda per 300.000 € i l’endemà ja no la tens. I això ho fa inaccessible pels joves perquè les nòmines no han pujat a aquests nivells. És impossible que els joves puguin comprar una casa normal i corrent de dins el poble que a més necessita altres 300.000 € per reformar-la. Aquest problema és aquí i a tota Mallorca.
– Com se soluciona per fer que els joves d’Ariany quedin?
– Els anys de boom urbanístic, devers el 2005 i 2008 amb en Toni Pascual aturàvem la possibilitat de fer pisos com es va fer a tota l’illa. Vàrem fer una moratòria que prohibia les plurifamiliars. En aquell moment era el millor que podíem fer pel poble perquè no ens llevassen la identitat. Avui ens ho estem replantejant perquè si no hi ha una zona on els joves puguin accedir a un pis no podran quedar. Et sap greu perdre la identitat de poble i passar d’unifamiliars a plurifamiliars, però quan la necessitat s’imposa a vegades has de passar les necessitats per davant les il·lusions. És curiós perquè quan el poble era barat ningú hi volia viure i ara si poguessin tothom quedaria. És el món a l’inrevés i el problema, però és que molts han venut.
– Passant a la Mancomunitat, com ha evolucionat des que vareu començar a ara i cap on va?
– Ha crescut molt quant a competències. Hi havia una persona al capdavant d’una oficina d’orientació laboral. Només hi havia una administartiva, i actualment en son quatre, una dedicada exclusivament a Serveis Socials i les altres a gestions generals (contabilitat, nòmines, etcetera). També hi havia els fems mancomunats que quan jo vaig entrar encara es feia la recollida normal de tres dies a la setmana sense separar fraccions i després va començar la recollida selectiva. El que teníem i no tenim és l’escola d’adults que funcionava molt bé. Cada municipi tenia cursos en funció de la població i necessitats. El temps de la pandèmia va fer molt de mal i varen haver de tancar. Eren dues al·lotes que ho duien i no era un negoci que pogués aguantar dos anys aturat. També va entrar en competència amb el sector privat que oferien activitats semblants. Una llàstima que no pogués seguir, era inviable.
– Creis que amb aquesta evolució els veïnats del Pla han vist que la Mancomunitat és alguna cosa més que el servei de fems?
– Jo crec que sí. La Mancomunitat ha fet molts anys de feina a l’ombra. Molta gent no coneixia i encara ara molta gent no sap ben bé que és. Realment, la gent va als ajuntaments i sap que aquells dies hi ha l’educadora i aquells altres la treballadora social i que reben un servei d’ajuda a domicili i que hi ha uns centres de dia dels que poden disposar i ningú es planteja que això es gestiona des de la Mancomunitat. Els usuaris pensen que això ve del seu ajuntament i al final és l’essència.
– Ara amb el tema del turisme, se n’ha parlat més de la Mancomunitat…
– Sí, ara hem sortit més amb premsa i televisió per temes turístics i ens han conegut després de molts anys. La Mancomunitat ha crescut molt. El sector de promoció econòmica ha augmentat molt. Vàrem començar amb dos AODLS que han fet molt bona feina, han començat cursos de formació que donen el seu fruit i la gent es pot ocupar. També fa tres anys que feim la Fira de l’Ocupació i després en l’àmbit turístic aquests tres milions d’euros del Pla de Sostenibilitat Turística també ens han ajudat a fer-nos més visibles, que la gent conegui què és la Mancomunitat i intentar fer polítiques conjuntes de promoció del territori i del nostre entorn. Serveis Socials han crescut una barbaritat en personal. Noltros els tenim pràcticament tots subvencionats. És cert que segons quins serveis tenen un petit copagament i altres hi ha també aportacions municipals, però si no fos perquè rebem doblers del Consell i del Govern serien molt costoses. Hem passat de tenir cinc treballadores socials a tenir set o vuit treballadores.
– Com afectà la pandèmia a la comarca i als serveis de la Mancomunitat?
– Els serveis socials varen haver de fer molta de feina per ajudar a la gent perquè molta es va quedar sense feina. Amb els Ere’s que es varen fer molta gent se quedava sense el sou i es va haver d’ajudar a pagar lloguers i a pagar menjar i altres coses que per sort el Govern ens envià doblers. Avui en dia seguim donant moltes ajudes, però no en el nivell d’aleshores perquè quan a nivell d’ocupació no havíem estat tan bé mai. La gent que vol fer feina troba feina. De fet, ara la situació s’ha invertit i a promoció econòmica hem de fer més feina per ajudar a les empreses a trobar personal qualificat, per intentar qualificar personal perquè puguin cobrir llocs de feina que el contrari.
L’aigua és un problema molt greu i és amb el tema amb el que manco suport hem rebut per part de les altres institucions
– Quin servei és el més problemàtic? Aquest estiu passat hi va haver manca d’aigua i a alguns indrets aquesta pretesa solidaritat entre pobles mancomunats podriem dir que es va tensionar entre la ciutadania?
– L’aigua és un problema molt greu i és amb el tema amb el que manco suport hem rebut per part de les altres institucions. No s’entén que vagis a tocar portes i un dia et diuen blanc i un altre negre. Un dia ens diuen que faran una cosa i el següent que ho hem de fer des de la Mancomunitat i que això sigui així quan fa tant de temps que tenim el problema tan greu d’aigua al Pla de Mallorca i que no vegem un suport per part del Govern en cap sentit a mi me desespera, me lleva la son i també m’indigna perquè l’aigua és un servei bàsic. Hem sortit de reunions al Govern amb Abaqua on ens diuen que el Pla és molt gran i canalitzar l’aigua no surt rentable. Sembla que diuen que dur una canonada cap a la costa on es beurà i consumirà molta d’aigua sí que es pot arribar a rendibilitzar, però dur-la cap a dins el Pla, no… aquest dia vaig quedar astorada i el pitjor és que ho hem viscut i ho seguim vivint.
– Això és ara o ve d’abans?
– No, ja ve de la legislatura passada que ja des del principi estàvem amb aquestes. Ara hem aconseguit que duguin una canonada de la xarxa d’Abaqua cap a Sineu. Noltros hem comprat la parcel·la on s’ha de posar el dipòsit que encara no sabem qui l’ha de fer perquè primer ens diuen noltros i després que la faran ells. Després diuen que no faran el dipòsit si no hi ha la canalització feta cap a Sineu o cap a Montuïri i noltros pensam que per què hem de fer una canalització si no hi ha dipòsit. És surrealista. I amb aquestes ens trobam que a Montuïri l’hem de bastir a camionades i això és una barbaritat de doblers cada any. I en aquest cas és evident que penses que no fan res perquè saben que té el suport dels altres pobles del Pla perquè si fos tot sol i no tengues la solidaritat dels altres que paguen entre tots les camionades de Montuïri vull pensar que el Govern ja li hauria donat una mà a Montuïri i qualque vegada penses si per ventura no seria millor dir fins aquí hem arribat i a veure què feim.
– I aquestes camionades a Montuïri que costen 500.000 € l’any es paguen amb el cànon d’inversions…
– Sí i clar, si hem de pagar camionades no podem fer les inversions, fer les canonades. Perquè el que no és a una banda és a l’altra i avui ja no ens basta el cànon d’inversions. I ara parlam de Montuïri perquè fa molts d’anys que n’hi duim, però l’any passat vàrem haver de començar a dur camionades a Porreres i també reforçar Algaida i Santa Eugènia. A Ariany tenim aigua que sovint no és potable i avisam la gent que no pot beure ni cuinar i fa tres anys que tenim la canonada d’aigua connectada al dipòsit i però no ens connecten el subministrament. És desesperant.
– No vos heu plantejat entre els batles i batlesses alguna acció contundent?
– Tornam a tenir hora demanada. Això és una altra: va sortir una línia de subvencions per a projectes d’aigua i la Mancomunitat va presentar un projecte per aconseguir finançament per poder redactar els projectes de canalització del dipòsit fins a Sineu i fins a Montuïri que val un milió i pico d’euros només redactar el projecte. Ho presentàrem i no ens han dit ni sí ni no, que hi havia hagut un canvi de criteri i la darrera cosa que sabem és que els doblers s’han posat dins un sac i que es repartiran uns 300.000 € per ajuntament. Això a nivell de Mancomunitat no ens soluciona res i tenim una reunió demanada per veure què passa amb aquest tema.
– L’estiu torna a ser aquí…
– Sí, esperem poder tenir el nou pou de Montuïri en marxa i la cosa millori un poc.
– Alguns anys es va parlar de la Policia Mancomunada…
– Es va intentar i vist des de defora seria ideal que tots els policies de tots els pobles poguessen donar servei per tot i poder aconseguir que rodassin i cobrir caps de setmana i vespres, etc. Però vist des de dedins hi ha una normativa que no ho permet com no es pot fer la policia autonòmica. Però ho suplim amb convenis entre policies de diferents ajuntaments que fa que els ajuntaments es puguin deixar policies i això supleix una mica el que seria la policia mancomunada. Després també hi ha que cada poble té el seu conveni laboral i agrupar-los tots i posar-los tots d’acord és molt mal de fer perquè les condicions de sous i d’horaris no són les mateixes.
S’ha tractat de posar el Pla a la vista de la gent i no de l’estrangera sinó també donar-ho a conèixer a la d’aquí
– Passant al Pla de Turisme Sostenible en Destí, què suposarà i com ho veuran reflectit els ciutadans del Pla?
– Aquest pla el que ha fet ha estat analitzar el Pla, saber els recursos que tenim, saber les necessitats i de qualque manera posar en contacte diferents sectors. Aquesta és la nostra funció, a l’hora d’impulsar ja s’hi ha d’implicar el sector privat que realment hi cregui i el tiri endavant. Noltros no podem fer segons quin tipus de promoció particular, no podem fer publicitats privades, però sí que hem posat el Pla damunt el mapa. Hem aconseguit que el Govern i el Consell no només se dediquin a fer promoció de la costa sinó també estampes de la nostra comarca. També hem conegut noltros mateixos a nivell d’ajuntaments els recursos que tenim perquè a vegades el sector privat va per una part i noltros per l’altra i d’aquesta manera hem pogut conèixer les necessitats de la gent, posar en comú tot allò referent a aquest sector i això ha estat molt positiu. I després també ens ha servit per entendre a què hem de fer promoció perquè crec que estirar turisme cap al Pla no és l’objectiu ni ho ha de ser mai. El que sí que s’ha de fer és donar a conèixer el que realment té el Pla i que el turisme que vengui aquí sigui un turisme que vulgui el que tenim no aquell que cerca una altra cosa que al Pla no trobarà ni crec que se li ofereixi mai. Aquest és un poc l’objectiu. A vegades se’ns ha criticat les iniciatives del cicloturisme amb els ciclistes que hi ha, però noltros no pretenem omplir les carreteres de ciclistes sinó que si ve algú aquí pugui anar a fer una volta pels nostres camins i, de fet, d’això ja n’hi ha i els caps de setmana, veus famílies que volten. Ara també tenim el programa d’IB3 “Un bon Pla” que també pretén donar a conèixer aquests altres aspectes culturals, territorials i de patrimoni històric que es poden visitar i admirar. S’ha tractat de posar el Pla a la vista de la gent i no de l’estrangera sinó també donar-ho a conèixer a la d’aquí perquè moltes vegades no sabem ni el que hi ha als pobles del costat.
– A la Mancomunitat, i per extensió al Pla hi ha el departament d’Igualtat que és capdavanter…
– Sí, hi ha el departament creat i consolidat amb professionals que van endavant. És una política que s’ha de tenir molt en compte i el Pla de Mallorca no pot quedar al marge. Es fa molt bona feina i estan aconseguint moure la gent tot i que és molt complicat mobilitzar-la i que segueixin totes les accions que es fan en matèria d’igualtat. Quan l’has aconseguida mobilitzar la gent passa gust, es fan trobades i tallers que sembla que sobren a molta gent, però quan coneixen la realitat i els dones dades i participen realment veuen que hi ha moltes mancances en tots els àmbits en matèria d’igualtat. I també hi ha la violència de gènere que al Pla per ventura pel nivell de població els índexs no són tan elevats com altres indrets, però no deixa d’haver-n’hi. I gràcies a la feina una dona que se troba amb aquesta situació té un lloc on acudir al seu ajuntament i un equip que l’entendrà. També formam els policies en matèria d’igualtat perquè sàpiguen de quins recursos disposam. Posam en contacte tots els serveis a les taules d’igualtat que estan formades per la Guàrdia Civil, Policia Local, delegació de Govern i tot el que pugui servir de suport a les víctimes. Estam molt contents perquè és un departament que fa molt bona feina.