Aquests dies, els mitjans de comunicació han recollit nombroses mostres de dol per la mort de Pere Sampol que posen de manifest la magnitud de la pèrdua: per a la seva família, per als amics, però també pel país. La seva destacada trajectòria pública i l’exemple vital que ha deixat fins al darrer moment han estat àmpliament reconeguts.
El PSM ha perdut un dels seus patriarques barbuts i Montuïri un dels seus habitants que realment ha deixat petjada.
Les grans persones passen a la història per allò que han fet. I podeu estar convençuts que, quan s’estudiï el passat recent del nostre país, en Pere hi tindrà un lloc destacat.
Va tenir un paper protagonista dins la generació que, a partir dels anys setanta, va modernitzar el nacionalisme mallorquí. Abans d’ells, aquest moviment era sobretot culturalista, restringit a certs cercles intel·lectuals i amb presència gairebé exclusiva a Palma i algunes altres ciutats amb vida burgesa.
La seva generació va construir un projecte polític autònom, desvinculat dels partits estatals, amb arrels tant a la Part Forana com a Palma. Un moviment interclassista, capaç d’interpel·lar estudiants, treballadors i petits empresaris. Aquesta evolució anà acompanyada d’un discurs renovat, que sense abandonar la fidelitat a la llengua i la cultura, abordava també l’economia, el territori, els drets laborals, el finançament o la política internacional.
I no varen quedar només en les paraules: varen acceptar el repte de governar. Primer, des dels ajuntaments democràtics; més tard, al Consell de Mallorca a partir del 1995, i al Govern de les Illes Balears el 1999. Convençuts que el país també es fa des del Butlletí Oficial, varen aprendre a navegar entre la possibilitat, la realitat i, de vegades, la decepció.
Malgrat tot, és una història d’èxit. Des d’aleshores, el nacionalisme ha estat una peça clau per sostenir governs d’esquerres sempre que els resultats electorals ho han permès. Una realitat impensable per als joves que fundaren el PSI l’any 1976, precursor del PSM.
Deixant de banda, però, la història en majúscula, la vida en petit, aquella que ens va fer topadissos a alguns espais, ens permet fer una tria personal no tan transcendent, però reveladora.
L’admiràvem profundament per haver convertit el compromís en una forma de vida. Quan ja ho havia estat tot —regidor, conseller, diputat, vicepresident i senador—, continuava assistint als actes de la delegació de l’OCB que havia ajudat a fundar, participava activament en les agrupacions de MÉS per Montuïri i, quan arribava el temps d’eleccions, s’hi implicava amb la mateixa força que qualsevol altre per aconseguir els millors resultats.
També el recordarem pel seu català de Montuïri, net i clar, amb què pronunciava els seus discursos. N’hauríem reconegut l’accent encara que ens trobàssim al lloc més remot del món. I com oblidar les seves anècdotes, que narrava amb ironia i humor sobre el final del franquisme, la Transició Democràtica a Montuïri i el seu pas per les institucions. Tenia una habilitat extraordinària per mantenir l’atenció del públic fins a l’esclat final de rialles.
Se’n va anar un vint-i-cinc d’abril.
Les dates de naixement i traspàs sovint no tenen més significat que el que els humans, animals simbòlics per naturalesa, els hi atribuïm. Però aquesta data, carregada d’història, no pot ser ignorada.
El 25 d’abril del 1707, començava a esmicolar-se el nostre estat propi als camps d’Almansa. El mateix dia de 1945, els partisans del nord d’Itàlia s’aixecaven contra el feixisme. I aquell mateix 25 d’abril de 1974, joves capitans portuguesos demostraven que una revolució es podia fer amb un fusell mut a una mà i un clavell a l’altra.
Per això, la interpretació tan sentida de «Abril 74» durant l’acte de comiat, davall el lledoner del cementeri, deixà les més de mil persones congregades amb un nus a la gola i llàgrimes als ulls. Perquè tots els que hi érem i ens emocionàrem compartíem amb en Pere l’anhel per les primaveres lliures.
Se’n va anar un vint-i-cinc d’abril. Però el recordarem sempre.