La casualitat ha volgut que la cita per a entrevistar a Pau Servera Luna (Algaida, 2005) arribi en un moment d’eclosió de la carrera com a actor de Pau Luna, el seu nom artístic. De fet, d’aquí a finals d’any i principis de 2027 estrena quatre pel·lícules. En dues d’aquestes el seu nom surt en el repartiment principal juntament amb Hugo Silva, Eleonor Watling, Karra Elejalde o Nacho Fresneda. Va estudiar a l’IES Llucmajor on quan va entrar ja tenia molt clar a què es volia dedicar. Tot i la bona ratxa i que acarona un somni, no es deixa embriagar i, malgrat la seva joventut, toca de peus a terra.
– Quins anys vàreu estar a l’institut?
– Hi vaig estar des de primer d’ESO a segon de batxillerat és a dir, vaig començar l’any 2017 fins al 2023.
– Quins records teniu d’allà?
– Fou una experiència xulíssima. Òbviament, anar a l’institut comporta moltes coses i són molts anys i també a causa de l’edat que tens quan hi vas lògicament hi ha temporades que t’agrada més i altres que t’agrada manco. I ara que hem agafat carreres distanciades, cadascun dels amics se’n va cap a un lloc, cap a un altre, recordes més els bons moments de l’institut: anar a classe amb els teus amics, riure, haver d’estudiar per un examen amb els teus amics, fer-nos preguntes, el bon rollo que hi havia amb molts professors de l’institut amb els quals hi havia molt bon rotllo. Tenc un molt bon record.
– Qualque docent en concret que volgueu esmentar?
– Vaig tenir un professor que em va obrir les portes al fet que m’agradés la història que va ser en Xesc Matas. Fou el meu professor d’Història a batxillerat. També record n’Antònia Mora, que va ser la meva professora de dibuix.
– I quan estudiaveu el batxillerat, ja tenieu noció del que volieu fer, del que volieu estudiar, o algú vos va ajudar o guiar allà?
– No, de fet jo et diré que quan vaig entrar fins i tot a primer d’ESO, jo ja sabia a què em volia dedicar o el que volia fer, o almenys el que m’agradava, el que em despertava alguna cosa, que era el teatre.
– Però ja tenieu clar que vos hi dedicarieu a estudiar-ho com a carrera? Perquè en certa manera és una disciplina artística que es pot aprendre compaginada a altres estudis…
– És molt bona pregunta. Jo sabia el que m’agradava, per on tirar, però és ver que per ventura no fou fins a primer de batxillerat que no em plantejo que això es pot estudiar i que en acabar batxillerat he d’estudiar, segons diuen, el que més m’agradi, en teoria. I fou en aquest punt que em vaig començar a informar tenint clar el que a mi m’agradava molt. Anava a teatre des de feia anys com a extraescolar i em plantejo si això es pot estudiar oficialment. És a dir, jo puc anar de dilluns a divendres a estudiar-ho cada dia 6 hores? Es pot fer això? I després vaig descobrir que sí, que hi ha les escoles d’art dramàtic i que n’hi ha una a cada comunitat autònoma.
– I un cop decidit, vos vàreu haver d’especialitzar amb algun batxiller en concret?
– Jo vaig elegir l’artístic perquè m’agradava més, però hauria pogut fer fins i tot el científic i anar a art dramàtic, perquè les escoles d’art dramàtic no et demanen selectivitat —de fet jo no la vaig fer—, et demanen tenir el batxillerat, i tu ja fas les proves d’accés de cada universitat. Jo, per exemple, les vaig fer durant 3 dies. Un dia feies monòlegs, un dia feies cant, un dia feies ritme. Tenen com una selectivitat pròpia per a poder accedir-hi.
– Supòs que podem dir que fer Art Dramàtic és una sortida «poc habitual»…
– Sí, sí, de fet, jo et diria que som l’únic que vaig triar aquesta carrera dels meus dos anys de batxiller.
– I com ho acull el vostre entorn? La família, les amistats… Ningú no vos va dir mai allò d’estudiar una carrera «de més profit» com se sent sovint en referència a segons quines carreres de caràcter artístic i vocacionals?
– Jo he tingut moltíssima sort en aquest aspecte. Des del primer moment mai ha estat una sorpresa que jo decidís que volia estudiar això oficialment perquè era com una cosa que es podia esperar. De fet, van ser els meus mateixos familiars els que em van animar a anar a una extraescolar de teatre, que no és el mateix que la carrera, però ja és un acostament significatiu que m’agradava fer teatre. El que sí que és cert és que en el meu cercle he sentit el típic comentari d’ «això té feina assegurada?» o coses per l’estil, però sempre des d’un punt de gent que t’estima i es preocupa, i tal vegada a aquestes persones, com que no són properes a aquest món, se les ha d’educar d’aquesta manera. S’ha d’explicar que aquesta carrera té diferents sortides, que és normal que dins d’aquesta carrera no hi hagi una feina de dilluns a divendres, és normal que vagi per temporades… I a les persones que t’estimen i tu estimes ja te’n vas fent càrrec tu d’explicar-los com funciona aquesta vida que, de fet, són coses que jo també vaig descobrint a la vegada.
– A banda d’interpretació, quines sortides més hi ha?
– Hi ha moltes sortides. Tu pots ser actor de cinema, de teatre, de doblatge… pots dedicar-te a fer de model, a l’animació… Això són sortides que surten quan consultes la pàgina web, però després tots sabem que en aquestes carreres tu estudies i després, tal vegada, després d’estudiar quatre anys, te’n vas a unes noces a animar als nins, per exemple, que per ventura no és la sortida laboral idíl·lica, però a vegades no en queda d’altra i és la que molts han de prendre.
M’agradaria poder fer prou audiovisual per, en el futur, poder viure del teatre tranquil·lament
– És com un mossatge, no vos cauen els anells per fer d’animador infantil?
– No! De cap manera. Mira, a mi ara m’estan anant bé les coses, però he de tocar de peus a terra, i sé que per ventura si d’aquí a dos anys estic un any sense gravar res, sempre dic que millor poder fer feina d’alguna cosa que almenys tingui algun lligam o estigui a prop de la interpretació com és el cas d’animar unes noces, que almenys estic amb el cos actiu fent el que m’agrada que no fer qualsevol altra feina que no m’agrada. Així sempre estic un poc connectat. Ben igual que no vaig estudiar això pensant que volia ser docent d’art dramàtic o d’interpretació, però si en un futur les coses no van com jo m’esper, és una sortida que abraçaré 100% perquè estic connectat amb el que m’agrada, és el que a mi m’importa, per això estudio, perquè m’agrada i perquè és la meva vida, em mou moltíssim i vull estar connectat tot el temps amb l’art dramàtic de la manera que sigui.
– Fent un bot enrere, com i on vàreu començar a fer teatre?
– Jo vaig començar quan tenia 14 anys al Teatre Sans a Palma. Vaig fer dos anys de teatre i ja vaig veure que això m’agradava molt, que em divertia. Després vaig canviar i vaig anar a una escola d’improvisació perquè m’estirava molt la improvisació. Mentrestant, paral·lelament anava cada pic consumint més teatre, audiovisual, cinema… I vaig pensar que allò que estava estudiant es podia convertir en una cosa monetitzada, però des del punt de sentir-me realitzat fent-ho, és a dir, de fer feina i dedicar-m’hi. Després vaig estar cinc anys a una escola d’interpretació davant càmera, que al principi em va xocar un poc perquè eren classes més avorrides, perquè eren classes particulars i a mi m’agradava la companyia de teatre. Però sí que allà vaig estar aprenent la tècnica i vaig fer coses que no es veuen, però que un actor fa davant la càmera. I després d’aquests cinc anys ja vaig entrar directament a l’Escola d’Art Dramàtic de València, que és on estudio. I paral·lelament he anat fent projectes.
– I abans vàreu fer res de teatre per Algaida?
– La veritat és que durant un temps em feia molta vergonya. De fet, sabia que, no sé si a Algaida o a Llucmajor, hi havia una l’escola de teatre municipal, i no hi vaig anar perquè em feia molta vergonya.
– Com és?
– No ho sé. Jo no acabava d’acceptar que això podia ser el que m’agradava. Realment, tampoc feia teatre. En tot cas el que feia era entretenir el personal en els dinars familiars. Els meus pares m’insistien i jo em negava fins que em vaig apuntar al Teatre Sans i ho vaig fer pensant que almenys a Palma la gent no em coneixia, així vaig començar.
– I ara en quin punt vos trobau dels estudis?
– Em queda un any de carrera, ara començaré quart.
– I ho anau compaginant amb la feina…
– Des que vaig entrar a la carrera, des del primer any, vaig fer el meu primer projecte professional, que va ser una pel·lícula. I a partir d’aquesta es pot dir més o menys que no he aturat, i he anat compaginant els estudis amb la feina… Els estudis ho duc tot aprovat, he anat rascant molt, però clar, per exemple quan vaig a la pel·lícula l’any passat a Barcelona, la de El amor es peligroso, la d’Hugo Silva, havia d’estar un dilluns i un dimarts a Barcelona, un dimecres a València per fer un examen, i dijous em tornava a Barcelona a gravar. I això et dificultava els estudis. Aquesta pel·lícula al final es va arribar a gravar en quasi 3 mesos.
– Fora entrar en detalls, podeu viure en aquest moment la vostra feina?
– Jo ara estic en un punt en què no em puc queixar, perquè ara el que estic fent és cobrar, i visc a ca mon pare i ma mare i duc vida d’estudiant. Clar que em dona per viure, però jo no he estat en aquest punt d’arribar a fer números. No et sabria respondre la pregunta, perquè jo he estat molt estalviador. Per ventura el primer pic que ho fas et sobte i dius «I paguen això?», però tampoc no ho has de romantitzar, perquè després tal vegada et tires un any sense fer res. Jo crec que no s’han de romantitzar els doblers, el preu que un guanya fent aquestes coses, perquè no és la realitat.
– Després d’aquesta pel·lícula, què heu fet més?
– Et resumeixo un poc. Jo vaig començar fent Chopin, Chopin!, que és una producció franco-polonesa que s’estrenarà ara dia 7 d’octubre als cinemes, on tenc un paper molt petit. Vaig anar un dia a gravar. I després em va entrar el meu primer gran projecte, que va ser la pel·lícula que t’he comentat que vam gravar a Barcelona, que és El amor es peligroso, una pel·lícula original de Netflix que s’estrenarà abans que acabi l’any. És una pel·lícula on estic al repartiment principal amb Hugo Silva, Leonor Watling, Karra Elejalde i altres actors. Bàsicament, és un thriller psicològic sobre una família que té molts de doblers, que el seu fill acaba de superar un càncer —que som jo el fill—, i és un moment en què comencen tots a reviure després de la malaltia que ha viscut el fill i passen coses.
Després, mentre estava gravant aquella pel·lícula, em van anar sortint dues sessions que bàsicament em van dur a una pel·lícula que també s’estrenarà enguany, que es diu Las vidas posibles de mi madre, on participa Netflix i Movistar… I després, pel juny i juliol he estat gravant a Castelló la meva darrera pel·lícula, que es diu Els altres focs, una pel·lícula on participa l’IVC (Institut Valencià de Cultura), À Punt, la televisió de València, i altres, i allà també estic al repartiment principal amb actors com en Nacho Fresneda.
– Idò sembla que fora voler Tot Pla vos hem agafat en un boom, en un bon moment…
– Sí, sí, és així… (Riu)
– Com viviu aquesta experiència?… Vos heu acostumat a anar a un lloc i conviure i fer feina amb Hugo Silva, Leonor Watling, Karra Elejalde…?
– Sí, de tot d’una sobta. Quan em crida el meu representant i em diu «Hugo Silva farà del teu pare», jo clar, en aquell moment que estic aquí a casa meva a Algaida, tranquil·lament al meu llit, recordo que la primera sensació va ser pensar «això no pot sortir bé mai». Però després et fas a la idea, vas cap allà, comences a fer feina i els coneixes i t’adones que són persones com tu… Dinam amb ells, ens convidam a dinar, xerram molt, és gent normal i corrent, i al final fer feina amb ells t’ajuda a tractar-los com a iguals. Tu no pots arribar a un set pensant que algú està en una posició de poder. Jo sé el bagatge que tenc com a Pau, sé el bagatge que té aquest actor o actriu, però al final són companys de feina.
– I és una feina divertida, no?
– Sí, sí, ho és. És un cúmul de sensacions. Quan et criden per confirmar-te la pel·lícula, després quan comences a gravar, els primers dies que els veus… després et van pegant com a punyides del tipus «Hòstia!, estic gravant amb n’Hugo Silva!, «Hòstia, que estic gravant amb Leonor Watling… amb Karra Elejalde… són coses de les quals no ets conscient i crec que no ho has de ser perquè no pots estar en un rodatge enlluernat per fer feina amb un actor o actriu reconegut sinó que has de fer la teva feina que és pel que t’han contractat. Però clar a la vegada penses que has de valorar un poc el que tens, el que vius. I et dius «seu i mira al teu redol» i veus de sobte el rodatge d’una pel·lícula que és el que havia somiat des que vaig començar…
– I ara en quin punt vos trobau? Com veis el futur després de tots aquests projectes?
– No et negaré que ajuda un poc a estar més optimista i animat, però també és cert que com més dedins estàs i coneixes el gremi, veus que és un sector molt inestable. Però mira, abans d’haver fet res, abans de fer aquests projectes, em veia més a prop del que em veig ara. És una sensació motivada en el fet que cada pic coneixes la demanda que hi ha, cada pic veus les oportunitats que hi ha, i te n’adones i veus més coses que no són dolentes, simplement que hi ha demanda i tal vegada no hi ha tantes oportunitats; com més demanda, les oportunitats són més limitades.
– Ara amb les plataformes de ‘streaming’ també hi deu haver més oportunitats, si vos ofereixen sèries, pel·lícules o altres audiovisuals o teatre, què vos agrada més?
– Jo sempre dic que m’encantaria fer molt de cinema, molt d’audiovisual i moltes sèries, però a un futur poder viure del teatre tranquil, perquè el teatre m’encanta. El teatre és una passada, és l’experiència vital i 100% de l’actor. Un rodatge és molt xulo i és increïble, però és una altra cosa. Però viure del teatre és més difícil, per això el que m’agradaria a mi és poder fer prou audiovisual per poder viure del teatre tranquil·lament.
– Hi ha una barrera a Mallorca per pegar el bot professional com passa en altres sectors? Com heu aconseguit entrar-hi?
– Sí, sé del que parles perquè ho he sentit molt de pics, però no he arribat a topar mai amb aquesta barrera. Hi deu haver gent aquí que deu anar a la península per oportunitats. Jo directament no m’he ofegat aquí. L’únic que he fet ha estat divertir-me fent teatre, passar-ho bé. Després, quan he començat a tenir un poc de consciència sobre el fet que això és una feina, he partit perquè he vist que a fora hi ha més oportunitats. Aquí a Mallorca és una realitat que es fa molt bon producte; les sèries que s’han fet i les coses locals, la producció mallorquina de teatre és molt bona i jo n’he consumit molt de teatre d’aquí. Però és una realitat que hi ha més actors que oportunitats, hi ha més demanda que oportunitats. Són molt limitades, cada pic es fan menys coses, cada pic es produeix menys. Jo aquesta barrera no l’he arribat a veure, no sé si hi és realment, però jo partint tal vegada se m’ha solucionat un problema que hauria pogut tenir en el futur.
– Un referent? Tant de teatre, cinema, de direcció de cinema, un actor o actriu?
– Doncs mira, com a actor… bé, un referent icònic i obvi és en Bardem. Per tot el que ha fet, per la carrera que ha duit, per com és, per com xerra. Per a mi és un referent. La veritat que mai m’havia fet aquesta pregunta… (Riu)
Tot i ser arriscada, fer la carrera paga la pena perquè quan fas el que t’agrada et trobes a tu, i això crec que és el més important.
– I quin cinema vos agrada veure?
– Som molt fan dels thrillers, de tot el que sempre et manté en suspens. Però de cada vegada intento veure més coses diferents i més gèneres per poder nodrir-me. De fet, el 95% del que consumesc és producte espanyol fet aquí a Espanya, però no per cap motiu concret. Simplement perquè m’encanta veure el treball que es fa aquí, poder pensar, per exemple, que amb aquest actor que està fent tan bon paper aquí puc arribar a fer feina. En certa manera, per a mi mirar cinema és una manera d’estar present a la indústria, et vas actualitzant i estàs informat.
– Heu esmentat que teniu un representant, en quin moment feis la passa d’agafar un representant? Com va això?
– En el moment en què vols accedir als projectes grans que coneixem com a «grans» com ara a Netflix, Prime Video i altres plataformes o cinema… És a dir, per poder entrar com a actor o actriu a les proves has de tenir un representant perquè sempre són tancades. I per què estan tancades? Idò perquè el temps és doblers i ho sabem tots. Quan una productora ha de fer una pel·lícula, contracta un director de càsting que és qui dirigirà els actors juntament amb el director de projecte. Aquest director de càsting filtrarà a la gent perquè el director ho pugui veure. Els contactes que tenen són els representants, no aniran a la gent directament. El representant presentarà els seus actors. Quan em vaig començar a informar sobre com jo podia fer feina, vaig veure que per poder avançar necessitava un representant. El representant et demana un videobook que ets tu actuant fent diferents papers. Jo vaig fer molts de cursos i després vaig editar un vídeo i el vaig començar a enviar. Vaig estar 3 mesos enviant cada dia.
– Idò és el representant que vos tria?
– Sí. Depèn de quin punt estiguis. Clar, hi ha actors reconeguts que els criden els representants a ells. Però la majoria no. Jo vaig agafar el representant i vaig decidir créixer amb ell i consider que hem crescut junts.
– Quin temps passau a Algaida i quin temps fora?
– A Algaida ja t’he dit: l’estiu, Pasqua, Nadal, i sí que venc el cap de setmana si hi ha qualsevol data assenyalada, m’agrada molt ser per aquí.
– Vàreu passar pel Casal de Joves d’Algaida, com ho recordau?
– El Casal de Joves per jo i pel meu cercle d’amics és una part molt important de la nostra adolescència. Ja no hi anam, però quan hi anàvem era un lloc on estaves bé, podies estar de xerrada amb els teus amics, hi havia per fer de tot: per jugar a videojocs, a jocs de taula, fèiem un refresc… Crec que va ser una etapa molt bona i en tenc molt bon record del Casal de Joves amb na Kika (Martí) que sempre organitzàvem viatges, vàrem anar a Andorra, es feien moltes activitats.
– Per acabar, quin consell donaríeu a algú que es trobi en la vostra situació que pensi que vol fer una carrera crec que podem dir ‘arriscada’, no?
– Jo trobo que sí que és arriscat, i no ho deixarà de ser mai. Per descomptat els animaria. I tant de bo tinguin la gent que he tingut jo, però si no tenen aquesta sort, els diria que tirin cap endavant igualment, perquè de veres que paga la pena fer el que t’agrada. I quan fas el que t’agrada et trobes a tu, i això crec que és el més important.