Aquest setembre serà diferent. Ho serà per primera vegada en dècades per a Joan Bennàssar Payeras (sa Pobla, 1966). Aquests dies no ha d’enllestir la programació de cap curs ni té la trobada expectant amb un nou grup d’alumnes. El passat curs va ser el darrer. Per això hem volgut parlar amb Bennàssar. Ara ja jubilat deixa enrere una vida sencera dedicada a les aules.
Nascut a sa Pobla pocs dies abans de Sant Antoni, és el tercer de quatre germans. L’escola graduada o Can Peu Blanc foren les seves primeres escoles. Després, passant per l’Institut Berenguer d’Anoia d’Inca, fins a la Universitat de les Illes Balears va seguir la seva vocació, la de mestre, la d’ensenyar. Es va formar en Ciències Socials i més tard en Educació Física, una combinació que el va dur a recórrer illes i aules. Tres anys a Eivissa fins al retorn definitiu a Mallorca, passant per la primària i la secundària.
Avui, aquelles generacions d’estudiants que han après, rigut i crescut al seu costat el recorden pel mestratge humà, l’empatia i la petjada que deixa un professor d’aquells que quan ets gran els recordes amb estima. Bennàssar fou el primer director de l’IES Porreres. D’això i altres temes en parlam en aquest primer setembre diferent.
– Inauguràreu l’IES Porreres com a primer director del centre. Com van anar aquells inicis?
– En aquells moments, el 2005 jo ja vivia a Porreres i estava treballant al Jaume Vidal de Manacor. I casualitat de la vida em van cridar per veure si volia formar part del nou centre. Em van demanar de fer un equip directiu per venir a Porreres a posar en marxa l’IES. Jo vaig saber que hi havia una mica de polèmica. Hi havia un altre equip directiu format per quatre persones, liderats per Tomeu Mascaró de Vilafranca. El centre tenia una previsió de 200 alumnes i 9 grups d’ESO (4 primers, 3 de segon i 2 grups de tercer).
Jo en un principi no sabia com aniria. Un equip directiu no és d’una persona, és un conjunt de persones. Vaig cercar un equip i ens vam presentar. També vaig parlar amb en Tomeu Mascaró per solucionar la problemàtica que hi havia. Ell va dir que es mantenia en la mateixa línia. Va presentar un equip amb quatre persones quan sabia que només podien ser tres. Arran d’això, el director general de Personal Docent ens va reunir i ens va oferir dues línies. Una era que hi anàvem tots dos i que féssim un equip directiu nou o que cadascú mantingués la seva línia. En Tomeu va dir que es mantenia en la seva línia i jo vaig mantenir la meva. Per tant, a final de juny ja sabíem tant l’un com l’altre que al final es consideraria i s’havia decidit per la meva opció. I res, el dia 1 de juliol hi va haver els nomenaments i ja vam començar la feina.
– Com va ser això de començar un institut de zero?
– La veritat és que dia primer de juliol, quan vam entrar l’equip directiu al centre, va ser com entrar dins d’una casa tota buida, no hi havia res. L’opinió de l’equip directiu d’aquells moments era dotar el centre de les necessitats bàsiques. Puc dir que no teníem fotocopiadora, no teníem telèfon, ni internet, no hi havia res. Més tard ens van donar taules i cadires, perquè el dia que vam entrar encara no n’hi havia.
I ens vam reunir amb les batlies de cada municipi, de Montuïri, de Vilafranca i Porreres, i els vaig explicar una mica les inquietuds que teníem a l’hora de començar el centre, per fer-vos una idea vam parlar des de l’organització de l’Institut fins a les aturades del bus. I els batles, sempre van tenir les portes obertes. Tot el que vam demanar, tot ho van donar, fins i tot més.
Ara bé, és una mica heavy, no? Començar de zero… per fer les llistes no teníem ni un ordinador i anàvem amb les coses que teníem nostres, particulars. He de dir que aquell estiu i el següent van ser dos estius intensos, sense vacances. Realment, el professorat, com que ja hi va haver l’adjudicació de places la setmana abans del final d’agost, ja ens vam reunir el dia 31 d’agost. No vam esperar al dia primer de setembre. En aquesta reunió van venir pràcticament tres quartes parts del professorat i els vaig explicar la situació. Els vaig explicar com estava i els vaig enviar cap a casa seva durant tres o quatre dies perquè si havien de preparar coses, programacions, etcètera, era millor fer-ho a ca seva que venir al centre i no poder fer la feina.
El centre es va inaugurar realment el dia 14 de setembre. Van venir les autoritats i tot el que havíem preparat per a la recepció, no va servir de res perquè va fer un bon ruixat. Ho vam haver de traslladar tot a dins el gimnàs. Un espai on l’acústica diguem que és molt precària, i de tots els discursos que es van fer no es va sentir res.
Aquesta petita comarca està tan bé i aquest centre uneix Montuïri, Porreres i Vilafranca també a poder fer equips de futbol, vòlei o bàsquet…
– El fet que sempre hagi estat un institut sense batxillerat i només de tres pobles li ha donat un ambient molt familiar, no?
– Sí, és veritat. Aquell primer any eren 200 alumnes i hi havia quatre grups de primer, tres de segon i dos de tercer. I després, l’any següent, ja sí que diríem ja vam tenir la línia completa de primer, segon, tercer i quart d’ESO. Vam començar el primer any amb una trentena de professors i 200 alumnes, i quan jo vaig acabar, perquè el meu mandat era per tres anys, idò érem aproximadament uns 350 alumnes i no arribàvem a una quarantena de professors.
Jo crec que és un centre molt idíl·lic. I ho dic per moltes coses. Una per la singularitat de cada un dels pobles. És a dir, això que siguin tres pobles més o menys similars, cada un dins la seva idiosincràsia i dins les seves particularitats, pobles del Pla, molt propers, gent coneguda… On en l’àmbit de festes populars o esportivament, per posar dos exemples, les famílies, i per tant els alumnes, participen de les de l’altre poble. Per això és un centre idíl·lic pel que fa als alumnes, el tipus de famílies i sobretot la societat dels pobles.
– No haver aconseguit l’ampliació i poder oferir el batxillerat és una espina que duu clavada el centre?
– Jo al tercer any de direcció (el 2007) ja vaig fer una xerrada explicant com veia el futur del centre. Ho vaig fer en funció d’un estudi d’escolarització dels centres de primària dels tres municipis, i ja es veia clarament que en dos o tres anys el centre ja quedava petit.
A més ja se sabia que el centre no es podia quedar només en un centre d’ESO. La meva intenció era ampliar l’oferta formativa: per una part, en aquells temps eren els programes de qualificació professional i que ara es diu la formació professional. Per una part hi havia d’haver el batxillerat i per l’altra part la formació professional, sigui en grau mitjà o ja sigui en programes específics.
– I es va poder fer?
– Jo tenia ganes de posar una FP d’activitat física i esportiva i d’agricultura ecològica. I en aquells temps vàrem aconseguir l’agricultura ecològica, que ha passat per diferents fases, diferents noms, però trobava que realment el centre havia d’ampliar la formació en funció de les necessitats, en aquest cas de la comarca i sobretot els tres pobles.
– Però el batxillerat encara no ha arribat…
– No, quasi 20 anys després, no s’ha aconseguit tenir el batxillerat. És una reivindicació de millores de centres que estan molts d’anys… estam xerrant de més de 15 anys i que realment l’únic que hem aconseguit han estat aules prefabricades.
Què veig jo ara? Jo veig que en tots aquests anys que han passat, a pesar que la Conselleria tenia el seu marc de planificació del mapa escolar, diríem que realment no hi ha hagut una decisió ferma de dir «anem a fer això, anem a fer això altre». Sempre és una disputa de centres educatius amb la Conselleria quan haurien d’anar junts amb això.
Record que quan vaig començar a venir a viure aquí a Porreres, després de l’any 1998, que ja es xerrava de l’ampliació de centres. Hi havia el govern d’esquerres, el Pacte de Progrés, i es va aconseguir es fes l’IES. Però sempre pregant, sempre lluitant-ho. I hi va haver un canvi de govern, que va entrar el Partit Popular, i en pocs de mesos va fer el centre. Quan ja arrossegàvem molts d’anys de lluita per fer el centre.
– Just acabada la lluita per fer el centre va començar i encara continua la lluita per fer l’ampliació de l’Institut…
– Una vegada que vam tenir el centre ens hem trobat que hi ha hagut diferents Governs; tots en xerren, però ningú ho fa, ningú ho du a terme. I clar, tu dius: com és que la Conselleria fa anys i anys que sap que hi ha aquesta necessitat i no es compleix? Un pic perquè l’Ajuntament ha de cedir els terrenys o el que sigui… Bé, en el final jo sempre dic amb això que la Conselleria juga amb les cartes marcades.
– Com és això?
– Perquè ara, fa dos anys, van sortir a dir que a Vilafranca es vol fer un centre. I tu, després dius: «com és que Vilafranca ara vol fer un centre nou quan aquí realment fa molts d’anys que demanam l’ampliació?». I realment existeix la necessitat de què Vilafranca… -amb tot el meu respecte- necessiti un institut? Per això dic que al final és una qüestió política, no és una qüestió de necessitat real. Perquè els alumnes, els nins i les nines de Vilafranca, Montuïri i Porreres estan més que coberts. El que no està cobert és la necessitat real del centre, que és l’ampliació.
– I com en quin punt està ara?
– Que ara el Govern ha començat a fer unes obres per fer l’ampliació del centre, però tenim el projecte que encara no es du a terme. I tenim l’equip directiu de Porreres demanant i, al mateix temps, tenim l’Ajuntament de Vilafranca que també empeny pel seu costat, i perquè els alumnes de Montuïri vagin a Vilafranca… I per què no fas l’ampliació del centre i tot estarà cobert? Perquè la necessitat real de l’Institut de Porreres és millorar l’oferta formativa, l’educativa. Que després sigui un cicle formatiu de grau mitjà o de grau superior, o sigui el batxillerat? Aquí ja serà un fet més particular.
Perquè aquí, en el final, volem que tots els nostres fills vagin a peu a l’escola, a l’institut. Però jo crec que no és per aquí que s’ha d’anar, des del meu punt de vista. Per què? Perquè els nins de Vilafranca, de Montuïri i Porreres juguen al futbol en el mateix equip. Per què hem de voler tenir tres equips de futbol quan realment no tenim alumnes suficients per fer un equip de futbol?
En el final, tot està tan bé que aquesta petita comarca i aquest centre uneix aquests tres pobles, que realment això dona peu no només al futbol: al bàsquet, al vòlei… Són pobles que tenen arrelats una sèrie d’esports i que el que s’ha de fer és ajuntar-se. Que és ben guapo trobar-se alumnes a dins la mateixa aula i que formin part també de la comarca més enllà de l’aula.
– Pel que explicau tendria més lògica descongestionar l’IES Sineu fent un centre a Petra o Sencelles, que van a Sineu que no fer centres a Vilafranca i Algaida, per exemple…
– El que ens indica el sentit comú és que el que s’ha de fer és millorar l’oferta dels centres. Si no millores Porreres o Sineu després els alumnes han de partir a altres centres i el que fas és segregar, no dispersis el problema, perquè el problema sempre hi serà si no el solucionem.
Abans, per anar a Felanitx o per anar a Manacor, teníem problemes d’autocar. Han posat les solucions; ara no hi ha problemes d’autocar per anar als centres. Per això, amb l’obertura de nous centres no es posen solucions, és crear més problemes.
La Conselleria ha de ser clara, sigui el govern que hi hagi. Ara criticam que l’ampliació no es fa; va, molt bé. Però després, durant aquests set o vuit anys que hi va haver el govern de n’Armengol, quants d’euros es van invertir? No, una línia clara i que tothom ho sapi.
– Després de tots aquests anys que heu dedicat a l’educació, com heu viscut l’evolució de l’alumnat i de les noves tecnologies? Com heu viscut l’evolució de l’educació?
– Bé, en l’àmbit de direcció del centre es pot dir que en els tres primers anys el que vam fer bàsicament va ser donar una identitat i crear una estructura de funcionament del centre. Perquè això no ho aconsegueixes en un any. Al cap de tres anys sí que ja es va consolidar. Després es van crear les comissions, els programes, els projectes i tal. Però els tres anys no són suficients per poder-ho fer tot.
Al cap de tres anys al capdavant de l’IES Porreres vaig decidir que no volia seguir. Després va entrar un equip directiu nou i per diferents motius no va acabar de funcionar. Després va entrar un any terrorífic. Crec que és el qualificatiu a utilitzar per als que estàvem dins del centre, professors, famílies alumnes. Podríem dir que va ser una direcció del que actualment podria ser Vox. I com dic en l’àmbit familiar, en alumnat o pel professorat, va ser un desastre. Va ser heavy. Aquest any va ser molt heavy.
Després va entrar un altre equip directiu. I aquí va tornar una altra vegada l’ambient que hi havia ja des dels començaments. I, finalment, va entrar en Joan Ramon Xamena com a director, i aquí sí que ja es va donar una passa molt important pel que fa a la qualitat dels projectes. Vam passar de fer feina a nivell de cada departament on cada un posava en marxa els seus projectes i els seus programes, a passar a fer feina de manera col·laborativa, fent feina en grup.
Això ha duit una sèrie de millores molt espectaculars. El professorat s’ha hagut de preparar per fer feina conjuntament i ja en aquest moment s’està fent feina per àmbits. Pel que fa a l’estructura de tot això no és fàcil. L’equip directiu d’en Joan Ramon ha fet molt bona feina amb això i ha fet que no només sigui el professorat de secundària de cada un d’aquests àmbits, sinó també d’altres departaments que també formen part de la docència com el departament d’orientació i altres departaments s’hi sumin.
La veritat és que realment els dos únics que han aconseguit fer feina i complir els seus nomenaments han estat en Joan Ramon i jo. Els altres tres directius que hi va haver no van acabar els seus nomenaments i els seus projectes.
– I Pel que fa a noves tecnologies?
– Aquí hem passat de no tenir internet a què tothom té mòbil i tothom té tauleta. És evident que les noves tecnologies són una passa de qualitat endavant pel que fa a recerques d’informació… Sí que és ver que aquí hi va haver una sèrie de matèries que van passar al que és canviar llibres de text per les matèries digitals, i es va passar de quasi no fer massa coses a fer-ho tot per aquí. Tot eren els recursos digitals.
I ara hem fet una passa un poc enrere una altra vegada. Doncs què passa? Crec que vam anar massa endavant i ara s’ha hagut d’arreglar una mica. Són eines importants, però no se me’n pot fer un abús. Dins del centre i els mateixos al·lots a vegades no saben fer un ús correcte d’això. I jo m’he trobat al·lots que estan mirant vídeos, estan mirant de YouTube mentre hi ha una explicació o han de fer un treball. És evident, i això crea problemes de convivència al centre. Tot això s’ha d’arreglar una mica. No pots prohibir que un alumne no tengui el seu mòbil, evidentment, però sí que en certa manera s’ha d’arreglar tot això. I els centres tenen autonomia per fer això. De fet, aquí ja està prohibit el mòbil i només s’ha permès en cas que el professorat ho trobi adient. És a dir, a vegades el Chromebook no té les eines que en aquell moment necessites, o potser per fer un vídeo o el que sigui s’empra el mòbil. Perquè és més pràctic, és més àgil i és més idoni.
Però bé, jo crec que realment, des del meu punt de vista, a primària no faria falta tenir tauletes. A secundària comences i regules tot això. I hauria de ser la Conselleria qui te les hauria de donar. T’ha de donar el material. És una eina que el centre decideix. Si el centre té autonomia per decidir les coses, doncs aquesta autonomia obliga que els alumnes tinguin un Chromebook, per dir-te una cosa, idò la Conselleria és qui ha de posar el Chromebook. No són les famílies les que han de pagar una llicència. Perquè és una eina que decideix el centre, no decideixen les famílies. I si el centre decideix això, doncs ha de tenir el suport de la Conselleria. Si el centre demana una ampliació, no demanaràs que els pares paguin per fer aquesta ampliació; la Conselleria ha de pagar això.
– D’això que heu dit, que s’ha fet una passa enrere, entenc que l’aplicació de les noves tecnologies ha estat una situació de prova-error?
– Evidentment. Provar amb això, a veure com anirà. Sí. Per una part era una eina molt fàcil pel professorat perquè estava tot programat, només havia d’obrir el programa, havia d’obrir el sistema de la matèria i ja tenies les sessions preparades. De manera molt fàcil.
Però també s’ha de dir que el professorat, abans que passés això, ja tenia prou eines per fer les seves programacions. I tot aquest material estava fet. I hem passat que les editorials ofereixen unes llicències per tenir tot aquest material a tornar enrere. I el professorat que tenia aquest material ja elaborat ha tornat a entrar. I això ha suposat una despesa per pagar les llicències de les famílies. Per tant, són importants, són necessàries, i per això els centres poden decidir quan sí i quan no.
Jo mai m’he limitat a només complir el meu horari, sinó que un al·lot o al·lota és una persona i l’has de guiar, l’has d’ajudar a dins i fora del centre
– A tot això sou nat a sa Pobla. Com viu una persona de sa Pobla en el Pla de Mallorca, a Porreres en aquest cas?
– Jo la veritat que mai no havia estat a Porreres. Quasi ni sabia on era! Havia jugat a bàsquet i no havia vingut mai a jugar a Porreres. Havia anat a Campos, a Santanyí, a Felanitx, per tot. Però Porreres ni sabia si existia, et dic la veritat. (riu)
Ens vam conèixer amb la dona a una festa i en dos anys ja vam quedar a viure a Porreres. La veritat és que jo em vaig trobar que aquí hi va haver un batle, en Joan Sastre i va ser com una època d’esplendor en el poble. En molt pocs d’anys es va renovar l’Escorxador, el Parc de n’Hereveta, l’Auditori… es va canviar la plaça. Hi va haver uns anys que a mi m’encantava Porreres. Des del primer moment em vaig identificar molt amb tots els projectes que es feien i era un poble molt viu. Per tant, la meva adaptació va ser molt fàcil. Molt fàcil. Jo també som de poble.
Record que li vaig dir a la meva dona «si em vols matar aviat hem d’anar a viure a Palma i en 4 o 5 anys seré mort». Però d’aquí no em moc. I la veritat, jo aquí sempre m’hi he trobat molt bé.
– El fet de ser director o professor a l’institut també vós degué donar més relacions amb les famílies…
– Sí, sí. El que passa és que jo… és diferent si has nascut aquí i coneixes tota la família que si un fa poc que hi és aquí i tothom et coneix molt a tu, però tu no coneixes aquesta gent. Jo quan vaig començar l’institut tothom em saludava. I jo… em sap greu, no coneixia ningú. I ara després de 20 anys ja els conec… els padrins, els pares i els fills.
Em considero una persona molt oberta, m’agrada molt saludar la gent. Els al·lots també em coneixen i em saluden amb el nom, i vaig a fer un cafè i em criden pel meu nom… Bennàssar! I a Vilafranca o Montuïri també.
– Per acabar, el primer setembre sense haver de tornar a l’aula. Com ho viviu?
– Bé, la veritat és que personalment, per a jo en aquest moment, per l’edat que tenc i per disposar d’aquest temps, és la millor cosa que em pugui passar. Tenc moltes coses per fer. Però sí que he prioritzat sobretot aquelles coses que no he pogut fer fins ara. És a dir, jo si per exemple ma mare és viva, i viu a sa Pobla, doncs dos dies per setmana he prioritzat anar a veure-la. Que si la sogra ha de venir a dormir aquí a ca nostra, la sogra ve a dormir aquí. Si he d’acompanyar algú al metge… ho faig.
Prioritzar les coses. No hi ha cap dia que no estigui sense fer res. Si abans era més dormidor, és a dir a les 9 o les 10 del matí m’aixecava, ara és tot al revés: a les 6 del matí ja estic pensant en el que he de fer. I abans me n’anava a dormir a la una i ara són les 11 o les 12 i ja estic frit. Aquest és el canvi… per fer coses tenc molt de temps.
– No enyorau els alumnes?
– He de dir que l’any passat jo vaig plegar per Pasqua i, diríem, fins a final de curs vaig anar-hi un parell de vegades, i com no, a la festa de graduació. I la veritat, jo he tingut la sort de triar o de fer una feina que a mi m’encanta. No m’era un problema seguir fent feina fins als 65 anys.
Enyorar els al·lots… sí i no. No precisament per això que dic, perquè m’adono que tinc moltes feines per fer. I sí perquè jo vaig començar a fer feina als 24 anys, però als 18 anys ja tenia clara la meva vocació… Jo ja vaig començar a entrenar, vaig deixar de jugar a bàsquet i l’any següent vaig entrenar un equip de bàsquet. A mi m’agradava ensenyar. M’agradava jugar, però m’agradava més ensenyar. Sempre he estimat molt els al·lots. Tant els bons com els que no són tan bons. I precisament en la meva feina els darrers anys va ser més d’ajudar aquests que tenen dificultats d’aprenentatges. I sempre he dit que agraeixen més aquests al·lots que tenen més dificultats quan els dones una mà que els altres, perquè els altres els acompanyes, els guies una mica, però a aquests els has d’estirar.
Els veus pel carrer i dius: «escolta, pensa que has de fer això i m’has d’entregar allò altre, tal i qual..». Diuen: «Ah, sí, sí, sí, sí!». I quan no han fet el que sigui, doncs sempre cercaves un moment i el que fos per dir: «escolta, pensa que m’has d’entregar allò»… Jo mai m’he limitat a només complir el meu horari, sinó que un al·lot o al·lota és una persona i l’has de guiar, l’has d’ajudar a dins i fora del centre. I això, jo en aquest moment, el fet de no ser-hi, doncs sí, tinc una certa angoixa de no poder ajudar.