La Mobofest va reaparèixer a casa per posar punt. La darrera edició del festival del Pla va tornar al lloc on va néixer l’any 2017: el puig de Consolació de Sant Joan. Algú podria dir que és el lloc d’on no hauria d’haver sortit mai, però s’equivocaria. En el seu periple pel rostoll de baix de sa Riba de Llorito i pels parterres del parc de n’Hereveta de Porreres, la Mobofest ha crescut i ha tornat gran. I així, feta i dreta, es va presentar a la darrera edició amb un muntatge espectacular al cim del turó santjoaner.
S’ha acabat un festival estimat per moltíssima gent, però no hi ha lloc per al retret. Tothom ha entès que l’excepcionalitat d’un projecte —basat en el voluntariat i sense ànim de lucre— comportava una data de caducitat. Només s’havia de triar el millor lloc i moment per tancar-ho a dalt de tot. I feia mesos que l’elecció estava feta: els dies 23, 24 i 25 de juliol de 2026 a Consolació.
El primer dia, dijous, l’entrada era gratuïta. Mentre Mon Joan Tiquat i Nineta obrien el festival, el santuari i el seu entorn s’omplien de gent i la temperatura escalfava l’ambient fins a ser difícilment suportable. Quan començà a sonar el rock’n roll beatnik de The Rippels, Consolació ja era un formiguer (es va omplir del tot la cabuda permesa) com si fos un petit poble en plena revetla de la festa major. Un moment de pànic quan tots els tiradors de cervesa feren pana fou superat al so del punxadiscos Cobie fins que arribà el plat fort del vespre: La Ludwig Band. Malgrat alguns problemes tècnics inicials, els ludwigs signaren una de les seves millors actuacions a terres mallorquines, amb un final apoteòsic de comunió entre públic i artistes quan el nin Miquel Fuster, de Cala Rajada, pujà a l’escenari per cantar D’un concert de la Mushkaa.
El segon dia, divendres, els problemes tècnics varen desaparèixer i fins i tot semblava que bufava una tímida brisa. Encetà la jornada Anna Picornell i prengué el relleu L’arannà, que enlluernà a base de castanyoles, espasí i cant redoblat. Els més indies varen tenir el seu moment amb un encadenat d’El Petit de Cal Eril, Bilo i El Mató a un Policia Motorizado. Entrada la nit, Cora Yako (amb un altre cameo infantil) tornà a pujar la temperatura i deixà l’ambient preparat per a Maria Jaume. La lloritana semblava imbuïda de la força concentrada d’un tour per les verbenes de Mallorca. Amb una actuació entre reivindicativa i antoniafontiana, va aconseguir que el públic la tornàs a reconèixer com la nova gran dama de la cançó mallorquina. Els més noctàmbuls varen tenir el seu vedat privat amb Svetlana i Sideways per tancar la nit més calorosa de l’any.
Dissabte era el dia més difícil. La darrera jornada de la història del festival arribava marcada per la mort, tres dies abans, de Joan Roca —membre d’Antònia Font— i la conversió del concert en un homenatge. Per sort, una esperadíssima refrescada va permetre moure’s amb un aire menys pesat al so de la música d’arrel més tradicional de Nastallat, Mar Grimalt i Carles Medina. Amulet, primer, i Roig!, després, varen conduir el públic cap als darrers instants de claror. Ánimos Parrec, el grup creat ex professo per debutar en l’edició de 2023, i Reggaetonpare varen demostrar que jugaven a casa amb un estol de seguidors entregats des del primer minut.
I llavors arribà el moment més emotiu del vespre. Quatre homes fent visibles esforços per sobreposar-se a la situació pujaren a l’escenari: eren Antònia Font sense Joan Roca. L’absència del company traspassat la mateixa setmana es va fer present durant tot l’homenatge; el buit d’un baix inexistent era el recordatori tristíssim que el grup mai no tornarà a ser complet. Sis cançons —una de les quals acompanyada per la coral Sa Corrala— varen ser el tribut al músic de Son Sardina. Les paraules d’un Pau Debon molt afectat ben segur que seguiran sonant dins el cap d’un públic corprès, que va seguir la intervenció del cantant entre fosca i silenci totals.
Aixecar el festival després d’un moment així, amb la responsabilitat afegida de ser el darrer grup que tancava l’esdeveniment per sempre, hauria esclafat els ànims de qualsevol. En canvi, Dan Peralbo i El Comboi varen prendre el comandament de la festa i saberen conduir tots els presents cap a l’essència mateixa d’un festival: la música i la joie de vivre.
L’epíleg final en petit comitè, introduït per la punxadiscos Freenippels, anà a càrrec d’Arnau Moratinos Bordoy, l’home Mobo, qui, embolcallat amb la primera pancarta del festival i amb aspecte de sacerdot mesopotàmic, va enumerar tots els artistes que havien passat al llarg de deu anys.
LA NAU DE LA NOSTÀLGIA
Entre la poca llum dels darrers moments, uns joves amb una acreditació al coll dibuixaven un somriure de descans a la cara: eren els mobers. Uns organitzadors que començaren essent gairebé postadolescents i que, mentre transitaven la vintena, han aconseguit cada estiu que milers de persones de trenta, quaranta o més anys marcassin amb vermell tres dies al seu calendari vital.
Durant anys han passat desapercebuts esquivant camises i vestits, els mobodelets, els mobotokens i els tassons mig plens de cervesa. Anaven d’un lloc a un altre amb passes llargues perquè tot sortís bé. Dissabte, avançada la nit, se’ls veia cofois, com l’artista que sap que deixa una obra mestra per a la posteritat.
La Mobo s’ha acabat, però han aconseguit marcar una època. Ho han fet amb un festival amb una identitat reconeixible, resumida en el repetit «ens veim a sa Mobo!». Fet per i per a gent del Pla on tots els mallorquins que volen continuar essent mallorquins podien trobar-se i trobar-se a gust. Tot plegat ha generat una comunitat de confiança on els més fidels al final de l’edició anterior compraven ulls clucs les entrades per a l’any següent.
Una proposta única on els artistes locals tant podien ser damunt de l’escenari com confondre’s entre el públic al costat dels seus amics d’infància. A la vegada, allà mateix es podia gaudir des de la barra del concert del cap de cartell internacional sense haver de patir si els cambrers entendran o no el català. Fins i tot han aconseguit que les bales de palla no es veiessin com un toc de decoració folklorista, sinó com una extensió més del paisatge estiuenc que ha acollit el festival.
Un festival que ja és història. La història de posar cinquanta euros per hom i acabar duent a tocar Kakkmaddafakka o Julieta Venegas. La història de veure Manel d’asseguts i amb mascareta mentre els organitzadors intentaven controlar un públic que volia ballar després de més d’un any de pandèmia. La història del llamp que gairebé converteix Cariño en un duo abans d’hora i del tractor que treia cotxes d’un aparcament enfangat. O la història d’aprendre que no sempre és bona idea beure tres dies seguits cervesa Rosa Blanca si es vol gaudir d’Els Pets o de Cala Vento.
La Mobo, aquell petit poble efímer que només existia durant tres dies a l’any, ha desaparegut per sempre. Era el lloc on n’hi ha que han rigut, han plorat, s’han enamorat i desenamorat, o on han conegut, fins i tot, el pare o la mare dels seus fills.
Aquells que hi vulguin tornar hauran d’agafar la nau de la nostàlgia: l’únic transport per viatjar als llocs on, com a la Mobo, hem estat feliços.