És ben sabut que antigament les terres del Pla eren les bones, allà s’hi podia conrear i treure’n benefici, en canvi, les del litoral es consideraven terres pobres.
Però amb l’arribada del turisme, aquest fet es va invertir, reavaluant-se les terres de marina. Tot i això, avui dia ja no hi ha cap de les dues que sigui “lliure”, lliure de negoci, de ser venuda, explotada i gentrificada.
En un lloc on es prepara tot per rebre a persones que hi passen i no a les que hi viuen, cada cop queda menys marca, menys costums, menys identitat dels que l’habiten, quan més ens connectem amb l’exterior, més ens desconnectem.
I tot això a quin preu, a quin benefici?, per a qui?
Per aquells que l’intenten habitar és evident que no, perquè tot i la idea que gràcies al sector turístic podem viure, jo diria més bé que gràcies a ell ens hem de dedicar a sobreviure.
No queden pràcticament llocs sense comercialitzar i les feines derivades directament del sector són molt precàries, ja sigui per les condicions, pel sou o per les dues. És molt fàcil caure en el tòpic que qui treballa en tal sector, és perquè vol, perquè les seves condicions l’obliguen, que hauria d’haver estudiat més, però per molts estudis que tinguis la realitat és que l’oferta laboral és limitada, i no parlem de quantitat sinó de diversitat i qualitat.
Llavores que queda, en un lloc on qui vol viure es veu obligat a partir i qui queda es veu obligat a sobreviure? Què hem de fer en aquesta situació? Ens hem de sotmetre a la roda i simplement a sobreviure; per tal de no abandonar la que hem considerat casa, o hem de fugir i deixar que casa nostra, passi a ser la casa de pocs i el parc temàtic temporal de molts?
Podem quedar, i fer feina de les poques ofertes que no es relacionen directament amb el sector turístic, sent la majoria d’aquesta directament oferta pública d’ocupació; tot i això, queden milers de problemes sense resoldre; on viure?, i no parlem tan sols d’habitatge, que també, parlam d’on asseure’s a fer un cafè, fer oci, fer vida…
No podem dedicar-nos a negar que el turisme és una part fonamental per al funcionament de l’economia del país, especialment de llocs com són les illes. El que sí que podem fer és qüestionar-nos a quin cost? De què em serveix a mi com a ciutadà l’augment del PIB i la reducció de la desocupació, si arriba un punt on no puc estar on vull estar, no puc asseure a una terrassa, no puc seure al transport públic, no puc viure allà on he crescut ni amb qui he crescut… No podem defensar el sector com el que ens dona supervivència, si és també aquest el que ens condemna a ella.
No és un tema de persones ni de quantitat, és un tema de gestió, és el fet que estan venent casa nostra i a nosaltres, i ho estan fent sense que hi vegem benefici.
Ara bé, que hi puc fer jo?, que hi podem fer nosaltres? Ens hem de fer responsables de les carències d’un sistema que teòricament m’ha de protegir?
Com pretenem rompre aquesta roda si realment depenem d’ella i ella de nosaltres?
On està?, on està el país que es declara un estat social i democràtic de dret, que entre altres valors defensa la justícia i igualtat? Perquè en el context actual es fa evident que aquesta profecia no és completa.
En un context en què els serveis es dirigeixen a un sector de la població subjecte a unes lleis laborals diferents, no puc viure ni en igualtat ni en justícia.
I és per això que realment, cada cop és més complicat quedar a casa, sobretot quan casa ja no es fa per aquells que hi viuen, sinó per aquells que hi passen. Serà cert que allò que és bo un cop, ho pot ser dos, però per qui és bo? Qui en treu benefici?