Sí, feia anys que li anàvem davant i darrere, però ara posam cara i ulls a l’autor de l’himne oficiós de Montuïri. Ara, sabem qui va escriure la partitura de El Chico de la Gaseosas.
Hi ha melodies que no se sap molt bé com, però arrelen a la identitat d’un poble fins a esdevenir part indestriable del seu paisatge sonor. De fet, en l’elaboració d’un atles musical de la vila no podria faltar-hi aquesta música.
A Montuïri, qualsevol que hagi viscut unes festes, una cercavila o qualsevol acte on ha tengut presència la Banda de Música de Montuïri sap perfectament de quina peça parlam si esmentam «El chico de las gaseosas», o El Chico com és conegut popularment a la vila. I és que sota la batuta històrica de Pere Miralles Roca Malherba, la Banda de Música de Montuïri ha passejat aquesta composició arreu de Mallorca, les Balears o part de l’estranger. L’ha convertida, per dret propi, en un autèntic himne oficiós que fa bategar i il·luminar la cara amb alegria als vilatans, no debades El Chico és sinònim de festa. També ho saben bé a Valldemossa, on des dels anys 60 la música montuïrera participa de les festes de la Beata.
Malgrat la immensa popularitat de la peça i els molts d’anys que s’ha interpretat de memòria i amb estima, sobre els papers del faristol de la banda sempre planava una mateixa pregunta: qui va ser el mestre? Qui va ser l’autor, que va compondre aquesta tonada tan encomanadissa? Car a la partitura manuscrita no hi ha figurat mai el nom de la persona que la va escriure.
Després d’anys de recerca i de seguir pistes musicals esvaïdes pel pas del temps, per fi podem resoldre l’enigma de manera definitiva. Avui viatjam en el temps per conèixer la vida de l’autor d’«El chico de las gaseosas»: un músic fet a si mateix anomenat Lorenzo Luis Yanguas.
EL PODADOR
Per entendre l’esperit alegre i profundament popular de la peça, hem de viatjar fins a la localitat de Fitero, a Navarra, on Lorenzo Luis Yanguas va néixer el 5 de setembre de 1882. La seva història és la de tants de músics populars de finals del segle XIX -fins i tot ens recorda la del mateix Pere Miralles-: nascut en una família molt humil —la seva mare regentava una petita taverna—, de jove es guanyava les sopes treballant de sol a sol al camp com un destre podador de vinyes i arbres fruiters. Però la música el cridava amb força. Va aprendre les primeres nocions de solfeig amb l’organista local de la parròquia de Santa María la Real, i posteriorment va començar a bufar el clarinet gràcies a les lliçons del director de la banda de Fitero, Cosme Fernández, conegut popularment per tothom com el Tío Camilo.
El seu destí va fer un canvi radical quan va haver de complir el servei militar obligatori a Burgos, que en aquell temps durava tres intensos i llargs anys. Allà, la fortuna va voler que fes d’assistent d’un comandant de la guarnició que era un gran aficionat a la música. En adonar-se de les aptituds innates del jove navarrès, el comandant el va introduir a la Banda del Regiment. En aquell entorn professional, Lorenzo Luis va créixer exponencialment, va arribar al rang de sargent i Músic Major, i va escriure el seu primer pasdoble, dedicat precisament a la filla d’aquell comandant que tant el va ajudar.
Un apunt per a la història: Lorenzo Luis Yanguas va compondre desenes de cuplets, balls de fira i pasdobles costumistes. S’inspirava sempre en les escenes quotidianes del carrer, tal com demostra el títol d’aquell jove repartidor de sifons i gasoses que acabaria viatjant fins al Pla de Mallorca.
En acabar el servei militar, va rebutjar l’opció de reenganxar-se a l’exèrcit i va decidir tornar al seu poble natal de Fitero. Poc després de la seva arribada, va assumir la direcció de la Banda Municipal, succeint el seu vell mestre. Però com bé sabem també a casa nostra, viure exclusivament de la música de banda de poble a principis del segle XX o al segle XXI era i és una utopia pràcticament impossible. Per tirar endavant la seva família (amb 12 fills), Lorenzo Luis va haver de ser un autèntic correcamins i emprenedor: va treballar a la fàbrica local de sabons «La Favorita», va fer de representant de la societat d’assegurances «La Aurora» i, finalment, va regentar el cafè de la Calle Mayor, número 22. Als baixos d’aquest local, a més, hi va obrir una petita botiga on venia instruments per a bandes de la prestigiosa marca francesa Couesnon et Compagnie. Va ser en aquest ambient, entre el tragí de les converses del cafè, les tertúlies dels veïnats i les festes del poble, on es va forjar el seu catàleg com a compositor de música festiva, propera i feta per al poble. Cada peça tenia algú al darrere, és per això que és molt probable que aquest «chico de las gaseosas» fos alguns dels distribuïdors que acudien al seu bar.
DE FITERO A MONTUÏRI
Lorenzo Luis Yanguas va traspassar l’any 1946. Tot i que va deixar un llegat immens —que avui la seva neta Marian Bretón Luis, seguint la tasca de sa mare Angelita Luis s’encarrega de salvaguardar—, estam segurs que mai hauria pogut imaginar que una de les seves partitures faria un viatge tan llarg en l’espai i en el temps.
La banda montuïrera, amb Pere Malherba, va fer seva aquella peça. Ara, amb l’enigma resolt quan la Banda de Música de Montuïri es reuneixi i torni a fer sonar les primeres i enèrgiques notes d’aquesta peça arreu de les nostres places, sabrem que ja no estam davant una melodia anònima o perduda en el temps. Ara ja sabem de cert que, darrere d’aquella alegria col·lectiva que ens encomana a tots, hi bategarà per sempre l’ànima de Lorenzo Luis Yanguas: el director de banda i podador de vinyes de Navarra que, sense saber-ho, va escriure un bocí inesborrable de la història i del sentiment de Montuïri.
Finalment, cal assenyalar que Tot Pla s’ha pogut posar en contacte amb Marian Bretón Luis, com hem dit una de les netes del mestre fiterenc qui ha assenyalat que desconeixia aquesta peça. Que sí que està comptabilitzada com una de les que va escriure el padrí, però que no figurava entre les partitures del seu arxiu. Així, ha estat ella qui ens ha fet saber que el padrí sempre escrivia sobre gent coneguda. I és per això que ha iniciat una recerca entre els majors de Fitero per esbrinar qui pugui ser aquest «al·lot de les gasoses».
Finalment, la Banda de Música de Montuïri s’ha compromès a fer arribar a Fitero una còpia de la partitura amb tots els instruments que té.
- Tota aquesta informació ha estat possible en localitzar el blog i la pàgina de Facebook dedicats a la figura de Lorenzo Luis Yanguas.