Com era d’esperar, el problema de l’aigua torna a alterar la tranquil·litat del Pla de Mallorca. El cas és que determinats pous d’abastiment han patit una davallada alarmant (13 m en un sol mes) i, a tota la comarca, es registren pics de consum altíssims. Diferents municipis ja han fet pública la seva preocupació davant una situació que en alguns casos obliga a reduir la pressió a la xarxa o a suplementar les reserves municipals amb camionades. En aquestes circumstàncies, és lògic que Mancomunitat i ajuntaments engeguin campanyes de sensibilització. Així, l’actual campanya «Sense aigua, no hi ha Pla» cerca fomentar l’estalvi i conscienciar la ciutadania sobre la vulnerabilitat d’aquest recurs.
El problema, però, és que aquesta pretesa conscienciació ha de conviure amb un consum d’aigua absolutament desmesurat i sense limitacions a tota la franja turística de l’illa. Les mesures de restricció, que segurament s’hauran d’adoptar al Pla -com cada any-, i els costos de les camionades es produeixen en un context territorial en què les zones turístiques tenen tota l’aigua que volen. Dit d’una altra manera, mentre et demanen que no reguis els quatre tarongers del teu corral i, si ets un pagès, limitis els regs, n’hi ha que consumeixen aigua sense cap mesura ni control a hotels, complexos turístics i vacacionals, apartaments, camps de golf, parcs aquàtics i un llarg etcètera. Davant aquest panorama, lògicament, la cosa és mala de vendre i pot crear fins i tot indignació.
Tal volta, la clau resideix en el relat i en la congruència. Tota campanya de contingència hauria d’anar acompanyada, si més no, de contundents reivindicacions locals, especialment adreçades a dos àmbits diferents: el subministrament i la demanda. Pel que fa al primer, és evident que la manca de previsió del Govern i la deficiència d’inversions en els municipis del Pla ens han portat fins aquí. En els darrers anys molts de pobles de la comarca han tengut problemes d’abastiment (quatre poblacions en algun moment han requerit subministrament per camions) i, per altra banda, com a mínim cinc municipis tenen problemes de qualitat (més de 50 mg/l de nitrats i/o 250 mg/l de clorurs). És a dir, de manera transitòria o permanent, l’aigua no és apta per al consum. No cal dir que els municipis del Pla, tant els que ja pateixen falta d’aigua (per quantitat o qualitat) com els que són vulnerables, són municipis petits, amb recursos molt limitats, que no poden afrontar aquesta problemàtica.
L’accés a la xarxa d’aigua en alta del Govern (captacions de s’Estremera, de sa Marineta, les tres dessalinitzadores i transvasament de la Costera) és segurament la solució més pragmàtica; però, si aquest n’és el cas, la relegació o marginació del Pla de Mallorca ha estat evident. En el desplegament d’aquesta xarxa (més de 175 km de conduccions) s’han prioritzat clarament les zones turístiques i les zones d’alta demanda. Com a darrera mostra, el Govern ha fet saber que impulsarà l’accés d’Alcúdia a aquesta xarxa de subministrament. Per contra, en el cas del Pla, únicament Maria, Ariany i Petra han aconseguit la connexió —molt gradualment i a passes comptades—. De la resta de municipis del Pla, tot són projectes interminables i mal finançats. La casuística, de fet, acaba sent sorprenent. Per exemple, com es pot explicar a un resident de Sineu (que du més d’una dècada sense poder beure aigua de l’aixeta, perquè no és potable) que els pous de captació de sa Marineta (tot just a 5 km, a Llubí), porten l’aigua directament a la xarxa en alta per acabar en gran part a les zones turístiques de Calvià i Andratx? Mal d’entendre!
L’altra qüestió cabdal és la demanda. L’administració hidràulica assegura que la demanda en el Pla ha crescut significativament i ara esdevé excessiva en relació amb els recursos subterranis propis. Però, això mateix, també ha passat en els grans municipis turístics i amb un desequilibri infinitament superior. En tot cas, com no pot ser d’altra manera, la creixent demanda del Pla és el resultat de la transformació territorial, les disfuncions i els usos residencials i turístics que la planificació territorial permet i, darrerament, fins i tot incentiva en sòl rústic. Xalets, residències de lloguer turístic, grans edificacions, mansions de luxe, immenses piscines i enjardinaments insostenibles han aparegut per tot arreu.
Curiosament, la mateixa administració hidràulica que et diu que cal frenar la demanda (Pla hidrològic) forma part del Govern que aplica polítiques que afavoreixen la construcció en sòl rústic i la turistització. D’altra banda, ni els ajuntaments han reclamat mai cap canvi significatiu, ni el Consell de Mallorca ha mostrat mai el seu compromís per afrontar de manera decidida els processos de rururbanització i desagrarització que afecten greument l’interior de Mallorca.
En definitiva, les campanyes de conscienciació i contingència segurament serien més eficients i assumibles si durant aquests anys s’hagués articulat un entorn reivindicatiu -no ja institucional, sinó també social- que maldés per la defensa de l’interior de Mallorca i per evitar qualsevol marginació territorial. Altrament, demanar privacions a qui menys culpa en té, això és, residents de tota la vida i pagesos, sempre tendrà un fons inevitable d’incoherència i greuge comparatiu.