La memòria política sol ser curta, i més en aquests temps saturats de notícies i opinions. És tanta la velocitat del dia a dia i passen tantes coses al nostre voltant que allò que semblava important fa uns anys, ara tal vegada ni ho tenim present. Però la mesura de la realitat només la podem trobar si miram tot amb perspectiva i fent bona memòria. Per això, crec que, per avaluar justament els tres anys de batllia de Richard Thompson (Més per Sant Joan) que han acabat fa uns dies, hauríem de començar per recordar quina era la situació de Sant Joan abans de les eleccions de 2023, de la clara victòria de Més (5 regidors) i del pacte posterior amb el PSIB-PSOE.
I com era Sant Joan, en aquella primavera que ara potser ens sembla llunyana? Crec que no exager gaire si dic que era un poble que feia sensació de deixadesa després de dues legislatures molt magres. Les obres públiques s’allargaven de manera inexplicable o quedaven a mitges. En el mateix temps, podien passar mesos sense que s’arreglessin les avaries i defectes dels espais públics. L’antic Teatre del Centre Catòlic era un niu de rates i brutor. Els talls d’aigua eren constants i afectaven a tot el poble. El trànsit de cotxes era caòtic a molts de carrers. No hi havia escoleta, perquè l’edifici que l’havia d’albergar no s’acabava mai; mentrestant, l’escola pública patia problemes greus, incloent-hi temporades sense calefacció. Ni tan sols les gestions més bàsiques arribaven a bon port: una associació podia reservar un dels espais municipals i trobar-se a darrera hora que qualcú més la feia servir en el mateix moment. Tot plegat provocava que molta de gent no fes vida al poble; Sant Joan corria el risc de convertir-se ben aviat en un poble dormitori.
La imatge de 2026 és, sense dubtes, ben diferent. Gràcies a una bona planificació, han arribat moltes subvencions —al voltant de vuit milions d’euros, segons dades de l’Ajuntament—, el que ha permès prendre mesures urgents a diferents àmbits. La compra del Teatre ha estat tal vegada la més simbòlica, ja que era un projecte que, després de tantes dècades, el poble donava per perdut. Però el llistat és llarg. El trànsit ha començat a ser més fluid gràcies a tota una bateria de mesures: s’han millorat les entrades del poble, s’han renovat carrers, s’ha prohibit aparcar a punts conflictius i s’han construït aparcaments nous com a complement. L’escoleta ja funciona i l’escola municipal està veient reformes d’importància —tot el sistema elèctric, reforma integral de la cuina, nova caldera…—. Les canonades s’han sectoritzat, de manera que les reparacions de fugues es poden dur a terme sense haver de tallar l’aigua de tot el poble. Igualment, una bona política de contractació i una reorganització profunda dels serveis municipals ha permès que la resposta de l’Ajuntament sigui molt més àgil i ràpida pel que fa a avaries, problemes i gestions quotidianes. A més, gràcies a una aposta decidida per la convivència i a una programació sòlida de festes i activitats culturals, el poble té un altre ambient, molt més alegre. I això suposa un impacte social enorme: la gent s’anima a fer-hi vida, les persones nouvingudes es senten acollides, es creen associacions noves, s’obren negocis… Sant Joan torna a ser un poble viu.
Quin és el “secret” d’aquest canvi radical en només tres anys? Ho resumiria en una idea clau, que té moltes ramificacions: la feina en equip. Des del principi, en Richard va tenir molt clar que un ajuntament petit només pot funcionar amb un equip ampli, sòlid i ben preparat. De fet, aquest era el missatge que transmetia la fotografia de campanya de Més per Sant Joan: en lloc de la tradicional imatge del candidat, Més va presentar una imatge de grup, amb les persones que ocupaven els onze primers llocs de la llista, totes elles conegudes per la seva implicació en les associacions i en la vida del poble. Així, en Richard ha disposat d’un equip de gent molt vàlida i feinera —els cinc regidors de Més i la regidora del PSOE— i ha sabut fer-lo funcionar bé, de manera que en totes les àrees de l’Ajuntament, sense excepció, s’han vist canvis i millores. Potser fa anys el batlle o batlessa podia aspirar a gestionar tot el que passava a l’Ajuntament; ara, però, és inviable, perquè hi ha massa gestions i projectes. Els ajuntaments de la nostra època han de funcionar de manera col·lectiva. I això en Richard ho ha entès perfectament i ho ha sabut dur a la pràctica, confiant en el seu equip i donant la cara per ell quan ha estat necessari.
Un segon punt clau ha estat el personal municipal. Durant el primer any com a batlle, en Richard va estar molt centrat a posar ordre a l’Ajuntament i organitzar-lo d’una manera clara i eficient. Això va implicar molta de feina invisible, d’aquesta que no es veu des de fora de l’Ajuntament, però que és fonamental perquè les coses funcionin: moviments de personal, reforma de departaments, creació de noves estructures i una planificació més clara de les tasques, el que ha permès que els tràmits, les gestions i les reparacions es resolguin més ràpidament. A la vegada, per aprofundir en aquestes millores, s’han posat en marxa tots els mecanismes possibles per incorporar personal nou: un secretari d’ajuntament interí, un administrador tècnic interí, un especialista en subvencions, un arquitecte, una assessora jurídica i dos policies. Sense aquesta gran transformació de l’Ajuntament, el ritme de treball no hauria pogut augmentar de la manera en què ho ha fet.
Tan important com el que passa dins la Sala, però, és el que s’ha fet defora, amb la creació de les “comissions”: grups de treball que, al voltant d’un tema concret, reuneixen veïnats i veïnades amb ganes d’aportar els seus coneixements i de fer feina per millorar Sant Joan. Potser la Comissió de Decoració —que ha embellit el poble per Nadal, Sa Fira i les Festes Patronals— sigui la més coneguda, però n’hi ha moltes més, en àrees tan diverses com Comunicació, Convivència, Cultura, Esports, Gent Gran, Mobilitat, Món Rural, Salut o Urbanisme, entre d’altres. A parer meu, aquesta col·laboració quotidiana entre l’equip de govern i els veïnats té una altra conseqüència positiva: molta de gent comença a sentir que l’Ajuntament els escolta i que respon amb fets i mesures. Això ho veim en coses ben quotidianes: la gent que envia un missatge o fa una cridada per avisar d’un banc espenyat o d’uns fems deixats on no toca perquè saben que l’Ajuntament ho resoldrà; o les associacions i els negocis que s’animen a proposar una activitat o a fer-se càrrec d’una festa local perquè saben que l’Ajuntament els donarà suport i els posarà les coses fàcils.
Abans de les eleccions de 2023, era evident que Sant Joan necessitava un canvi, un canvi urgent i profund. El que s’ha demostrat durant la batllia de Richard Thompson és que, amb un bon equip, una gestió sensata i ganes d’escoltar i de fer feina plegats, el canvi és possible. En només tres anys, molt ben aprofitats, ens hem posat al dia en molts d’assumptes: el poble sembla un altre. És cert que encara queda molt per fer, però el més difícil, que era posar les bases, ja s’ha aconseguit. Després d’anys d’abandonament i d’inacció política, Sant Joan torna, a la fi, a mirar cap al futur amb il·lusió i orgull, amb la confiança que els projectes aniran arribant a bon port.