Hi ha silencis que duren dècades, però que amb voluntat, investigació, decisió i la delicadesa d’un pinzell arqueològic poden tornar a ressonar. Aquests dies de juny es compleixen exactament dotze anys d’uns fets que varen canviar per sempre la gestió de la memòria històrica a Mallorca. El 16 de juny de 2014, les portes del Cementiri Municipal de Sant Joan «s’obrien» per acollir la primera intervenció arqueològica i exhumació científica d’una fossa de la Guerra Civil a l’illa. Un projecte pioner impulsat per l’Associació Memòria de Mallorca i assumit amb valentia pel consistori local, liderat per la batlessa Catalina Gayà i que va demostrar que tancar les ferides del passat només és possible des de la veritat, la justícia i la reparació.
L’anomenada «Fossa dels Mariandos» custodiava la història de tres homes que havien estat esborrats dels carrers, de la Mallorca dels anys trenta, però mai de la memòria de les seves famílies.
La història d’aquesta fossa ens trasllada a la tràgica nit del 15 al 16 d’octubre de 1936. En plena efervescència del terror i la repressió feixista, sis veïns de Maria de la Salut foren segrestats i tancats a la Casa de la Vila del seu poble. De matinada, els obligaren a pujar a un vehicle amb destinació a Palma. En arribar a les costes de Puntiró, els botxins aturaren el camió i descarregaren la meitat del grup: Joan Gual Genovart Puro, de 46 anys; Miquel Salom Ribot Mio, de 42; i Jaume Gual Mas, de 46. Varen ser assassinats sense cap mirament. Els altres tres reus detinguts varen aconseguir fugir corrent en la foscor de la nit, salvant la vida de miracle.
Els cossos dels tres assassinats varen ser llançats inicialment a l’interior d’un pou sec de tres metres de profunditat a la possessió de Son Fred, al terme de Sant Joan. Allà foren descoberts dies després, el 19 d’octubre, per un treballador de la zona. Per ordre judicial de l’època, les restes es varen traslladar al cementiri santjoaner per practicar-les-hi una autòpsia sumària i enterrar-les en una fossa comuna que el fosser de la vila sempre tenia oberta per «si hi havia un de nou».
RIGOR CIENTÍFIC
Durant dècades, l’oblit forçat va cobrir el punt exacte de l’enterrament, que va acabar convertit en una zona enjardinada del cementiri vell santjoaner. Tot i això, la meticulosa recerca documental de l’historiador Bartomeu Garí l’any 2011, sumada a les diligències judicials de 1936 que recollien les mides exactes respecte a les parets del recinte (5 metres des de la paret nord i 12 des de l’oest), varen permetre a l’equip d’arqueòlogues clavar l’estaca al lloc precís on s’havia d’excavar.
L’equip tècnic, dirigit per l’arqueòloga i antropòloga Cristina Rihuete i coordinat per l’Associació Memòria de Mallorca, va dur a terme una intervenció modèlica d’una setmana de durada. Tot i les dificultats —com la troballa de restes desarticulades d’enterraments anteriors que cobrien la fossa—, la feina de precisió va permetre exposar els tres esquelets en el seu context original.
L’estudi antropològic va confirmar la crueltat de la repressió: les tres víctimes havien rebut múltiples impactes de bala, principalment per l’esquena, i un tir final al cap. Al costat de les restes d’en Jaume Gual Mas, a més, es va recuperar un projectil de plom de calibre 44 provinent d’un revòlver. El Laboratori de Genètica de la Universitat de les Illes Balears (UIB), liderat per les doctores Cori Ramon i Antònia Picornell, va culminar el procés creuant les mostres òssies amb l’ADN dels familiars vius, confirmant la identitat dels tres cossos.
AJUNTAMENT VALENT
Mentre les tasques arqueològiques es desenvolupaven, l’Associació Memòria de Mallorca va formalitzar una denúncia davant els Jutjats de Manacor pel fet de trobar restes amb signes de violència. Però, reflectint la realitat d’una «democràcia sense memòria», cap autoritat judicial es va personar mai al cementiri.
Davant la inacció dels tribunals, el compromís de la proximitat va ser la clau de l’èxit. El reportatge d’aquells dies és també el del reconeixement al paper decidit de la batlessa de Sant Joan d’aquell moment, Catalina Gayà, i del regidor Josep Bauzà, que varen posar totes les facilitats administratives, d’infraestructura i de la brigada municipal perquè el projecte tiràs endavant. Les restes varen romandre custodiades a les dependències de l’ajuntament santjoaner fins que va finalitzar el procés d’identificació.
El punt final d’aquest camí cap a la dignitat es va escriure el 27 de juny de 2015. Dotze mesos després de l’obertura de la fossa, el poble de Maria de la Salut va rebre els seus tres veïns amb un emotiu homenatge públic al cementiri municipal, on finalment descansen en pau al costat de les seves famílies.
LA BATLESSA I L’ARQUEÒLOGA
Com hem dit, l’obertura de la fossa de Sant Joan el juny de 2014 va marcar un abans i un després en la memòria històrica de Mallorca. L’aleshores batlessa del municipi recorda com va començar tot durant el seu mandat 2013-2015: «Em van venir a veure membres de l’Associació de Memòria de Mallorca, com Maria Antònia Oliver París, acompanyats d’un grup de familiars de víctimes, entre elles la filla de Joan Mas i Verd. Em va impressionar tant que vaig veure clar que s’havia de fer justícia davant aquest fet, després de tants d’anys de democràcia».
Tirar endavant la primera exhumació institucional de l’illa no va ser fàcil, especialment pel context polític del moment, amb José Ramón Bauzá al Govern de les Illes Balears i Mariano Rajoy a Madrid. «Això em va dur a un conflicte intern perquè estàvem en un pacte de govern amb el PP a Sant Joan. Com que encara no existia la Llei de memòria democràtica, vam haver de cercar una via alternativa. Assessors jurídics em van recomanar fer un decret de batlia», explica. Atès que el cementeri és de propietat municipal, aquest decret va esdevenir l’eina legal que va permetre obrir la fossa.
Gayà recorda com l’exhumació va ser el resultat d’un esforç col·lectiu i voluntari: «Vaig formar part de tot un engranatge amb la gent de Memòria i l’equip d’arqueòlogues dirigit per na Cristina Rihuete. Tota la feina es va fer de manera altruista. Els treballs es van allargar una setmana i van patir complicacions inicials a causa d’unes obres posteriors que havien desplaçat els cossos un metre i mig de la seva ubicació original. Record perfectament -continua Gayà- el moment en què na Cristina va aixecar la vista i em va dir: ‘Els hem trobat, Batlessa‘», rememora amb emoció.
Aquella setmana va estar marcada per la presència constant dels familiars, que feien torns dia i nit al costat de la fossa. L’èxit d’aquella exhumació a Sant Joan va ser la llavor de la posterior Llei de fosses de les Illes Balears, impulsada la següent legislatura, entre altres, per Margalida Capellà.
Per la seva banda l’arqueòloga Cristina Rihuete explica com «Sant Joan ha estat una de les experiències més fortes que he viscut mai, tant professionalment com humanament. Jo havia excavat moltíssimes tombes abans, però sempre havia estat gent anònima, prehistòrica, mai amb nom i llinatges, mai assassinada i menys encara per motius polítics i amb familiars vius i romputs de dol».
Rihuete recorda com «la pressió era fortíssima perquè no hi havia precedents aquí, a les illes. Treballar amb l’associació, amb els familiars… i amb aquella batlessa tan valenta, na Catalina Gayà, va ser un honor i un privilegi. I sempre que vaig a Maria de la Salut em ve el record d’aquell dia magnífic, entrant amb el cotxe de la Policia Local de Sant Joan, amb aquella gernació que ens esperava i que ens va acompanyar a peu fins al cementeri, on les restes dels tres mariandos van ser finalment reenterrats al seu poble».
«També recordo molt bé que el dia que els vam trobar, perquè ens va costar, eh?, no va ser arribar i moldre… va ser el dia de la coronació de Felip VI (19 de juny). I allà teníem els cossos dels tres republicans, resistint l’oblit de la nostra democràcia sense memòria».
ELS PERIODISTES
Aquella exhumació era la primera i es va fer amb tot el secretisme possible i la màxima discreció, res de fotografies ni imatges públiques fins al final. El primer dia, Maria Antònia Oliver i Tomeu Garí van fer una roda de premsa a la part baixa del cementiri de Sant Joan, els mitjans no van veure res. Així, els periodistes dels tres principals mitjans escrits d’aleshores (Ara Balears, Diario de Mallorca i Última Hora) van organitzar-se en un grup de whatsapp per publicar els tres a la vegada les novetats. Així, si un sabia alguna cosa els tres mitjans la publicaven.
El segon o tercer dia, un periodista d’un d’aquests mitjans, però que no formava part del grup de whatsapp, va enfilar-se dalt d’una paret per fotografiar l’interior del cementiri. Va ser debades, a la imatge no es veia res i només va servir per molestar encara més els promotors de l’excavació.
Finalment, els rumors arribaren, els havien trobat, els mitjans ho publicaren. Ho sabien del cert i segur que els havien trobat. Una font, sense saber-ho, els ho havia confirmat. Tot i això, Memòria de Mallorca s’afanyà a desmentir-ho quan ho va veure publicat, ja que encara no s’havia avisat a la justícia i «passaven pena». Finalment, el 19 de juny es va fer públic de manera oficial la troballa dels cossos dels tres mariandos.
Ara, dotze anys després d’aquell juny de 2014, el record de la intervenció a Sant Joan es manté viu com el far que va il·luminar el camí per a la resta de municipis. Allò va ser la demostració que la memòria històrica dels nostres pobles no va néixer a grans despatxos o al Parlament, sinó del coratge de les famílies, el compromís social, la valentia d’una batlessa i la voluntat veïnal de no deixar espai ni a l’oblit ni al silenci.
- Part de la informació i les imatges han estat agafades de l’Informe elaborat per les arqueòlogues una vegada finalitzats els treballs. El podeu consultar íntegrament aquí.
- Cal assenyalar que tota aquella tasca pionera va quedar reflectida en el documental Ossos que xerren. La fossa dels Mariandos i que podeu veure clicant sobre la imatge inferior.
