Gabriela Verger Jordà, (Lloret de Vistalegre, 2006) està estudiant segon d’Art Dramàtic a l’ESADIB (Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears) de Ciutat. Ara, fa unes setmanes va fer-se viral a les xarxes socials per la seva actuació, inesperada, a l’Auditorium de Palma al costat del músic i cantant Pablo López, vegeu-ho aquí. Verger és jove, però en el món de la música té les idees clares. Ja de petita la música i l’espectacle l’atreien. Va passar per l’institut del poble veí, per això n’és un dels Referents de l’IES Sineu. Amb ella parlam de música, de l’institut i, per descomptat, de la seva experiència cantant a duo amb Pablo López.
– De petita ja vós agradava això de la música?
– Sí, de petita ja vaig començar les classes. A l’edat de sis o set anys em varen regalar la meva primera guitarra espanyola. I llavors em vaig apuntar a piano. Sempre m’he decantat més pel piano, m’he connectat més amb aquest instrument. Però llavors em vaig apuntar a classes de combo. Vaig voler preparar-me per a les proves del Conservatori per al piano, però em va parèixer molt dur, i vaig dir: no! I som molt autodidacta, ara. Vaig estar fins als 14 anys estudiant guitarra i piano, i llavors, als 16 ho vaig deixar, però vaig seguir jo tota sola de manera autodidacta.
– Més enllà de la música vàreu passar per l’IES Sineu… allà ja vau començar en les «arts»?
– Sí, vaig anar a Sineu, però allà no hi ha el batxillerat artístic; a Sineu hi ha el científic o l’humanístic i social. I jo volia entrar a l’artístic, però volia entrar a Palma. Em vaig empadronar a Palma per intentar entrar al Llompart, però no va poder ser. I jo som molt caparruda: quan vaig veure que no podia entrar enlloc i per fer l’artístic havia d’anar a Inca… vaig optar per fer el batxillerat social a l’institut de Sineu. I em vaig penedir, perquè al final vaig fer una cosa que no m’agradava.
– En cap moment vos va atreure?
– La veritat que ho record com a feixuc. Va ser pesat…
– Per tant, quin record teniu del pas per l’Institut de Sineu? Més enllà d’aquest batxillerat que no vos va convèncer…
– Molt bé. Tenc un record un poc… agredolç. Perquè els darrers anys, quart d’ESO i primer i segon de batxillerat, sí que varen ser més… més amargs, en tenc un record un poc més distant. Bé, crec que de primer de batxillerat sí que en tenc un record més guapo, perquè les energies que es movien eren molt guapes i vàrem fer bastanta pinya. Però sí, depèn de l’any, en tenc més o menys bon record, però en general el record és bo. Hi ha professors que encara els veig i els salud, i els tenc un record enorme.
– I les amistats que vàreu fer allà han estat amistats que han durat anys?
– Sí, sí, això sí. Encara tenc contacte amb amigues d’allà. És ver que al final te’n separes i comences a estudiar i tantes coses, però sí, tenc amigues. Ens veim pels pobles, per les festes, i encara tenc un petit nucli. No molt gran, perquè jo també soc molt selectiva. És a dir, pareix que som extrovertida, i valga la redundància, ja que estic estudiant Art Dramàtic, però realment tenc una part molt introvertida i som bastant selectiva amb qui m’he de mostrar.
– La música, com l’heu expressada? Heu format part de grups de música…?
– Sí, quan vaig començar el combo amb una amiga meva de tota la vida, n’Aina Aguiló. Les dues sempre vàrem cantar juntes des de petites i fèiem harmonies, i ens juntàvem per cantar juntes. I arran d’aquest combo sí que vàrem fer un grupet, però es va dissoldre molt ràpid. Així i tot, na Núria Bennàssar —que és la cosina de na Maria Jaume, ara no sé si toca el piano encara, però tocava el piano—, n’Aina, na Núria i jo vàrem decidir fer un espectacle aquí a Lloret, unes festes, i n’Aina i jo sí que vàrem fer un «bolo» per Búger, i la idea era seguir, però al final elles varen anar a estudiar fora i vaig quedar tota sola, i es va dissoldre l’altre grup. Però vàrem començar a arrencar, teníem «bolos», cantàvem juntes, vàrem cantar per aquí i per allà… També vàrem fer coses per Sineu, vàrem tocar amb el combo i coses així, però llavors es va dissoldre. Teníem un nom xulo, «Good Vibes«, ha, ha, ha. Coses de nines de 16 o 17 anys.
– Els estudis a l’ESADIB com ho viviu?
– L’ESADIB, la veritat que m’ha obert moltes portes, però sobretot mentals. Sobretot m’ha obert tants d’horitzons, tants de mons, que… També com que s’han obert portes i mons, s’han obert possibilitats, i he vist que l’art és tan gran i és tan múltiple que et permet qüestionar-te coses que abans ni t’imaginaves, que pots anar fent tantes coses… Allà he descobert una manera de ser jo mateixa una mica més lliure. I la gent d’allà fa molta comunitat, és una cosa també molt familiar perquè som molt poca gent. A la meva classe som 6 persones. Hi ha dos grups de primer, dos grups de segon, un grup de tercer i un grup de quart. Per tant, som poquíssims, som uns 60-70 alumnes només. I és això, l’ESADIB al final m’ha fet entendre un poquet diferent les coses i qüestionar-me coses que no m’hagués qüestionat abans… el pensament crític…, un poc de tot. I també aquesta cosa de llançar-te a veure el que passa, llançar-te al buit, i veure què et trobes en aquell buit, en aquella piscina plena d’aigua…
– Vull pensar que també vos ha ajudat en aquesta introversió de la que parlàveu?
– Sí, exacte, sí. Perquè al final és això: jo sempre he estat extrovertida. Som una persona que és sociable, que som la primera que xerra si fa falta, però a la vegada som molt reservada. Amb la meva música, la meva família sempre m’ha demanat que canti, però, per exemple, acceptar cantar davant d’ells em feia una mica de respecte. Però vaig agafar l’impuls i l’any passat, a l’estiu, vaig començar a fer algun bolito en taquilla inversa, i ara, des de fa un any, em van sortint bolos així, cobrant, i a poc a poc… ja tocava també.
– Aquestes actuacions a les que vos referiu són com a cantant o actriu?
– Com a cantant, jo tota sola amb el meu piano, en acústic, faig versions i en toc alguna de meva, perquè també escric des de ben petita. I és això, els meus temes, el meu piano, i una cosa així íntima, propera.
– A veure explicau-nos aquesta sorpresa amb el cantant Pablo López que vàreu tenir el passat mes de maig i que vàreu ser viral a les xarxes socials…
– Idò va ser totalment… el destí, ho vull creure, perquè jo no crec que sigui casualitat. Això va ser a Palma, a l’Auditori. Ell feia concert el dia 2 i el dia 3 de maig. El dia 2 estaves soldout, i el dia 3 hi vàrem anar amb la meva tia. Ma mare m’havia regalat les entrades pel meu aniversari. I la gràcia… és que és molt graciós: el dia 3, que era un diumenge, abans d’anar al concert, a taula, a l’hora del dinar, vàrem fer la broma que jo pujaria a cantar amb en Pablo López. Vàrem fer la broma mentre dinàvem. La padrina em va dir: «Si en Pablo et tragués, tu cantaries amb ell?». «Per descomptat», vaig dir, i vaig afegir: «Sé que un dia cantaré amb ell». Ho vaig amollar i ja està, llavors ja no hi penses. Però en aquell moment, ja en el concert, ell estava cantant Lo saben mis zapatos. I li encanta jugar amb el públic, li encanta sentir el públic i fer els concerts més íntims. I en una dinàmica d’aquestes, mentre ell estava cantant i després feia cantar al públic, jo, com que tenc el ritme molt interioritzat, estic molt ficada amb la música, al meu cap era molt obvi que ens estava tocant el torn com a públic. I se’m va sentir la meva veu tota sola! I tothom va quedar callat, ell va quedar aturat. Va fer una senya perquè seguis cantant i tot el públic es va posar a cantar, però els va fer callar, em volia sentir només a mi. Em va cercar amb la mirada, amb els focos no em veia, jo intentava moure’m per sobre la fila i aixecar la mà. I em va fer un gest perquè seguís cantant, i vaig acabar la tornada des de les butaques, i jo ja vaig dir: «Ja estic, ja he complit». Però no! després se’n va anar al piano, va començar a tocar i em va començar a fer a cridar-me amb la mà per convidar-me. I tot el voltant meu s’havia tornat boig, tothom cridant-me: «Venga, aixeca’t! Venga, puja! Canta, canta, canta!». I jo, justament, estava a la fila nou, on s’acaba el primer bloc de butaques i tenia un passadís darrere. Vaig botar així per darrere i me’n vaig anar tot d’una cap a l’escenari. I quan li vaig anar a fer la primera abraçada, em va dir: «Eres tú? Has estat tu la que has cantat?». Perquè resulta que el dia abans havia passat que va pujar una al·lota a l’escenari, que la varen pujar així a la força perquè volia una abraçada o no sé què. I em va dir: «Eres tú?». «Sí, sí, sí», i em va dir: «¿Te parece que cantemos?». I jo: «Vaja, per favor!». I així va ser.
– I en cap moment vos vàreu posar nerviosa o vàreu pensar que faig aquí dalt?
– Sí i no… vull dir, nerviosa sí, però en aquell moment va ser tan ràpid que tenia nervis, però d’una altra manera. Jo som molt pitjor de dur els nervis quan saps que sortiràs d’aquí a mitja hora i estàs mitja hora esperant; allà els nervis et mengen i et mengen. Però és molt millor fer les coses així, de sobtada i sense esperar-t’ho. I és ver que, com que va ser tan sobtat, hi havia coses que quan vaig acabar deia: «No m’ho puc creure». Després em varen passar vídeos, perquè llavors la gent va ser superamable i em va venir a donar l’enhorabona i a dir-me que tenien vídeos. Llavors la gent per Instagram també, per la màgia de les xarxes socials, em varen trobar i em varen enviar vídeos. Vaig recordar moments que no recordava: jo no me’n recordava que hagués cantat tant a les butaques abans de pujar a l’escenari, jo no me’n recordava de certes coses… Sí, com que dissocies un poc de lo fort que és el que t’està passant. Però sí, vaig tenir vídeos des de diferents angles i varen ser uns nervis molt guapos.
– La repercussió a la xarxes socials com l’he viscuda?
– Jo volia penjar els vídeos perquè vaig trobar, gràcies a les xarxes socials, una al·lota que ho tenia molt ben gravat. Tenia gravat el moment en què se’m sentia cantar des del públic, i ella el va pujar. I jo li vaig dir: «Et sembla bé si em convides com a col·laboradora? Ja que l’has pujat tu, com que tu l’has gravat, així surts tu, et faig els crèdits del que vas gravar i estam les dues al vídeo, i així també el pos al meu perfil perquè tinc ganes de tenir-lo». I així el vaig penjar jo també. Llavors, sí, sí, sí… el vaig posar i al començament arribava als 200 likes. Jo tenia uns 800 seguidors. I a poc a poc, allò va començar: likes, i likes, i likes… feia així, recarregava la pàgina i cada segon hi havia likes nous. 1.000, 2.000, 3.000… i fins ara, que té 23.000 likes i més de 280.000 visualitzacions. Saps? Va ser una setmana de no aturar. He tengut també likes de gent de Perú, gent d’Argentina que m’estava escrivint… i no ho sé, m’he quedat de pedra. De fet, vaig dir: Ostres, està arribant molt a fora, tant de bo en Pablo digués alguna cosa, no? Però ni un like ni res…, però ell és molt poc de xarxes socials, així que…. Em va dir, perquè ho sé, que la mare d’en Pablo López va veure la història. Llavors, ell supòs que ho ha vist, però s’ha quedat allà. La pena va ser que el dissabte, ell, quan va acabar el concert va sortir a saludar, però el diumenge que jo hi vaig anar era un dia que havia d’anar a sopar perquè tenia una reserva i no va ser possible. Però està molt guai, no passa res. Va ser un poc així, i això m’ha anat bastant bé. I ara m’han sortit dos «bolitos» més, i m’està escrivint gent per fer i desfer, i tot això…
– El vinent concert de Pablo López a Mallorca supòs que hi anireu, no?
– Clar! Jo ja tinc el meu pla per després poder parlar amb ell en els vestidors… (riures). Sí… Jo, a en Pablo, l’he anat a veure bastant, unes 3 o 4 vegades cada vegada que ve aquí a Mallorca. Si he pogut, hi he anat, perquè per a mi és un espectacle.
– Què significa la música per a vós?
– Clar, seré molt típica: per a mi la música és… és la base de tot. Per a mi és la base de tot globalment, en el món en general, perquè la música és un nexe que ens fa estar a tots molt més units. És un punt d’unió, és un punt de retrobament, és un punt de desconnexió, és un punt de pensament… no sé, evoca tantes coses, que per a mi és com una base, i ho és a la meva vida també. Sí, simplement… a mi les cançons em deixen ser, saps? I posar-me al piano també em deixa ser, i això és molt important, perquè a vegades ens aturam a voler-nos descriure molt, vull escriure molt els meus pensaments i em vull entendre massa, i quan entr en bucle me’n vaig al piano o cant o a escoltar algun artista, una cançó… i et deixes de tantes històries de pensar, perquè la música ja et deixa ser. Per a mi és així.
– Una pregunta més local. Què significa per Lloret i per a una amant de la música, com vos mateixa, la cantant Maria Jaume?
– Ho està petant, ho està petant, a mi m’encanta. Que sigui un producte local és un orgull. Anar pel món i dir sí, na Maria Jaume és del meu poble… na Maria és una artistassa. Sé que ho està fent superbé i està… sí, trob que, sense conèixer-la gaire, crec que està respectant el seu tempo i les seves maneres, i es nota quan algú està fent les coses a la seva manera així com ella vol i amb el seu temps. I gaudir de la seva música i, clar, perquè ha tret el disc dedicat a les festes de Lloret… és increïble que ho faci, no?, Un disc dedicat a aquestes festes tan guapes que tenim. A part, a Lloret l’adoram.
– Vós veis també dalt de l’escenari, com heu fet amb Pablo López, aquest Sant Domingo vinent amb na Maria Jaume?
– Oh! M’encantaria! M’encantaria, sí. Uau. M’encantaria, sí. Tant de bo, tant de bo.
– Ho deixarem per escrit…
– Ha, ha, sí. Però sí que m’encantaria.
– Ja per acabar quins reptes teniu passat aquest efecte viral…
– Reptes?, mira: ara estic mirant de començar a gravar cançons meves i començar a treure coses així més gravades, més produïdes. Encara que vull que mantinguin aquesta part íntima de jo amb el meu piano, perquè no vull vendre una cosa que no sona real. Sí, al final a Spotify hi pots penjar una cosa així amb més parafernàlia, amb bateria i amb percussió, però amb el meu piano vull que sigui fidel al que jo som. Per tant, ara el que estic mirant és això, de començar a treure les meves musiquetes d’una manera quasi fidel al que jo som i al que jo som ara, perquè el que seré en el futur no ho sé. I a poc a poc, a poc a poc… aspirar a moltes coses, però a poc a poc vull respectar també el meu tempo i el que va passant.
– I d’aquest futur relacionat amb el pas per l’ESADIB…
– El pas per l’ESADIB és una història d’amor i odi, perquè a vegades dic «no puc més» i a vegades dic «no, no, no, m’encanta». Perquè jo soc molt impacient. Però no, hem d’aprofitar els processos, hem d’estimar els processos, i sense processos no hi ha resultat, així que hi ha temps. També m’encantaria fer feina d’art dramàtic, que això també és una cosa que… aquest concepte de l’artista que ho és tot i no és res concret em crida molt l’atenció. Perquè a vegades l’artista que és cantant i actriu, o l’actriu que és cantant… totes aquestes etiquetes que et fiques al darrere sembla que no puguis ser-ho tot a la vegada. M’agrada que un artista pugui fer coses en diferents àmbits. Així que també m’encantaria fer coses en relació a l’art dramàtic, al teatre i al cine, i al que em vengui, perquè m’encanta qualsevol classe d’expressió en relació a l’art.