Hi ha llocs que tenen ànima, esperit i força, però massa vegades oblidam que bona part d’aquesta ànima l’hi posen les persones. Al massís de Randa -ja dins el municipi de Llucmajor- davall la bellesa de la roca majestàtica, hi ha el Santuari de Nostra Senyora de Gràcia. Un espai que durant més de mig segle -això és bo de dir- ha tengut dues ànimes, dues cares que el defineixen: ells són els algaidins Sebastià Amengual i Francisca Miralles, els Donats de Gràcia.
Ara, el vinent 26 de juny han de partir. Han de deixar Gràcia. Han de deixar «tota una vida». «Hem intentat dialogar, parlar amb ells -la Parròquia de Llucmajor- i veure de quina manera podem sortir amb dignitat, amb respecte, amb elegància«, diu Sebastià Amengual, qui afegeix que «això és el que demanam». «Jo ho reconec, tenc una edat, i sé que això no és ca meva. Què hi he dedicat la vida?, sí. Més del que ho hauria d’haver fet?, sí. Però jo vaig arribar aquí el gener de 1970 quan tot això estava abandonat i amb esforç i molta ajuda i implicació de molta gent ho hem aixecat i convertit amb el que és ara Gràcia, un espai d’acollida on religiositat i respecte en són bandera».
El passat 26 de març una carta enviada des de la Parròquia de Llucmajor els convidava a partir. «Després de 55 anys dol que es faci d’aquesta manera. Tot i això, vam anar a parlar amb ells per arribar a un acord, però vam veure que la intenció no és altre que deixem el santuari», explica Amengual.
L’any 1970, quan en Sebastià va pujar per primera vegada com a donat, Gràcia no era el recés de pau i ordre que coneixem avui. Era un espai ferit per l’abandonament. A partir de llavors, amb unes mans que no han conegut repòs, s’han aixecat metres i metres de paret seca, s’han fet llacunes d’aigua, bancs, empedrats, tasques d’electricitat… tot això i una voluntat de ferro, Sebastià Amengual, el Donat de Gràcia va bastir un espai estimat pels llucmajorers, pels randins, algaidins i tota Mallorca. Allà, els donats hi han bastit la llar, la família.
És per tot això i més que, ara, després de 55 anys de servei incondicional, hi ha qui vol moure les busques del rellotge de la història més aviat del que la dignitat permet. Tres mesos de marge i una data fixada: el 26 de juny.
DIÀLEG
La fi d’una etapa és inevitable, però la forma com es tanca defineix la humanitat de cadascú. No xerram d’un simple contracte que s’acaba; parlam de tota una vida entregada a un bé comú. Per això, la veu d’en Sebastià no demana impossibles, només demana respecte i elegància.
Sabem que hi ha coses que no tenen cura, però sí que poden tenir gràcia. Les institucions estan formades per persones, i és entre persones on s’ha de trobar la sortida. Una sortida que no passi per la fredor d’un tràmit administratiu, sinó com diu Amengual «pel diàleg«. Cal seure a la taula, mirar-se als ulls i entendre que 55 anys de donat mereixen un epíleg escrit amb gratitud.
Un escrit, que a la vegada ja està en camí. Està en marxa una crònica necessària que recollirà aquesta epopeia quotidiana de més de mig segle davall la penya. Diferents persones d’Algaida i Llucmajor ja treballen en aquest recull de vivències a Gràcia. És per això que Sebastià Amengual, qui remarca que entén que li ha arribat l’hora de la partida es demana: «Quina millor manera tendríem de tancar aquest cercle que fent coincidir la sortida amb la presentació d’aquest llibre? Jo entenc -explica el donat- que seria l’acte de justícia que el Santuari necessita: un comiat on jo pugui donar les gràcies i pugui baixar de la muntanya amb el cap ben alt, només això dignitat».
Ara, només resta que el pròxim 26 de juny no sigui el dia d’un «adeu» forçat. Que no s’enterrin 55 anys de vida, de feina, de treball amb una carta escrita en un despatx.