Joan Torrens Ferragut (Llubí, 1959) és una d’aquelles persones -en queden poques- que duen el camp, la ramaderia, dins la sang. Ara, una vegada més, un cop fort, un revés, l’hi ha aigualit l’ànim. Son Bernat, una finca familiar a dues passes del nucli urbà de Llubí és on, com un Astèrix de la Gàl·lia del Pla de Mallorca, resisteix amb la seva explotació de vaques. El tancament, la ganivetada de Damm amb AGAMA, mig any abans del pactat, li ha fet mal. Se’n dol, però com a pagès mallorquí i amb la motxilla de l’experiència sap que darrere hi ha el seu fill. En Joan vol mantenir l’herència que començà el segle passat la padrina amb dues vaques i va continuar el seu pare amb una vintena. Son Bernat és avui el darrer bastió d’una Mallorca numantina.
– Joan, sempre heu treballat a la finca? Heu mantingut la tradició familiar?
– Sí. La meva padrina ja tenia dues vaques i feia formatge, dues tàperes, dos porcs i se defensava amb això. Després mon pare va anar augmentant: primer va passar a sis vaques, i de sis cap a vint, després amb jo passarem de vint a seixanta, vuitanta i cap amunt. Jo tota la vida he fet feina amb el meu pare i després he continuat amb totes les vaques. Ara a més, tenc relleu, que és el meu fill que està molt interessat a continuar. Per això ara vull lluitar més pel fill que per jo mateix; també perquè m’agrada que el camp continuï estant arreglat i bé. Vull que foravila es vegi verd que va endavant i que no està abandonat. El meu fill té 35 anys. Ara mateix no fa feina aquí perquè està fent un curs de formació professional d’auxiliar de veterinària per ampliar els estudis de ramaderia. Va estar 12 anys fent feina a l’Hospital d’Inca, però finalment es va decidir per continuar amb les vaques. Està a punt d’acabar aquest curs… però ens hem trobat amb aquest conflicte (tancament d’AGAMA) que mirarem de superar com puguem.
– La llet de la finca sempre l’heu venuda a AGAMA?
– Sí, sempre he vist vendre la llet a AGAMA. Ja des de l’època del meu pare. Record que quan jo era un nin anàvem a cobrar a Palma cada mes, perquè llavors no es feien transferències. He vist passar de vendre la llet en gerres a fer-ho en cisternes, així és com ha anat avançant la cosa.
– Mai no vàreu mirar vendre la llet a altres llocs? O a la gent del poble?
– No, mai. Teníem feina suficient amb els animals i no teníem temps per dedicar-nos a la venda a particulars. A la finca, a part de les vaques, també hi havia ametles, garroves, un poc de gra i qualque porc matancer i porcelles.
– Quina extensió té la finca? Quanta terra cultivau actualment?
– La finca són unes 30 hectàrees, però amb els trossos de veïnats o familiars en cultivam unes 50 quarterades.
– Durant tots aquests anys a AGAMA, heu viscut molts de canvis en el sector. I sempre han anat en contra…
– Home!!! Sí. Jo vaig viure una suspensió de pagaments d’AGAMA que no va ser gens agradable, tot i que es va poder arreglar. Els ramaders vàrem haver de deixar de cobrar el 20% del que se’ns devia per tal que l’empresa pogués seguir. Totes les inversions i despeses que hem anat fent han sortit d’aquí, de la llet, no han vingut de cap altre lloc.
– Heu sentit que el sector hagi tengut el suport institucional?
– Hi ha hagut èpoques de tot, però la majoria de vegades crec que no hem tengut suport. Per jo, qui realment tenia el suport era el centre receptor, la central lletera, AGAMA. Ells tenien ajudes que normalment no repercutien en el ramader. Abans d’arribar-nos ja s’havien rentat molt les mans.
– Quan ho comprà Damm enteníeu que hi havia futur a AGAMA, ho havia agafat una empresa grossa…
– Al principi ens deien que havíem de fer inversions per augmentar la producció. Com més llet fèiem, més podíem fer ells per invertir i publicitat. Però al cap de cinc anys la truita es va girar totalment. De cop ens van dir que havíem de reduir un 20% tots els ramaders. Allà on ens havien dit que augmentàssim tot el que poguéssim i un poc més del que podíem. Quan ja tens l’explotació adaptada a una producció alta, no és fàcil reduir-la d’un dia per l’altre, i ens va costar molt reduir aquell 20%.
Després d’això, el 20% no va bastar i van començar a dir que sobraven ramaders. En els darrers cinc anys érem sis, i un amb el conveni del Govern i la Damm el van passar a abastir en Grimalt, massa bé! Al cap de dos anys encara sobraven i n’hi havia dos a punt de jubilar, aquests encara haurien continuat alguns anys, però els van donar una data límit. Com el que ens han fet a nosaltres ara. Ara només en quedàvem tres, i dèiem amb tres ramaders això no pot anar bé mai perquè és molt poca quantitat de llet. I no esperàvem que el tancament fos tan aviat, això va ser el febrer de 2025. Amb un any s’ha acabat tot.
– I ara vós ha sabut greu que vós diguessin serà al setembre i hagi estat al març…
– Això és el més fei que hagin pogut fer. No ens esperàvem que tot anàs tan aviat. El febrer de 2025 ja hi va haver moviments, i el setembre de 2025 ens van dir que el setembre de 2026 tancarien. Però als tres que quedàvem ens han donat terminis diferents. A un li van donar fins al 30 de març; ell no tenia relleu ni havia fet grans inversions darrerament, és el de ses Veles de Capdepera que tanca.
Als altres dos, el de Son Carbó (Campos) i jo, ens havien dit que podríem seguir fins al setembre per amortitzar un poc les instal·lacions, però sense més ni pus, al final la data límit ha estat aquest 31 de març. Això ha estat pitjor per a nosaltres que pel de ses Veles que ell ja ho tenia programat amb antelació. Noltros amb un mes no hem tengut marge de maniobra. És una situació molt fotuda perquè nosaltres tenim relleu, tenim inversions fetes i tenim les finques adequades per a explotació de llet.
– Una persona com vós, que ha viscut tota la vida entre vaques, quin sentiment teniu en veure que a Mallorca a llocs com Sant Jordi o Campos ja no n’hi ha aquelles explotacions… no hi ha vaques?
– El sentiment és de tristesa. A mi sempre m’ha agradat el camp i m’agrada veure’l ben cuidat. Darrerament, passes per segons quins llocs de fora vila i val més mirar cap a l’altre costat: veus tanques plenes d’ullastres, males herbes, parets esboldregades… Això no m’és gens agradable. La pagesia de Mallorca s’està acabant. Tota la pagesia. Ha vengut així. Falta relleu generacional perquè els joves, avui en dia, volen viure millor que no vivien en el camp. I sobretot tenir animals de llet és un poc d’esclavitud. Tenir animals de llet és una feina que no pots descuidar mai, exigeix estar-hi a damunt constantment. Els pocs joves que volen continuar ho fan perquè ho duen a dins la sang, si no, no ho farien.
– El vostre fill, però, sí que ha volgut continuar i fins i tot vau instal·lar un robot de munyir?
– Sí, me va dir mon pare si posam un robot per munyir jo continuaré. Fins i tot quan feia feina a l’hospital d’Inca, qualsevol moment lliure el passava aquí a la finca. Me deia ara hem de fer això i això altre. Fins que li vaig dir: hem de saber al que ens hem d’atendre, perquè tu me dius de fer coses i si he de ser tot sol no m’he de carregar de feina. Jo ja havia de començar a tenir les coses clares. Al final vam decidir posar el robot de munyir, sobretot perquè el problema de trobar personal és molt greu. I quan vam tenir el robot me va dir que se n’anava a fer un curs de formació a fora per aprendre bé el sistema i jo me vaig quedar tot sol gestionant-ho. I vaig dir sobreviuré dos anys, però no m’esperava de cap manera era això d’AGAMA; ha estat el cop més fatal que m’ha vengut.
– Com funciona el dia a dia aquí a Son Bernat? Com funciona el robot de munyir?
– Ara l’esclavitud és molt diferent de quan teníem la sala de munyir manual, que estava bé, era còmoda. Però hi havies de ser a les sis del dematí acabaves a les nou i a les sis de l’horabaixa et tornaves a posar fins a les nou del vespre… i així cada dia 365 dies a l’any, dissabtes, diumenges i festes. Sense poder-te passar ni vint minuts, perquè si t’endarreries les vaques feien menys llet i la feina s’allargava encara una hora més cada dia.
Ara amb el robot, l’animal no va tan estressat. Està pensat per a uns 60 o 70 animals; nosaltres hem vist que amb 60 vaques funciona millor que amb 70. Quan tenen ganes d’anar a munyir-se, hi van totes soles, i com més vegades hi van al dia, més llet fan en proporció. És un gran avantatge respecte a les dues munyides diàries de tota la vida.
– Quanta llet produïu cada dia actualment?
– Feim uns 2.500 litres diaris.
– I què passarà amb aquests 2.500 litres a partir del primer d’abril, ara que AGAMA ja no la recollirà?
– Jo i en Miquel de Son Carbó ens hem hagut de moure molt. Ja sabíem que la cosa estava malament, però no pensàvem que seria tan aviat. Teníem projectes per muntar una embotelladora o fer formatges de cara al setembre, però ara ens ha agafat a mig fer i sense tenir res muntat. Per no haver de tirar la llet, hem hagut de córrer per cercar sortida a la península.
– Ara voltros dureu la llet a la península i de la península la duran aquí…
– Sí, sí, sí. Així serà. Durem la llet cap allà, tot i que no és una solució viable a llarg termini perquè els costos de transport es mengen el benefici. Mentrestant, mirarem si els nostres projectes poden continuar, però aquest mes s’ha aturat tot perquè hem hagut de dedicar totes les energies a no perdre la producció. A la península els preus també estan baixant perquè entra molta llet de França i Alemanya, i el transport va a càrrec del ramader. Està sent un mes molt difícil. Jo duré a la llet a Son Carbó que tenen dipòsits més grans i d’allà la durem a una empresa de la península per fer derivats de la llet.
– D’ençà que s’anuncià el tancament d’AGAMA com ho ha viscut la gent de Llubí? Heu rebut el suport dels veïnats?
– La gent del poble, com els mallorquins autèntics, coneix AGAMA de tota la vida i no es poden creure que tanqui, no hi donen credibilitat. Els sap molt de greu. La gent del poble que em coneix a jo, la batlessa, l’Ajuntament de Llubí també està al nostre costat i ens dóna suport.
– Quin és el darrer dia que AGAMA recollirà la llet de Son Bernat?
– El dimarts dia 31 de març. Normalment passen a recollir-la entre la una i les dues de la nit. Serà el darrer pic que veurem el camió d’AGAMA per aquí després de tota una vida.