Francisca Ginard Adrover (Porreres, 1931) va néixer en el quarter de la Guàrdia Civil del carrer d’en Vellet de Porreres. El seu testimoni és la d’una nina de guerra i postguerra, una jove dels inicis del turisme i l’expansió i formació hostalera del personal i, en concret de la seva especialització com a governanta d’hotel. Va participar en la inauguració de 32 establiments hostalers arreu de l’estat espanyol. De nina fou protagonista d’una tragèdia que sacsejà el Pla de Mallorca el 1947. Un accident en el qual morí una amiga seva, com contà a Tot Pla en un reportatge publicat el mes d’agost de 2024.
– Sou porrerenca amb cama campanera i felanitxera…
– Sí, mon pare era Guàrdia Civil, Joan Ginard Oliver, natural de Campos, i ma mare, Francisca Adrover Juan de Son Mesquida de Felanitx. La meva germana va néixer a Sóller i jo a Porreres, perquè van demanar el trasllat. Li varen dir que si volia quedar fix a Porreres no pujaria gaire més dins la Guàrdia Civil, i ell va dir que li era igual. Vàrem viure devers 12 anys en el Quarter del carrer Vellet. Després va venir la guerra.
– Com recordau la vostra infantesa i el poble en aquells anys?
– Eren anys molt durs, de guerra i postguerra. Jo era petita i moltes coses les he enteses després. Sempre he pensat que no tot és blanc o negre: hi ha gent bona i dolenta a totes bandes. El que importa són les persones.
– Vàreu estudiar amb les monges de Porreres. Com era aquella formació?
– Es diu molt que només ens ensenyaven a resar, però no és ben bé així. Jo vaig estudiar amb les monges a Porreres. No donaven títols, però sí una base forta. A més, jo tenia la sort que ma mare havia tengut formació a Palma, perquè la seva família tenia un negoci important i la varen fer estudiar. A casa sempre em varen empènyer a aprendre.
– I mai vos vàreu plantejar ser monja.
– Mai. Ni poc ni molt. Jo volia servir l’Església d’una altra manera: formant-me, llegint, pensant. La fe, per jo, sempre ha estat això: responsabilitat personal i consciència.
– I després vàreu continuar estudiant?
– Sí. Més endavant vaig anar al Ministeri de Treball. Allà em varen examinar a Madrid amb uns exàmens molt exigents. Vaig fer tot el batxiller i tenia nivell per entrar a la universitat, però en lloc d’això vaig optar per la formació professional del Ministeri de Treball.
– Com va sorgir aquesta oportunitat?
– Jo sempre tenia la sensació que em faltava formació. Era presidenta d’Acció Catòlica a Porreres i participava sovint en congressos a Palma. Un dia, parlant amb responsables d’Acció Catòlica de Mallorca, em varen demanar on havia estudiat. Quan vaig dir que només amb les monges del poble, es varen sorprendre. Poc després em varen informar d’aquestes oposicions, en ple temps del franquisme, i m’hi vaig presentar.
– També vàreu tenir una etapa de formació religiosa fora de Mallorca.
– Sí. No vaig tenir mai vocació de monja, ni la més mínima, però sí ganes de servir l’Església. Amb una amiga meva, na Rosario, vaig anar a un centre de formació cristiana a Lourdes. Hi havia més de 300 al·lotes. Jo hi vaig quedar set mesos i ella, un any. Va ser una experiència meravellosa, molt profunda, però sense fanatismes. Allà vaig aprendre que viure el cristianisme no és aparentar, sinó viure’l de veres.
Una cambrera de pisos no “fa habitacions”, exerceix una professió i el gran problema és que ha desaparegut la figura de la governanta.
– Com comença la vostra vida laboral?
– Quan jo era molt jove, durant la guerra, el germà de la meva mare, que era molt més jove que ella, va anar al front i el varen matar al cap d’onze dies. Era el meu padrí jove. Va morir per una bala perduda mentre estava assegut. A la seva dona li varen donar un estanc a Porreres. La tia m’estimava molt, i jo pensava que la podria ajudar i amb 14 anys ja hi vaig anar a fer feina. Amb el temps, vaig veure que allò no era el meu lloc, però ja m’havia despertat les ganes de fer feina i d’ajudar a casa amb el que pogués.
– I va ser quan passareu al brodat?
– Sí. Jo em demanava: “què sé fer?”. I l’únic que sabia era brodar. Però clar, pensava: què puc fer amb això? Anàvem molt a Palma amb ma mare, i un dia vaig entrar a una tenda a prop de Sant Nicolau, que venien brodats molt fins. Vaig veure uns mocadors i vaig dir: “jo això ho podria brodar”. Vaig entrar i els ho vaig dir. Em varen demanar una mostra. Vaig comprar un mocador finíssim, d’aquells suïssos, i el vaig brodar a casa. Els va agradar tant la meva feina que cada setmana duia feina brodada i m’ho pagaven.
– I com va ser que començareu en l’hostaleria?
– En tornar de Lourdes em varen proposar fer feina en un hotel, en una zona on ni tan sols els capellans hi entraven gaire. Era el començament del turisme a Mallorca. Vaig acceptar. Vaig començar a fer feina al Bahía Palace, que llavors era l’únic hotel de cinc estrelles de l’illa. Tenia 21 anys, que era l’edat de la majoria d’edat en aquell temps.
– Quina feina hi fèieu?
– Vaig començar com a cambrera de pisos, fent habitacions. No havia fet mai una feina així ni a ca nostra, però allà vaig aprendre que no era “fer dissabte”, sinó una professió. Sempre ho he dit: fer de cambrera d’hotel no és només fer net, és una professió en què s’han de tenir en compte moltes coses. La governanta, la senyora Bolívar, va ser la meva gran mestra. Era una dona molt exigent però molt humana. Ens ensenyava mètode, organització i dignitat professional.
– Com era l’ambient als hotels d’aquells primers anys del turisme?
– Tot començava. Venien artistes internacionals, com el cantant francès Gilbert Bécaud. Era un hotel molt ben organitzat, d’alt nivell. Allà vaig aprendre moltíssim perquè la senyora Bolívar havia recollit el millor de cada país. El director, en canvi, era molt distant, però ella compensava tot això.
– Què vos va marcar més d’aquella etapa?
– Vaig aprendre que la feina, qualsevol feina, s’ha de fer amb professionalitat i respecte. I també vaig veure que, moltes vegades, la duresa no ve tant dels caps com dels mateixos companys. És una cosa que no he oblidat mai.
– Tornant un poc enrere, com va ser que vos acabau decidint a presentar-vos a les oposicions del Ministeri de Treball?
– En aquell moment jo ja feia feina i tenia experiència en hostaleria, però sempre tenia la sensació que podia fer més. Des d’Acció Catòlica em coneixien bé, sabien que jo no era de fer propaganda, sinó de viure i donar testimoni amb fets. Un dia, parlant amb Magdalena Pons i Maria Barceló de Campos —totes dues d’Acció Catòlica de Mallorca— em varen comentar que s’obrien unes oposicions molt especials: eren les primeres oposicions de formació professional en què homes i dones es presentaven junts.
Durant quinze dies feien feina “a prova”, però si al final els deien que no servien, quedaven penjats sense saber on anar.
– I ho vàreu veure clar?
– No gaire. Jo els vaig dir que jo sabia d’hostaleria, que era el meu món. Llegia revistes especialitzades, m’interessava per tot, però pensava: “Som capaç d’anar a Madrid i passar unes oposicions així?”. Finalment vaig pensar: “Prova-ho. El pitjor que pot passar és suspendre”.
– Com ho varen rebre els vostres pares?
– A casa sempre ho parlàvem tot. Jo no tenia secrets per mon pare ni per ma mare. Teníem molta confiança. Record perfectament una conversa després de dinar, a la sobretaula. Quan els vaig dir que les oposicions eren a Madrid, mon pare va dir: “Mira-ho bé, però si és bo per tu, endavant”. Jo ja tenia 23 anys i sempre havia estat molt decidida. Als 18 ja feia feina i aportava a casa, així que em varen respectar molt.
– Com va ser l’arribada a Madrid?
– Vaig anar a una residència d’estudiants. Cada dia anàvem al Ministeri de Treball. El primer mes va ser duríssim: ens examinaven de tot per comprovar si teníem el nivell mínim de batxiller. Jo el tenia ben superat.
– Després venia la part professional?
– Exacte. Aquell sistema de formació professional era molt seriós. Primer demostraves els coneixements teòrics i després la pràctica del teu ofici. En hostaleria érem nou candidats, i al final només en vàrem quedar tres. Cada dissabte teníem exàmens fortíssims. Jo sempre deia als professors: “Si no estic preparada per ensenyar bé, suspeneu-me”. El que jo volia era estar realment capacitada. Finalment, vaig aprovar i vaig sortir com a monitora de formació professional, és a dir, funcionària del Ministeri de Treball.
– Què implicava aquesta plaça?
– Volia dir que et destinaven allà on feia falta. No eres professora en el sentit clàssic, sinó monitora especialitzada en un ofici. En el meu cas, hostaleria. El sou també era una sorpresa: jo guanyava unes 2.000 pessetes a l’hotel, i amb el Ministeri passava a guanyar-ne 5.000… que després varen resultar ser 10.000, perquè s’hi afegien complements de dedicació exclusiva.
– On va ser el vostre primer destí?
– A Galícia. Record perfectament el primer dia que vaig cobrar: vaig pensar que s’havien equivocat en el pagament. Quan ho vaig dir, em varen explicar que el sou era així perquè no podíem fer cap altra feina. Aquell va ser el començament d’una etapa molt intensa.
– Vàreu recórrer molts llocs?
– Sí. Galícia, Lleó, Valladolid… vaig participar en la posada en marxa de centres, en la formació de personal que després havia de formar altres persones. Era una feina molt exigent, però molt enriquidora. Curiosament, a Mallorca gairebé no m’hi varen destinar mai.
– Comenceu a treballar amb cursos de formació?
– Sí. Quan em varen destinar aquí, Jeroni Albertí havia aconseguit organitzar uns cursos de formació. Es feien a Can Tàpera, que era una casa d’exercicis, però un lloc magnífic. Allà formàvem joves que després havien d’entrar a fer feina als hotels. Allà vaig veure coses que no m’agradava gens com es feien. Jo li vaig dir a n’Albertí: “Per què no deixam que els joves venguin quinze dies sense saber encara si quedaran col·locats?”. Que poguessin provar, que la governanta valoràs si servien o no, però sense enganar ningú. Li va semblar una idea estupenda, i així ho vàrem començar a fer.
– I això per què, quin era el problema?
– Que molta gent venia de la península sense plaça assegurada. Hi havia persones encarregades d’esperar-los al port, perquè arribaven sense saber ni on anirien ni què farien. Durant quinze dies feien feina “a prova”, però si al final els deien que no servien, quedaven penjats sense saber on anar. Això tenia conseqüències molt greus. Jo he vist joves al carrer que no tenien ni on anar a dormir perquè els havien dit que no servien. Gent desesperada, sense recursos, lluny de casa. Això passava sobretot en els establiments d’un dels grans hotelers de Mallorca, on el sistema no tenia en compte la persona.
– Amb n’Albertí això no passava?
– No. Amb ell això no li anava bé de cap manera. Volia un sistema més just. Per això es varen impulsar aquests cursos i aquest període de prova amb dignitat. No es podia jugar així amb la gent.
– Com eren les condicions d’allotjament?
– Moltes vegades eren vergonyoses. Lliteres plenes de joves per una banda, lliteres per una altra. I jo pensava: “Com pot ser que la gent que fa funcionar un hotel hagi de viure així?”. Eren cambreres, cambrers, personal essencial, però no se’ls tractava com calia. No ho entenia. Sempre he pensat que la formació i la feina han d’anar lligades al respecte. No basta ensenyar un ofici: s’ha de tenir cura de les persones. Això ho tenc gravat per sempre.
– I com ho aplicàveu?
– Amb la premissa que jo no formava personal, jo formava professionals. Jo no ensenyava només a netejar habitacions. Allò era una formació professional completa, com una carrera. Ens havíem inspirat en el model francès, que ja funcionava molt bé. Una professió és una professió, no és improvisar.
– Quin era el vostre paper concret?
– Com a monitora de formació professional teníem hores de teoria, no per ensenyar a llegir o escriure, sinó per explicar com s’organitza un hotel, com funciona un equip, quines responsabilitats té cada lloc… i després la pràctica. Ensenyava cambreres i governantes, perquè la governanta és la cap de les cambreres, i això també és un ofici amb criteri i responsabilitat.
– Defensau molt aquesta idea de professió…
– Moltíssim. Una cambrera no “fa habitacions”: exerceix una professió. Sap per quin ordre ha de fer les coses, com s’organitza el treball, què és higiene, què és respecte pel client i també pel seu propi cos. Aquesta visió no sempre agradava. En molts llocs no volien gent formada, volien gent dòcil. Això ho vaig veure claríssim quan vaig començar a treballar amb hotels grans, especialment fora de Mallorca.
– Aquí arriba el salt a Canàries.
– Sí. Jo venia molt desencantada perquè m’havien obligat a col·locar una persona no preparada, “enxufada”. Aquell dia vaig perdre la confiança en el sistema. Sempre que havia de prendre una decisió important, pregava. No per demanar coses, sinó per deixar espai i decidir amb claredat. I va ser quan vaig demanar vacances i me’n vaig anar a Canàries a veure un projecte que m’havien proposat. Volia saber d’on vindria la gent, com serien els allotjaments, com s’organitzaria el treball. Quan vaig veure aquella muntanya plena d’apartaments ben pensats, amb accessos fàcils, espais lògics i condicions dignes, vaig entendre que allà podia fer molt més que ensenyar: podia transformar maneres de fer.
– I decidiu deixar la plaça l’administració per passar a la privada…
– Vaig demanar una excedència —cosa raríssima en aquell moment— i vaig entrar a treballar amb la cadena sueca Sunwing. Les condicions de feina eren clares: sou, casa i cotxe. No treballava pels doblers, però sí per la dignitat de la feina.
– Allà vàreu tenir molta responsabilitat.
– Des del primer moment. No com a directora general, però sí com a responsable de formació, selecció i organització del personal. I quan varen veure com organitzava els hotels, em varen donar cada vegada més pes. Vaig participar en la posada en marxa i inauguració de 32 establiments hotelers a Gran Canària, Mallorca i fins i tot a Àfrica (Gàmbia) entre l’empresa privada i els hotels escola de formació professional.
– I com era i organitzàveu la feina?
– Et posaré un exemple, a Sunwing mai es varen fer més de 36 hores setmanals. Durant les hores de feina no hi havia bromes, ni flirtejos, ni abusos. Feina és feina. Després, que cadascú faci la seva vida. I una altra cosa que no vaig permetre mai: les comissions ocultes. Es donava per fet que els proveïdors donessen comissions per compres grans i jo el primer dia els vaig dir que les guardessin. Jo ja tenia sou. Les comissions, si n’hi havia, havien d’anar a l’empresa o al personal.
– I no vàreu viure conflictes laborals?
– Sí, fins i tot vagues. I jo els deia: “Com podeu fer vaga per les 40 hores si aquí no n’heu fet mai més de 36?”. Els hotels pagaven el transport, respectaven els descansos i les condicions. S’ha de ser coherent.
– I com veis avui el col·lectiu de les cambreres de pis?
– No m’agrada que se les tracti com un col·lectiu victimista. És una professió, i el gran problema és que ha desaparegut la figura real de la governanta. Moltes avui són simples capatassos: no planifiquen, no defensen pressupostos, no organitzen equips. I sense això, la càrrega acaba caient damunt les cambreres.
– I això té conseqüències.
– Clar. Les lesions, el cansament, la sobrecàrrega… Tot això és inevitable: és mala gestió. Una governanta ha de saber dir quanta gent necessita i per a què. Ha de protegir el seu equip. Sense això, no hi ha dignitat professional. Sempre he defensat el mateix: respecte, formació i organització. Sense això, el turisme no és progrés, és explotació.
– Dins l’hostaleria, cadascú té la seva categoria.
– Exacte. Dins un hotel hi ha professionals, no “netejadores”. Una governanta és una professional amb responsabilitat. I n’hi ha de magnífiques. El problema no és la feina, és com es gestiona.
– Què hauria de fer una bona governanta quan el personal no dona l’abast?
– Anar a veure què passa. Mirar com fan feina les cambreres, quantes habitacions tenen, quin ritme duen. I després reclamar davant els caps. Si una persona no pot fer més habitacions, no se li poden posar. Això no és un problema de dones: és un problema de mala gestió.
– Per tant, no tot és culpa de l’administració o de l’empresa.
– No. La governanta també té responsabilitat. Si no sap demanar ni per ella ni pel seu equip, de què serveix? Ha de saber defensar la seva professió. I això, a Mallorca, s’ha perdut molt. En canvi, a llocs com Marbella això no passa així.
– Si haguéssiu de resumir tota la vostra carrera, amb què vos quedau?
– Amb qued amb l’oportunitat, no amb l’orgull, l’orgull no m’interessa. He tengut l’oportunitat de formar gent, a Mallorca, Canàries, Grècia, Suècia i Gàmbia. D’ensenyar-los a fer feina amb criteri, amb gust i dignitat.
– I això encara té retorn avui.
– Sí. Encara venen a veure’m. La setmana passada varen venir dues governantes que estan a Alcúdia. D’altres no poden venir perquè són lluny, però em telefonen. Això és el que val. Que la gent estigui contenta d’haver après, d’haver fet bé la seva feina.
– Això és important…
– Sí que ho és haver fet possible que la gent disfrutàs de fer feina. Jo no he abusat laboralment mai de ningú. Només he fet fora dues persones, perquè jo estava contractada per seleccionar, i vaig veure que no servirien. Però sempre amb respecte.
Mira, el dia que me vaig retirar me varen fer un dinar de comiad molt gran. Jo no volia res, però més de la meitat de la gent plorava perquè me n’anava. Això, per una cap, és el millor reconeixement possible.
– També vàreu ser pionera en el sector.
– Sí. Vaig ser de les primeres dones del poble que se’n va anar tota sola a Barcelona. No per fer bandera de res, sinó perquè trobava que ho havia de fer. A ca nostra sempre hi va haver confiança.
– I després vàreu fer el bot a la política municipal sent cap de llista per Unió Mallorquina en el 1995…
– Sí, jo ja estava retirada i jubilada. Va ser una etapa que va venir quan ja no ho esperava, però així va anar la història. Va ser tot un poc casualitat. Un dia, venint de Son Mesquida amb en Rafel Vila per unes obres de fusta que fèiem, ell em va ficar la política dins el cap. Jo li deia: “Però si jo no som de cap partit!”. Ell era d’Unió Mallorquina i m’insistia, i jo vaig posar una condició: “Si hi vaig, vull ser independent”.
– I com vàreu viure aquella primera incursió en el món de la política local?
– Vaig anar a un parell de reunions amb Maria Antònia Munar. Jo pensava una cosa: els que estem als pobles hi som per fer el bé al poble. Si el que proposa un altre partit és beneficiós, s’ha de votar a favor. Record una reunió amb joves que estaven en contra de les autopistes. Els vaig demanar: “On feis feina?”. Gairebé tots anaven a Palma. Llavors els vaig dir: “I per on anau? Anau fins a Llucmajor perquè és més còmode, veritat? Idò no sou contradictoris? Ara que es vol fer la carretera aquí, no la voleu?”. No ho havien pensat mai.
– Finalment, vareu ser candidata a la Batlia…
– Sí. Record que a les eleccions quan comptaven els vots, el qui els deia feia una cara… Per set vots no vaig sortir batlessa! Però jo ja els havia advertit que si sortia batlessa, dimitiria tot d’una. Jo volia ajudar, però no ser la primera. El segon crec que era en Joan Sastre. Al final vaig quedar a l’oposició.
– I, així i tot, vareu fer tasques com si estasseu a l’equip de govern…
– Sí, jo tenia queixes de la gent. Li vaig dir a en Pep (Roig): “Teniu una cosa horrorosa: la gent ve a arreglar papers i s’ha d’esperar perquè tots els funcionaris estan berenant a la vegada fins a les deu i quart”. En Pep em va dir: “Arregleu-ho vosaltres”. A en Pep li va agradar la idea però ho vaig haver de fer jo. Jo sabia que tenien 20 minuts per berenar, però no tenien per què anar-hi tots a la vegada i deixar les taules buides. Els vaig dir que era per vergonya d’ells, que s’havien d’organitzar per torns perquè sempre hi hagués algú. Al final ho vàrem arreglar: se n’anaven al cafè per torns i així l’Ajuntament mai estava buit. Al final els mateixos funcionaris em donaren la raó.
– I amb en Joan Sastre, quina relació teníeu?
– Quan en Joan Sastre va ser batle, jo m’hi duia molt bé. En Joan era un encant, un home molt amable. Un molt bon batle i va fer molt bona feina.
Notícies relacionades: