Al carrer Califòrnia de Petra, al cap amb el Pare Francesc Palou, cada matinada des de fa més de cent anys el dia comença molt abans que surti el sol. Aquest costum pot canviar a partir del vinent mes d’agost. Can Jaume d’es Forn, el darrer forn de Petra, tancarà les portes per sempre si ningú no hi posa remei. A Lita Torrens Font (Petra, 1961), qui fa feina en el negoci familiar des de fa més de quaranta anys li ha arribat l’hora de jubilar-se. Els darrers deu ha estat en solitari al capdavant del negoci dels repadrins del seu home, en Jaume qui hagué d’amollar per malaltia.
Perilla el gest quotidià de comprar el pa de cada dia a l’escalf i entre els aromes d’un forn tradicional per posar-lo a taula. Aquest costum sovint imperceptible, a vegades poc valorat precisament perquè mai no ha mancat, pot desaparèixer del panorama urbà petrer com ha passat ja a altres municipis del Pla de Mallorca.
El forn està obert de 1925 i l’arrel familiar es remunta als ancestres del seu home. Lita té clar que ella es jubila i que el futur de Can Jaume d’es Forn «està enlaire». Ho repeteix cada vegada que sorgeix la pregunta.
«Per circumstàncies de la vida, el meu home es va posar malalt el 2013 no va estar bé i anava i venia. I després ja, cap al 2016, ja va haver d’aturar. I vaig quedar jo amb els empleats i ho durem així fins al mes d’agost que jo em jubil», explica.
L’opció que una quarta generació del forn s’hi posi al capdavant és damunt la taula, però a diferència de molts altres comerços o empreses que tanquen perquè els joves no volen agafar el relleu generacional, a Can Jaume d’es Forn la situació és distinta: «El meu fill s’ho pensa i té dubtes perquè la gent jove no vol aquesta vida». I ens conta l’horari: d’una de la matinada a mitjan horabaixa, en torns, sí però sense caps de setmana. És l’etern problema dels forns de tota la vida.
Jo et dic la veritat: em faria contenta si el meu fill no agafa el forn
Lluny de pregar-li o insistir perquè l’agafi, ens fa una confessió on la mare posa al capdavant la qualitat de vida del seu fill: «Podria ser que l’agafi, però no és la seva feina. Jo et dic la veritat: em faria contenta si el meu fill no ho agafava«, ens sorpren. I s’explica: «Ha estat massa esclau. La feina és molt guapa, no és pesada, però hi has de ser sempre, el problema són els horaris… La gent jove vol disfrutar, volen fer feina de dilluns a divendres. Si ara algú ve a demanar feina, vol els caps de setmana lliures. Jo tanc els dilluns, però s’ha de fer feina igual per a restaurants i supermercats», explica.
En aquest sentit, recorda també festes interrompudes abans d’hora. «Venen les festes i és quan més feina has de fer. No pots disfrutar. Te n’anaves a un sopar i a les dotze del vespre havies d’anar-te’n perquè el meu home a les 12 venia a fer feina. I la gent jove no vol això i ho trob ben normal».
Una altra opció és que l’agafin els empleats, dos de matinada i dues de dia, que fan feina amb Lita, però també s’ho pensen: «En tenen ganes, però no ho tenen gens clar… està enlaire».
Si arriba el tancament serà el darrer a barrar portes. Abans ho feu el de Can Rafel i el de Ca na Praxedis.
ELS CLIENTS
Lògicament els clients demanen que no es tanqui. «No volen que tanquem. Ni els de tota la vida ni els nous. Uns perquè hi estan acostumats de sempre i els altres perquè venen aquí i això els ve de nou que encara hi hagi un portal de forn obert amb pa, ensaïmades i coques acabats de fer. La gent que ve d’altres pobles, com que a molts pobles ja no hi ha forn, el fet de trobar portal obert els ve de nou veure-ho, això és part de la història que es perd».
És el que valoren els seus fidels clients. Per això, entre la nostàlgia i els dubtes del futur, tenim un moment de parlar de la qualitat dels productes que surten dels forns tradicionals enfront de productes preelaborats i congelats. «A segons quins en els supermercats tenen els seus fornets i couen baguets que duen de fora i no és la mateixa qualitat, hi ha molta diferència. Això ha fet mal als forns. Per exemple una baguet d’aquestes al vespre ja no te la pots menjar. I el que feim noltros t’ho menges igual a migdia que al vespre».
A Can Jaume d’es Forn fan de tot. «El millor d’aquí, el que diu la gent, és l’ensaïmada, en feim de tota classe: llisa, de xocolata negra i blanc, albercoc, cabell d’àngel, crema. Feim cocarrois per Pasqua i per Nadal coca de patata grossa. Després fem pa blanc, pa moreno i pa integral i també llonguets, baguets, panets…». Un llistat que tanca amb un somriure, una aixecada d’espatles i un lacònic: «Tot això és la nostra vida» que repeteix tres vegades.
La vida de tres generacions, la del poble de Petra i també la del Pla d’una Mallorca que muta cap a un futur incert i ho fa recordant un passat no massa llunyà que malauradament ja comença a enyorar.
