Hi ha tradicions que no omplen places, però que any rere any es mantenen fidels a un calendari no escrit. Al Pla de Mallorca, quan arriben els mesos freds, un grapat d’amics —caçadors en la seva majoria— tenen una cita marcada: la vega de cegues. L’excusa és senzilla i alhora solemne. Posar peus davall taula i celebrar, amb forquilla i ganivet, una de les peces més apreciades de la caça mallorquina, la cega o becada (Scolopax rusticola).
Al Pla, la terra i el calendari encara marquen el ritme i la cega continua essent un petit tresor d’hivern. Discreta al bosc, celebrada a la taula.
Així, cada any aquest grup de caçadors fan arribar les cegues al cuiner, que les transforma en plats diversos amb aquesta au com a protagonista indiscutible. Arròs, rostits, receptes que respecten el gust profund i lleugerament de caça d’un animal que, per a molts, és sinònim d’hivern.
Ja ho diu la dita: no és nat ni naixerà qui niu de cega trobarà. I és que el misteri forma part de la seva aura. Potser aquests aficionats no en troben el niu —amagat en terres llunyanes— però sí l’animal, i sobretot el retroben a taula, convertit en motiu de trobada i on les aventures de les caçades en són clars protagonistes.
La cega, és una petita au de bec llarg i prim que arriba a les Balears amb el fred de la tardor i hi passa l’hivern. És un ocell limícola propi de boscos humits i espessos, discret i esquiu.
Els seus ulls foscos, situats molt amunt del cap, li permeten un ampli camp de visió, gairebé panoràmic. El bec, llarg i sensible, és l’eina perfecta per capturar cucs de terra entre el sòl humit. Però si alguna cosa sorprèn és el seu plomatge: una combinació de marrons, terrosos i ocres que li ofereixen un camuflatge gairebé perfecte entre les fulles seques i les parts baixes de garrigues i boscos del Pla, on roman immòbil fins que, sobtadament, arrenca el vol.
A Mallorca és una peça molt apreciada pels caçadors. D’antic ha tingut un alt valor culinari, i la seva caça —amb ca i escopeta— és considerada exigent per la rapidesa i l’imprevisible vol de l’au dins garrigues i garrigons.
La seva presència, però, no és sempre abundant. Depèn de les condicions meteorològiques i de les rutes migratòries. De fet, el desembre de 2024, la Federació Balear de Caça va organitzar el Campionat de les Balears de caça de la cega a Arcavell (Lleida), davant la menor presència d’exemplars a les Illes. Aquest passat 2025 no s’ha celebrat el campionat a causa de la grip aviària, tot i que en cap moment s’ha prohibit la caça.
Un estudi del Servei de Caça del Consell de Mallorca va revelar que les cegues que hivernen a Mallorca provenen majoritàriament de Rússia. Equipades amb radiotransmissors, es va comprovar que segueixen rutes migratòries d’entre 2.700 i 4.700 quilòmetres, amb etapes nocturnes que poden arribar als 400 quilòmetres i puntes de velocitat de fins a 80 quilòmetres per hora. L’estudi fou promogut pel Club de Caçadors de Cegues amb el suport del Consell.
Així, allò que arriba a una taula del Pla és també el final d’un viatge de milers de quilòmetres.
HISTÒRIA
La caça de la cega no és cap moda recent. Ja l’any 1420 en trobam constància documental al Pla de Mallorca. El montuïrer Joan Miralles i Monserrat va documentar la presència de l’animal a la possessió de Mianes, a Montuïri.
En el seu treball Una menció de la caça de la cega a Mallorca (1420), Miralles explica que es caçava amb llaceres. En un fragment del document es llegeix:
“.P. Picarnell, fiU d’en P. Picornell, delat, jurat, interrogat, dir e deposar veritat sobre les dites cosses, e dix star en veritat que entorn la festa de Nadal prop pessada aquest e Miquell, fill d’en Miquell Viguet, havien parades leceres en la possesió de Miyanes per segues, e que hun vespre, aver aquest parades aquelles, vench lo dit GO siura (na) e furti de les dites iecercs a aquests …”
La referència no només confirma la presència de l’au al Pla fa més de sis segles, sinó també la seva captura com a pràctica habitual.
Aquí en podeu llegir l’estudi de Miralles al complet.
EL NOM
Miralles explica que els noms populars de la becada tenen una relació directa amb la percepció que els caçadors i la cultura popular tenien del seu comportament. En català, especialment a les Illes Balears, rep el nom de “cega”, mentre que en altres llocs apareixen formes com “cec”, “cegó”, “cegall” o “becadell sord”. Segons explica l’ornitòleg Joaquim Maluquer i Sostres, aquests noms provenen de la creença que l’ocell és “cec” o “sord”, perquè sovint no aixeca el vol fins que el caçador és molt a prop i gairebé el pot trepitjar. Aquesta conducta —restar immòbil i confiar en el seu camuflatge— feia pensar que no percebia el perill, quan en realitat és una estratègia de defensa basada en el seu plomatge críptic i en la confiança en la invisibilitat.
En l’àmbit lingüístic, el terme “cega” també té una explicació etimològica. El Diccionari català-valencià-balear, indica que el mot prové probablement del llatí accega, documentat en glossaris medievals. Amb el temps, aquesta forma va evolucionar en les variants dialectals actuals. Així, el nom popular no només descriu una suposada manca de visió, sinó que reflecteix la manera com la gent interpretava el comportament discret de l’ocell. Aquest tipus de denominacions són habituals en la tradició rural: sovint els animals reben noms basats en una característica aparent del seu comportament, encara que aquesta interpretació no sigui exactament correcta des del punt de vista científic.
Avui, la vega de cegues d’aquell grup d’amics és molt més que un dinar. És la continuïtat d’una tradició cinegètica arrelada al territori, una manera d’entendre el pas de les estacions i de reforçar vincles al voltant d’un producte que combina natura, història i gastronomia.
Una fita, el dinar de cegues, que repetiran els pròxims dies en algun lloc del Pla de Mallorca.