A tocar del dia de les dones treballadores (8 de març) i de la recent efemèride dels 90 anys del govern del Front Popular, val la pena recordar la figura de Maria Esperança Ramis Bordoy. Ella va ser mestra durant molts d’anys de l’escola pública de nines d’Algaida, des de 1888 fins a la seva mort el 1918, víctima de la grip.
Quinze anys després de la seva mort, el seu record encara era viu al poble d’Algaida. El febrer de 1936, s’establí un govern municipal del Front Popular a Algaida, amb el batlle Antoni Mulet al capdavant, que li dedicà un carrer. Aquest fet evidencia que la consideraven mereixedora de tal honor. Durant la Segona República es va fer molta feina per dignificar els mestres i ella no en fou una excepció. El maig de 1936 es va aprovar la proposta de dedicar un carrer tant a ella com al mestre de l’escola pública de nins, Josep Balaguer. No es tractava d’un carrer qualsevol, sinó en el cas del mestre, era un carrer que estava ben a prop del centre neuràlgic, la plaça del poble. En el cas de Maria Esperança Ramis, el carrer estava ubicat on hi havia hagut l’escola pública de nines i on ella havia viscut, el carrer de la Roca.
Aquesta proposta es dugué a terme en un moment en què la lluita per un ensenyament públic i laic estava guanyant terreny a l’Església catòlica, la qual veia com s’executava una ordre de tancament de les escoles religioses de tot el poble (la llei de congregacions religioses de 1933).
Així, l’escola regentada per les franciscanes de Pina i Randa i la de les agustines d’Algaida hagueren d’obeir i deixaren d’oferir ensenyament als nins i nines del poble. Tot plegat, no lluny de controvèrsies i algunes trifulgues viscudes sobretot al nucli d’Algaida. Les polítiques laïcistes de la República avançaven i es consolidaven a poc a poc en un poble en el qual l’església i el conservadorisme exercien un pes important. Així i tot, es pogueren dur endavant iniciatives innovadores com aquesta; en què per primera vegada es dedicà un carrer a una dona que no era una reina ni una santa. Val a dir que en aquells moments –i relacionat amb les ànsies de llibertat religiosa i de justícia social– alguns pobles o nuclis com Palma i Felanitx dedicaren un carrer a Catalina Tarongí, víctima de les cremadisses de xuetes de 1691. Per tant, el fet de dedicar-li un nom de carrer a la mestra era tot un avanç en la mentalitat de la població. Així, doncs, es va fer palesa la voluntat de dur a terme unes fortes polítiques educatives i dotar-les d’uns símbols i valors republicans. A més, també va ser una passa per incorporar les dones en la vida pública.
Però, qui era realment Maria Esperança Ramis Bordoy? Ella no era d’Algaida, sinó que havia nascut a Palma –precisament en una data simbòlica del calendari republicà, el 14 d’abril, però de l’any 1866. Fou de les primeres dones que estudià. Després de la seva formació a l’Institut Balear, Maria Esperança començà els seus estudis superiors a l’Escola Normal de Mestres, regentada per Madre Alberta Giménez, el 1882 i es va treure la plaça en oposició el novembre de 1888, després de quedar en primera posició. Aquesta institució, més endavant, el 1913, es va deslligar de l’Església i fou totalment laica gràcies a les polítiques impulsades pels liberals i republicans mallorquins.
De finals de la dècada dels vuitanta del segle XIX, Ramis es convertí en la mestra de l’escola de nines d’Algaida. Aquesta no va ser l’única escola del poble, ja que les monges agustines del carrer Laberint també oferien ensenyament per a les nines. De fet, les monges tenien més matriculades.
De Maria Esperança en sabíem molt poc, però fa poc vàrem recuperar el llegat d’algunes mestres de la localitat en un estudi d’àmbit local. El personatge de Maria Esperança ha anat agafant força en el moment en què s’han unit les diferents peces del trencaclosques que han permès recompondre’n la trajectòria professional i social. El fet que el govern del Front Popular li dedicàs un carrer ens revela la rellevància que tenia en la societat algaidina. No només va ser la mestra que va estar al capdavant de l’escola pública de nines des de 1888 fins que morí, l’any 1918. Sinó que, a més, va ser una de les promotores de la primera mútua escolar d’Algaida, creada el 1916. D’altra banda, cal destacar que va rebre diferents premis en l’àmbit pedagògic (no debades tant ella com la seva germana Magdalena tenien un dels millors currículums). Finalment, també cal esmentar que va ser l’esposa de Francesc Pujol Amengual, batle d’Algaida durant diferents períodes (1905-1907, 1918-1919 i 1923). Per tant, cal ser conscient que va ser un personatge de la primera línia política i social del poble d’Algaida. Malgrat el bon record que el poble en tenia, el seu vincle com a mestra i la seva rellevància van quedar esborrats de la memòria després de la Guerra Civil i la dictadura franquista.
L’escola i la casa on s’allotjà en arribar al municipi, estava ubicada en una propietat de qui es convertí en el seu marit, Francesc Pujol Amengual, al carrer de la Roca número 10. Aquesta degué ser la raó principal per la qual es varen conèixer Maria Esperança i Francesc.
Durant la seva etapa docent va destacar per haver fet una de les millors memòries pedagògiques, juntament amb altres mestres de la talla de Paula Cañellas –una de les impulsores del projecte de l’Institut Superior de la Dona i de les colònies per a nines–, Margarita Carpena –que difongué juntament amb el seu germà Rufino els models de mútua escolar– i la seva germana, Magdalena. El juliol de 1912 se celebrà una festa escolar a càrrec de la Junta Local d’Instrucció en què el mestre Domènech va elogiar Maria Esperança i la va qualificar com una de les millors professores amb les quals comptava el magisteri. Pocs anys després, el 1916, s’impulsà a les escoles d’Algaida una mútua escolar amb el nom de La Esperanza per fomentar l’estalvi, el mutualisme i la previsió entre els infants; Maria Esperança n’era la tresorera.
La seva vocació docent va estar sempre activa. Sabem que participà en l’Associació Provincial de Mestres, la biblioteca de la qual era un recurs del que se servia per seguir formant-se amb la seva voluntat de millorar l’educació dels habitants de les zones rurals com el Pla de Mallorca. L’octubre de 1918 morí a l’edat de 52 anys víctima de la grip, en un moment en què a nivell professional se l’havia alabat per la seva implicació en la tasca educativa per part de la Junta d’Instrucció Pública.
Els anys trenta, els antics alumnes de Maria Esperança Ramis i Josep Balaguer, la jove generació que visqué amb entusiasme l’arribada de la República, reconegueren la tasca educativa dels seus mestres amb la proposta de posar els seus noms a dos carrers del municipi. Aquesta iniciativa tenia molt a veure amb la defensa de l’educació i la importància del paper dels mestres en la construcció de la nova República. Va ser la seva manera d’agrair-los que, en una època d’un alt analfabetisme, no només haguessin ensenyat a llegir i a escriure els nins i nines del poble, sinó que també els haguessin acostat la cultura.
Coneguda com sa Mestra, el seu record era al cor de tots els algaidins i algaidines. Però amb el pas dels anys i de la llarga dictadura s’imposà l’oblit d’un personatge que havia format part d’un món del qual no interessava parlar.