Tal vegada mai sabrem si Sineu s’ha perdut una gran economista, però el que sabem del cert és que ha guanyat una molt bona ballarina. Mariona Jaume Camps (Sineu, 1998) està especialitzada en dansa clàssica i contemporània a Madrid. Una trajectòria com a ballarina que combina amb la creació artística i la gestió cultural. Ballarina professional, intèrpret en diferents companyies de l’Estat i cocreadora de projectes propis també és una de les ànimes d’un fenomen que, els darrers estius, ha capgirat la tranquil·litat del Pla de Mallorca, la Mobo. Ara ella n’és la presidenta, tot i que assegura que només és un càrrec representatiu. Els darrers temps ha viscut als peus de la Tramuntana, però ara els seus camins tornen a respirar Pla. Aquest mateix cap de setmana, ahir i avui l’hem poguda veure o la podem veure (avui a les 18.00 H) al Teatre Principal amb la representació de Nus. Mariona Jaume, sens dubte, també és un dels Referents de l’IES Sineu.
– Com va ser el vostre pas per l’Institut, tenc entès que la vostra mare va ser una professora molt estimada a l’IES Sineu?
– Has investigat! ha, ha, ha. Molt bé, la veritat, que tenc molt bon record de l’institut. De primer i segon d’ESO els records són més borrosos, per ventura són anys on vas un poc perdut, però tenc molt bon record. En els patis record molta gent, i ara m’han dit que encara hi ha més alumnes, que deu ser brutal això. I de l’institut conserv quasi totes les amistats per no dir totes. Tenim un grupet que ens deim les sineueres on hi ha gent de tots els pobles i que recentment vam anar de viatge totes juntes. Vull dir que conservam aquesta amistat. En general, tenc molt bon record.
I a part de quan ma mare va entrar a l’institut i va ser la cap d’estudis, al principi jo estava un poc, així… com a nerviosa. Però després, quan et fas més gran, quart d’ESO i primer i segon de batxiller, ja veus que tot va bé. Que no pegarà cap esbroncada a ningú que no se la mereixi. I la veritat que els alumnes l’estimen molt.
I pel que fa als professors també molt bé, estic molt contenta de la meva formació a l’IES Sineu. Esper que segueixi així.
– Ja ho teníeu clar que volíeu ser ballarina?
– No ho tenia molt clar. Quan vaig acabar segon de Batxiller, vaig fer la selectivitat pensant que si la de la dansa no anava bé, perquè és un món un poc difícil, em tiraria cap a economia.
Vaig tenir un molt bon professor d’Economia a l’institut, en Joan Oliver Torres, i m’agradava molt. Així que vaig pensar que anava a fer selectivitat per si de cas. I al final em van agafar a les proves d’accés del Conservatori i vaig optar per la dansa.
– I anar a estudiar dansa al Conservatori de Madrid també ho teníeu clar?
– Sí, perquè hi ha tres conservatoris més grossos que són Barcelona, Madrid i València.
Vaig fer les proves a tots tres, però la meva primera intenció era anar a Madrid perquè coneixia la directora, i se suposava, ara ho dic entre cometes, perquè ja he acabat que era com el millor i era el que tenia més prestigi. I per això vaig anar cap allà.
– Aquí ja havíeu cursat les classes de dansa al Conservatori?
– Sí, aquí vaig fer tots els cursos d’elemental i tots els de professional de dansa clàssica, de ballet.
– Per tant, no va ser una quimera, d’una nina que vol ser ballarina…
– No, no, ja duia tota la vida anant a dansa. Primer vaig anar a Inca, a una escola de dansa, i després, quan ja vaig tenir set anys, em van dur al Conservatori i quan vaig ja ser un poc conscient de tot el que significava la dansa i ja vaig poder triar si seguir o no, ja vaig triar que sí.
– A més de ballarina també vós dedicau a la gestió cultural?
– Sí, quan vaig acabar la carrera, que vaig acabar en el 2020, just amb la pandèmia, el tema de les arts escèniques estava més difícil d’allò normal, i vaig decidir fer un màster en gestió cultural. Perquè també vaig tenir una molt bona professora en el Conservatori sobre gestió i me va engrescar. Així vaig fer el màster a la UOC i a partir d’allà vaig anar a fer pràctiques de gestió cultural a Madrid.
– Tornàreu a Madrid?
– Sí, el màster el vaig fer aquí perquè era la pandèmia. I després ja vaig tornar a Madrid una altra vegada. A Madrid en total i vaig estar vuit anys, els de la carrera i quatre més.
I, arran d’això de la gestió cultural, me va permetre no només dos meus propis projectes com a ballarina, sinó fer feina per a altres persones. I, a tot això, la Mobo com que no hi tenia res a veure amb tota la meva carrera artística.
Però quan ja feia un any que feia feina de gestora cultural a Madrid, em varen telefonar per anar a Canàries, així anava compaginant dansa i gestió cultural. I ara ja farà dos anys que vaig tornar a Mallorca per una feina de gestió, d’una companyia de teatre que es diu La Mecànica. I durant tot aquest temps va comparèixer la Mobo per aquí al mig. Ja els coneixia… no érem amics, però alguns havien anat al mateix curs a l’IES Sineu. I va ser el 2021 que vaig entrar.
Però ningú d’allà és gestor cultural, ni que jo ho sigui, implica res. Tothom allà fa les mateixes feines.
– Tothom s’arromanga…
– Sí, efectivament, literalment.
– Així, una vegada establerta aquí heu anat fent feines de dansa i de gestió cultural?
– Soc intèrpret de diferents peces de la península, sobretot he fet feina a Navarra, Canàries i València, i un parell de coses a Madrid, també. I amb aquestes companyies encara soc intèrpret, per tant, viatj bastant. Ara, pel març, me’n vaig a València en una nova obra. Bé, diguem que tenc la seu a Mallorca, però em vaig movent
I a part de ser intèrpret per altres persones, també tenc el meu propi projecte, s’Albufera, amb na Maya Triay, una ballarina de Palma, on vam fer un duo de dansa de carrer amb na Clara Fiol, que canta, de Marala. I l’hem girat bastant. El vam estrenar el 2024, i l’hem fet per Catalunya i a les Balears. I ara, enguany, sortim dels Països Catalans. Anirem a Sòria, a Valladolid, a Múrcia… a veure com funciona.
I ara mateix, aquest cap de setmana [com podeu imaginar vam fer l’entrevista abans de l’estrena d’ahir i avui] estrenam una obra al Teatre Principal de Palma, Nus. És una coproducció amb el Principal, i som tres intèrprets, na Maya, na Laura Llodrà i jo. I estic molt nerviosa, però espero que vagi bé. Ha estat un suport bastant guai per part del Teatre.
I alhora que està passant tot això, segueix fent feina a la Mecànica, que és molt guai, també m’encanta, molt interessant.
– Per tant, no triaríeu entre gestió i dansa…
– No, no, tot se m’ajunta. Hi ha temporades que estic més a la gestió, i temporades més a la dansa, però a la vegada, amb això de l’obra al Principal, he fet tota la part de la gestió, també na Maya i jo hem fet la producció, els pressupostos… m’agrada i passam gust de fer-ho juntes.
– Aquest món de la dansa contemporània poden dir que és una cosa minoritària dins la cultura.
— Sí, sí. Si la cultura ja ho és de minoritària, llavors, la dansa contemporània és com la germana petita de tot.
– Com ho veieu des de dedins?
– Crec que hi ha una generació bastant potent, com són na Maria Antònia Oliver i na Cati Carrasco, que són les persones pioneres que van impulsar la dansa a Mallorca, i que gràcies a elles jo puc accedir a una coproducció amb el Teatre Principal de Palma. Han fet una feinada i la segueixen fent. I després hi ha com un salt generacional, per exemple hi hauria la companyia Una i una, o noms com a Eulàlia Bergadà, altres noms també de per aquí que són un poc més grans que na Maya i jo, i després ja hi anam noltros. Som poca gent i els recursos, a les Balears són limitats, però hi poden accedir, però els teatres no programen dansa contemporània. Això ho tenim claríssim. Diuen que no hi ha públic, cosa que jo crec que no és vera, perquè sempre que faig alguna cosa ve, una gentada. Però bé, l’excusa sempre és que no hi ha públic.
I és ver que la dansa contemporània, és complicada, jo ho entenc. Vull dir que com a espectador, si no saps res, dius que és això. Però també crec que se li podria donar bastant més valor del que té.
I sí que hi ha un parell de festivals, importants a les Balears que són, EIMA, a Maria de la Salut de na Maria Antònia Oliver…
Gent de Maria de la Salut, de Sineu, de Lloret, que vagi a veure dansa contemporània enmig d’un rostoll em sembla brutal, increïble.
– Això vos volia demanar. Què significa, EIMA? Primer per la dansa contemporània i segon pel Pla de Mallorca?
– Moltíssim, moltíssim. Bé, per al Pla, una barbaritat! Gent de Maria de la Salut, de Sineu, de Lloret, que vagi a veure dansa contemporània enmig d’un rostoll em sembla brutal, increïble. I per la dansa també, molt, molt guai. Perquè, a part del festival, té un centre de creació
en el qual sempre mos acull i és com que gràcies a això podem treure endavant els nostres projectes. Ho fa molt bé na Maria Antònia.
– EIMA és com un bolet enmig del no-res…
– Totalment, tant de bo n’hi hagués més, de bolets com aquest. Jo crec que aquesta nova generació que tenim de joves estem com a intentant que les institucions ens escoltin, mos reunim amb elles. Tenim una associació de professionals de la dansa de les Illes Balears. I, per tant, anam fent feina. Però, clar, com totes les associacions és complicat que tothom estigui d’acord, es fa molt assembleari, costa. Però crec que anam per bon camí. Tant de bo els ajuntaments s’animin a programar més dansa contemporània, no només a la Part Forana, sinó també a Palma… per tota Mallorca, així no diré noms.
– Anant a un altre tema. Basta mirar aquestes parets [feim l’entrevista al bar de Can Castell] que significa per una jove la Mucada i tota la moguda que això suposa?
– Bé, una pregunta compromesa. La festa m’agrada molt, m’ho pas sempre molt bé, el que passa és que està hipermassificada, ja ho saps, ho sap tothom. No volen més gent, no volem més promoció, basta ja! El dematí segueix sent molt guapo, però l’horabaixa tot s’embruta. Jo no form part de l’organització, de la Muchal Foundation, però el meu germà va ser Much fa un parell d’anys i ho conec de prop. Tant de bo la festa no mori d’èxit, bé de fet no sé si dir que ja ha mort d’èxit. Perquè l’any passat o fa dos anys els sineuers ens concentràvem a la plaça de l’església, però aquest darrer any ja estava molt plena. He de dir que per jo tampoc significa una cosa molt arrelada, una cosa amb la qual m’ho pas bé i jas està, ni estic nerviosa el dia abans ni res. És la veritat.
– Com arriba la vostra implicació amb la Mobo? Ja hi havíeu participat hi havíeu anat en les primeres edicions…
– Sí, jo era públic de la Mobo. Sempre ho he estat. M’encanta. I de fet ja coneixia els organitzadors, com he dit, amb alguns sí que havíem coincidit a l’institut i altres eren un poc més gran que jo. Però els hi tenia cert respecte. No eren els meus amics i deia: uf, aquesta gent munten i fan coses molt guais. I va ser el Nadal del 2020, o el gener de 2021, que un amic meu em va dir: Mariona, estic encercant gent perquè entri la Mobo. Perquè cada any, quan s’acaba
hi ha gent que se’n va, gent que no està segura de si vol seguir. És que és molta feina!
Vaig dir sí. I amb jo van entrar un parell més de noves incorporacions. Record la primera reunió online, jo calladíssima, fora de dir res. I em van demanar que digués un grup de música
de Mallorca. I en la quantitat que n’hi ha, jo no vaig dir altra cosa que Antònia Font. Però bé, la Mobo m’ha ensenyat moltes coses, tant de música com de gestió, com d’amistat. Una gran amistat amb tots ells i elles… és que és brutal, feim una feinada, no aturam en tot l’any.
– I en quin moment vós fan presidenta de la Mobo?
– Això tampoc sabia que ho sabies! No m’agrada, no m’agrada això, però no passa res. Sempre dic que som part de la directiva de la Mobo. Però va passar que teníem a n’Arnau Moratinos Bordoy, que és “l’amo de sa Mobo” que ho havia deixat, però seguíem amb el seu certificat electrònic i aquest tràmit administratiu s’havia de canviar. I un dia al Parc de n’Hereveta de Porreres vam començar a repartir càrrecs i en el moment d’elegir president va sonar el meu nom. Però no tenc cap responsabilitat més enllà de la firma i que si passa qualque cosa la responsabilitat seria meva. Sempre anam junts, sempre, sempre. I les decisions que jo pugui aportar no tenen més pes que les d’un altre.
– L’edició d’aquest any és la darrera… la Mobo s’acaba!
– Sí, ja l’any passat, quan fèiem la novena, ja pensàvem, això l’any que ve s’ha d’acabar. Arribam a la deu i ja està. I abans que ens desgasten més, millor acabar en un moment que estiguem bé, tant amb el territori com entre noltros, com el festival en si. Que arribi un dia que anem per avall i que sigui un desastre. Tots hem crescut, tothom té altres prioritats, és evident, altres projectes, la vida segueix, i la vida passa a un segon pla i abans que passi a un tercer o quart pla… idò, fins aquí.
Estam molt tristos, però contents d’acabar d’aquesta manera, tan guapa i tornant a Sant Joan, ens fa una il·lusió màxima. Jo a Sant Joan no n’he montat cap. I anava com a públic. Però em fa moltes ganes i el poble està superpredisposat, noltros també, vull dir que… Té bona pinta.
– Ens podeu avançar alguna cosa abans de la presentació del cartell?
– No, no! No puc dir res. Ben aviat treim el cartell tot complet [demà dilluns, 16 de febrer], així que no ho puc dir. No puc avançar res.
– Parlau que el poble, Sant Joan, està molt il·lusionat és un retorn als orígens, s’ha dit que serà una festa més “petita”, estau animats?
– Totalment. Sí, hi va haver un debat de si quedar a Porreres o tornar a Sant Joan, però sentimentalment creiem que tornar a Sant Joan tenia molt més sentit, tancant el cercle. I reconciliar-nos també amb Sant Joan, que no som una festa de quintos i que podem fer les coses molt bé fora que ningú s’enfadi ni hi hagi cap classe de mal rotllo. I poder-ho fer a Consolació significa molt. És un lloc preciós, idíl·lic.
– No sé si ho heu pensat, però hi haurà un revival de la Mobo d’aquí a uns anys?
– Sí que ho hem pensat. Sobre això vam tenir una bona xerrada, molt llarga, sobre això. Sí que hi havia gent que deia bé, quan s’acabi… tal vegada podríem fer qualque cosa. Però vam decidir que no. Si d’aquí a cinc anys muntam un concert no es dirà Mobo. Volem tancar el cicle de veres que no quedi res penjant. Quan s’acabi la Mobo pel juliol encara quedarà una feinada de justificar subvencions, pagar imposts, etcètera.
Tant de bo tot, la societat, funcionàs com la Mobo!
– Ara que ho viviu des de dins com és possible que una quimera de quatre joves hagi arribat aquí on ha arribat?
– No ho sé, crec que són gent, a part que tenen quimeres i moltes ganes, són gent molt llesta. I tenen una manera de pensar, dic tenen, perquè, bé m’hi puc incloure, però els veig a ells com a… fundadors. Tenen una manera de pensar molt espavilada i molt concreta, saben el que volen i saben com aconseguir-ho. Si no sabien demanar una subvenció xerraven amb qualcú per saber com fer-ho. Si no saben com contactar amb un grup xerren amb un amic o un amic d’un amic. En definitiva, que han fet molta feina, moltíssima, perquè ara ho veiem i deim, això fa deu anys, està clar que no era… Si ara ho miram com han arribat fins aquí, idò amb moltes ganes i molta feina, moltíssima feina.
Vull dir, no és un cop de sort que ara… m’han donat 100.000 euros per un festival. No és això, no és això per res. Són un grup d’al·lots que són molt llestos i que tenen un capet brutal. De veres. Els admir.
– Al final heu estat molts els que vos heu sumat també a aquesta quimera.
– Sí. Diria que la gent que ha entrat a la Mobo sempre ha tengut uns interessos similars, unes preferències, no només musicals, sinó vitals, semblants. Ningú cobra, ningú ha demanat mai per cobrar. Tothom fa la feina perquè ho ha de fer, ningú ha donat ordres a ningú, tothom sap les seves responsabilitats. Com hauria de ser relament. Tant de bo tot, la societat, funcionàs com la Mobo!
Sant Joan és un oasis, és com l’oeste, m’encanta. Crec que si no fos sineuera seria santajoanera.
– Com veis el Pla de Mallorca, el turisme, la Mallorca que tenim avui en dia?
– Mira, precisament ara visc i he viscut una temporada a Bunyola. És increïble la quantitat d’estrangers que hi ha vivint allà tot l’any. A Sineu els veig més passatgers, però allà veig que compren cases a Mallorca, que duen els nins escola aquí, una escola anglesa evidentment, no catalana, per tant, preocupada. Preocupada perquè els preus pugen, no podem ni llogar una casa ni menys comprar-la, i serem una colònia dels alemanys i tal vegada arribarà un dia que haurem d’emigrar. No ho sé, no sé on haurem d’anar.
Però si no tens la sort de tenir una família que tingui herències, no sé com et pots plantejar comprar una casa, per culpa dels alemanys. Després hi ha aquesta cosa que a partir de tot això ha sortit com un moviment d’allò nostrat, d’allò propi de Mallorca que… si se folkloritza els encanta als guiris. Per tant, crec que hem d’anar amb bones amb aquesta part, especialment per part de les institucions, i hem de mirar el que és Mallorca i veniu a comprar perquè és un sentiment més real o més de veres que crec que existeix.
I el Pla de Mallorca és com un sector molt guapo que crec que sap conservar això fora vendrer-se a l’extern. I esperem que segueixi així.
Encara veig redols de veres. Sant Joan és un oasis, és com l’oeste, m’encanta. Crec que si no fos sineuera seria santajoanera. Ho sé cert.
De fet, jo crec que el que significa el Pla neix arran de la meva adolescència a l’Institut de Sineu. L’IES ha fet de nexe, no hauria conegut la gent dels pobles dels voltants. Que després de més gran et relaciones amb la gent del Pla, evidentment, però l’IES era el punt d’unió.
– Aquest sentiment del Pla de Mallorca també ha estat un dels motors de la Mobo… quedarem orfes, ens faltarà la Mobo?
– Que el festival es faci al Pla i hagi rotat pels pobles del Pla no és casualitat. Estimam el Pla i volem que existeixi una oferta cultural més enllà dels teatres. Volem que hi hagi alguna cosa més suculenta, més diversitat. Que no hàgim d’anar a Palma per trobar una oferta musical que ens interessi. Jo crec que la Mobo durant molts anys ha cultivat aquesta cosa de grups de música que s’engresquen a tocar gràcies a que veuen un referent amb la Mobo i diuen això és el que vull fer.
– Ánimos Parrec…
– Exacte, els nostres estimats Ánimos. O gent que diu va venga idò l’any vinent m’agradaria tocar aquí… referents que abans no existien. I crec que hem fet molt bona feina en aquest sentit i pel que fa a programació sempre fem una programació diversa. Tenim un estil concret, però sempre intentam despertar qualque coseta. I creiem que hem impulsat molts de grups de música de les illes que puguin compartir cartell amb gent bestial, no? Això crec que és una de les essències de la Mobo que no sé si una altra iniciativa ho podria fer. Però estic segura que hi ha gent amb interessos culturals i bons…
Està clar que ja no existirà això. Hi haurà un buit, però arran dels buits o arran de les crisis és quan surten coses. I és quan hi ha gent que diu, ostres! me fa il·lusió fer alguna i organitzar qualque cosa.
No ho sé. Ens posarem trists i ara estam pensant com acabar-ho tot. Estam pensant que fer en el final de la Mobo. Però sobretot desig que no hi hagi aquest buit i que els grups tenguin escenaris com ha estat la Mobo per continuar tocant.
– La darrera pregunta. Heu dit que a la primera reunió la vostra primera petició va ser dur Antònia Font. Tocarà enguany a la Mobo Antònia Font?
– No t’ho diré, això. Ha, ha, ha. No vaig fer una petició. Em van dir que digués un grup de música de Mallorca i jo, supernerviosa, vaig dir Antònia Font, fora conèixer gairebé la resposta. Un desastre, un desastre. M’encanta, en som fan, però… ho sabrem dia 16!