Vicenç Lull Santiago (La Plata, Argentina, 1949), arqueòleg i catedràtic de Prehistòria a la Universitat Autònoma de Barcelona. Lull és una de les figures més influents de l’arqueologia contemporània a l’Estat espanyol. Especialista en la Prehistòria recent i l’edat del bronze, ha desenvolupat una trajectòria acadèmica marcada per una mirada crítica i social de les societats del passat, centrada en l’anàlisi del poder, la desigualtat i l’organització econòmica.
Ha estat impulsor de l’arqueologia social d’inspiració materialista i cofundador del grup de recerca ASOME-UAB (Arqueologia Social Mediterrània). Ha dirigit projectes de gran impacte internacional, com l’estudi del jaciment de La Bastida (Múrcia), clau per a la comprensió de les primeres societats estatals d’Europa.
Al Pla de Mallorca, la seva tasca ha estat especialment rellevant a Montuïri, on va iniciar i dirigir les investigacions al poblat talaiòtic de Son Forners. Aquest jaciment s’ha convertit en un referent per a l’estudi de la societat talaiòtica gràcies a una recerca sistemàtica que ha permès reinterpretar aquestes comunitats com a societats complexes, amb estructures de poder, conflicte i transformació històrica.
Autor de nombroses publicacions científiques i obres de referència, Vicenç Lull ha contribuït decisivament a renovar la manera d’entendre la prehistòria mediterrània i el paper social de l’arqueologia. Avui, aquesta entrevista és fruit del treball que duu a terme La Perifèrica per a la realització d’un documental dels 50 anys d’excavacions al jaciment de Son Forners.
– Vicenç, mig segle de les primeres excavacions… això per un arqueòleg no és res, però Son Forners ha donat per molt aquests 50 anys. Com va ser aquella primera recerca?
– Tot això en l’entrevista? En un segon, no? (riu sorneguer). Doncs Son Forners és, per mi, el jaciment més interessant que hi ha a les Balears. No solament per la qüestió estrictament arqueològica, sinó en el que té a veure amb el canvi generacional de tipus metodològic, tècnic, humà. La mateixa manera de veure la professió des del començament. Era molt jove, quan vaig fer això. I han canviat molt les coses, però jo vaig tenir la sort de viure un moment de transició interessant. No em refereixo a la transició política (riu), sinó a la transició de tipus científic, que hi ha entre les excavacions tradicionals, que eren excavacions fetes a talls, a trinxeres, i l’excavació en extensió.
I Son Forners, el més important per a mi és que va ser el pilot d’això, perquè les primeres excavacions en extensió, que es van fer arreu de l’Estat, van ser les que vam fer nosaltres aquí l’any 1975. I això és prou important per dir que Son Forners és referent a nivell nacional i internacional.
Què té això d’importància? Fixa’t que entre el 75 i el 79, que es van fer les quatre primeres campanyes, no hi havia cap manual d’excavacions arqueològiques modern. Llavors, havíem d’inventar-nos una manera extensiva de fer excavacions, perquè el que era tradicional era estrats un darrere l’altre i poc més, en un tall de 4 per 4, de 6 per 6. Nosaltres ho vam fer aquests quatre anys quan, per exemple, els anglesos vam treure la primera metodologia d’excavació en extensió, en open air, que deien ells, precisament l’any 1979. I aquest llibre, de Harris, que és un emblemàtic llibre d’arqueologia, que tothom segueix avui, no va ser traduït al castellà fins al 2015.
Nosaltres vam fer aquí la primera experiència extensiva, i això va ser… una bomba. Perquè si a això hi posem les noves analítiques paleoambientals i paleoeconòniques, Son Forners es va convertir, també, en un referent analític. I això és interessant perquè la primera publicació de Son Forners, es va fer a Oxford, perquè aquí no la volien publicar. És un llibre car… i qui llegeix això?
– Heu dit que aquelles primeres excavacions, més enllà de les troballes van ser una bomba. Son Forners ha estat pioner i ha seguit l’evolució de les tècniques des del primer dia d’excavacions…
– I hi ha una altra dimensió que no s’ha assolit, la veritat. Em vaig donar compte que s’havia de fer un equip de treball. Havíem de ser més gent, arqueòlegs, ja que aquells primers anys van venir amics meus, Maria Eugènia Aubet, Núria Rafel, amics… d’una edat similar a la meva i que van venir a ajudar. Per exemple el plantejament del Talaiot 1 va ser la Maria Eugènia qui em va ajudar. Clar! 17 metres era díficil de dibuixar, de planificar.
El que és important era que el treball en equip era bàsic i el quart any ja vaig tenir un equip. I un equip vol dir, solidari. I el vam formar; Tere Díez, Pepa Gasull, Encarna Sanahuja i jo. I vam seguir uns anys fins que el 1988, es va fer una moratòria per fer la carta arqueològica i es van aturar les excavacions. Això va significar que vaig marxar a l’Argar. Però vam seguir investigant coses d’aquí sense excavar. Aquells anys també va sortir la possibilitat de fer una fundació amb Aena i vam poder fer el Museu del molí des Fraret, que podríem dir que va iniciar la segona etapa de Son Forners. Centralitzant tot el material al museu, gràcies al comodat que es va fer des del Ministeri, per totes les restes materials anteriors a 1985 i que després el Consell va donar l’oportunitat de fer un museu monogràfic. La nostra idea ja era fer un parc arqueològic, que és una paraula molt grossa, on hi hagi un espai on es pugui lligar tot des de la investigació a la difusió. Això també és el que hem exportat a Múrcia. Si no es fa per la societat aquesta professió no té futur.
– Com va ser aquell primer dia que Vicenç Lull arriba a Son Forners?
– Bé, jo anava a tir fix. El pare i la mare de la meva companya, la Teresa, eren mestres d’escola a Montuïri, don Pep Sanz Perelló i dona Teresa Coll Bauzà, i al saber que jo era arqueòleg em van escriure dient “tenim unes pedres magnífiques… has de venir”. I vaig mirar i remirar fins que vaig veure que s’havia de fer. Després va venir el tema de demanar els permisos… això va ser una història molt rocambolesca.
– Què seria de Son Forners sense Vicenç Lull i que seria de Vicenç Lull sense Son Forners?
– Quina pegunta més funerària! (diu rient). Jo no seria qui soc ni en l’àmbit humà ni professional, ja que el que he après a Son Forners no ho he après enlloc. I que seria de Son Forners sense mi no en tenc ni idea, el que si sé és que sense mi continuarà, pel fet que la gent que treballa aquí és gent enormement preparada i que s’hi deixa la salut. Aquest poblat té una atracció… bestial, és un problema d’amor, l’objecte de treball es converteix en estructura lacaniana psicoanalítica com objecte de desig, objecte visual.
– Teníeu gent de Lloret, de Montuïri i companys que ajudaven aquells primers anys a la vostra curolla…
– Sí, sí, era gent enamorada de la professió que ho feia de manera totalment desinteressada. Em trucaven, agafaven la Transmediterrània… però el fet important era que gent sense doblers, sense les possibilitats materials de fer una cosa totalment ben feta, doncs la pot fer, però amb molta voluntat. En el meu cas vaig tenir la sort de tenir una família, els Fiol Figueras, que em van acollir i va ser exquisida la seva aportació que em va donar dinar, per dormir, la meva companya Teresa era amiga de Margalida Fiol de Son Cuca. I a canvi d’això el que jo feia era tasques de pagès, de camperol a la seva finca. El tractor, ajudar a néixer els seus animals, fer formatge… veus, sense aquesta gent si que no hagués estat realitat Son Forners, aquesta gent és la important. També els treballadors, els tres de Montuïr; l’amo en Jaume, en Joan Mostatxet, en Toni Tomàtiga i també de Lloret, on vivia aquells primers anys, hi havia l’amo en Baltasar, en Rafel des Pou, també en Rafel Daviu, gent magnífica. De fet, jo vaig saber com es feien els talaiots gràcies a aquesta gent. En Jaume em va fer un talaiot amb pedres petites… tota la saviesa dels margers. I a més, si jo he après a excavar va ser gràcies a Maria Eugènia i la seva experiència de l’escola alemanya que va aprendre en poblats fenicis.
Això és important, com sonen les pedres, és una qüestió de so quan les piques i aquesta gent coneixia les pedres.
– Per tant, més enllà de la figura de Vicenç Lull, Son Forners és el que és gràcies a aquestes persones anònimes, entre cometes…
– Clar! Totalment! I després en la tercera, quarta campanya ja tenim un equip i les decisions són més horitzontals, no tan jeràrquiques, però passa que el primer que arriba sempre reps més atenció, però sempre dic que no estic tot sol, estic acompanyat. Van venir Cristina Rihuete, Rafael Micó i Roberto Risch que som el grup mare o pare de la segona etapa. I finalment, el darrer equip amb Bea Palomar o Paula Maria Amengual entre altres.
– A un article vostre a la revista Lluc “Treballs arqueològics al poblat de Son Fornés” (maig – 1977) dèieu “… la cultura talaiòtica és encara, en gran part, enigmàtica…” què volíeu dir? I què en deis avui, amb tot el teu bagatge après?
– Bé, era enigmàtica perquè les coses que s’havien fet era només buidar edificis, buidar talaiots. Unes excavacions sistemàtiques d’un talaiot no les havien fet d’una manera apropiada. I ara, gràcies a Son Forners, ja sabem com era la vida talaiòtica, perquè només vam excavar el talaiot en la segona campanya, en el 1976, sinó que vam excavar també les cases talaiòtiques l’any 77 i 78. Això va donar-nos una idea molt clara de què era el món talaiòtic. I ara sí que sabem el que és el món talaiòtic.
Després, l’any 2002, també vam completar tot això amb coses misterioses, amb ossos humans posats en forats, coses molt misterioses que estem treballant amb això. Per veure una mica fins on arriba la part simbòlica d’aquesta gent. Ara és menys misteriosa, però no deixa de ser-ho totalment, però per una qüestió bàsica. Això és perquè no hi ha investigació de primer ordre. No hi és, perquè no hi ha un pla.
I això és una cosa que sí que s’ha de fer. S’ha de fer un pla estratègic d’excavacions. No fa falta que tothom excavi, però si escollir una sèrie de poblats i que els equips que estan distribuïts a tot arreu facin les seves tasques en un poblat i després en un altre. No passa res.
Sí que passa en un món totalment liberal com el nostre, el que passa és que això implica que la competència no ha d’existir i ha d’existir una col·laboració. Perquè és la vida. Estem en una vida totalment, diguem que, conservadora i competitiva.
I clar, la gent diu, hem de competir, hem de competir. No, no, hem de tenir competència, però no competir. Competir què vol dir? Barallar-nos sempre. Si això no canvia vers una col·laboració, no canviarà això.
Aquest mà contra mà que tenim contínuament és una cosa a l’ordre del dia. I això és molt negatiu per una societat, perquè la desuneix, no? Però en penso.
D’una estructura que pot dir-se col·laborativa, en termes polítics diguen que democràtica, estem passant a una estructura totalment antidemocràtica, totalment vertical, on la gent, sorpresivament, necessita de l’autoritat per viure.
– També heu dit: “Son Forners és una càpsula del temps que va de l’any 1000 abans de Crist l’any 1000 després de Crist”. Parlam de moltes generacions i molts estadis culturals i històrics?
– Hi ha dues coses. Una cosa és la monumental, és a dir, les restes arquitectòniques, i altres són les restes materials no arquitectònics. Són els estris, les eines. Nosaltres tenim eines d’aquests dos mil anys, però a escala de monumentalitat, en patrimoni, només en tenim 1500. Hem perdut cinc-cents anys, de moment, però no perdem la il·lusió que hi siguin.
Ara bé, què significa això? Significa que aquest poblat és només un seguit de pobles. I tenim una capa, per dir-ho d’alguna manera, sintètica, talaiòtica, que va del mil al 550, una capa que diguem posttalaiòtica, encara que ara prefereix la gent dir Balear, des del 550 fins a l’època romana, i una capa romana, no? Però, clar, hi ha més capes. El que passa és que tenim objectes, però no material patrimonial.
El que és interessant de Son Forners és que la seva monumentalitat és de primer ordre, i no solament el talaiòtic, perquè tenim el talaiot més gran de Mallorca, això tampoc és gens important. El punt important és que tenim una estructura social econòmica viva, i tenim dades perfectes que poden dir exactament els modus de viure d’aquesta gent. I com canvia després. I com aquest canvi és un canvi que passa de la col·laboració a la no-col·laboració, que arribarà fins a l’esclavisme, i aquí tenim tota la transició, fins a l’explotació total, a la verticalitat total, a la piràmide social que ningú vol, però que tothom agafa, que són els romans.
És a dir, aquesta càpsula, fins a no se sap on, és la que viu Son Forners. I ara vivim més o menys el mateix, d’una estructura que pot dir-se col·laborativa, en termes polítics diguem que democràtica, estem passant a una estructura totalment antidemocràtica, totalment vertical, on la gent, sorprenentment, necessita l’autoritat per viure.
– Els talaiots són elements molt visibles, grans pedres… però sovint difícils d’interpretar. Quina funció creis que tenien a Son Forners? Què representa el jaciment arqueològic de Son Forners?
– Els talaiots són sobretot edificis públics. No són per una família o per quatre persones. Són talaiots que s’han fet col·lectivament i que tenen un ús col·lectiu. En principi, a Son Forners hi ha dos talaiots de l’època talaiòtica. Però en tenim altres dos, un que no sabem molt bé què és, perquè està sense excavar, i l’altre està molt reutilitzat en època posterior.
Però els dos que tenim de l’època talaiòtica, en què un es fa la redistribució de la carn, les matances es feien el talaiot, i després la gent menjava a les seves cases, i per l’altra banda, tenim un de tipus simbòlic, no sé si religiós, però que només es van trobar unes copes i un copó. La gent compartia, una gent molt escassa, màxim set persones, compartien certes decisions, no sé si polítiques i religioses, no ho sabem.
– Només cinc persones!
– Clar, això vol dir que els talaiots són supradomèstics, no són de família, són col·lectius, i la feina que es fa allà és d’atenció col·lectiva i de necessitats de la col·lectivitat. Aquesta societat és molt solidària. Son Forners en un dels casos. Bé, de fet és l’únic cas que tenim aquesta informació, que podem dir això del talaiot, sinó que no pot fer-ho. I ara es comencen a fer coses serioses, però abans no. Era l’edifici que tenim, l’edifici que cuidem.
– Què el fa únic? O és un més dels 500 poblats talaiòtics inventariats a l’Illa de Mallorca?
– Com bé dius a tota Mallorca hi ha més de cinc-cents jaciments d’aquesta època. Però Son Forners és únic en aquest sentit… Malauradament.
Els de Son Forners, en concret, sí que són únics perquè van contemplar la vida de cinc-cents cinquanta anys, però després van caure i s’ha acabat. En l’època posttalaiòtica eren dues muntanyetes. És a dir, eren dues muntanyetes on estava la gent, la gent podia anar, eren runes. Ja no funcionava.
En canvi, el tercer talaiot, sí, el varen buidar i varen fer un santuari d’època posterior. Però totalment buidat. Ara tenim la sort de tenir el quart sense excavar, ja veurem què hi trobam.
– La vida quotidiana de la gent que vivia a Son Forners. Com era? Com intuïu que era?
– Sí, era una gent totalment pecuària, per dir-ho d’alguna manera. Amb molta necessitat de béns substancials basats en l’agricultura i en la ramaderia. Una vida senzilla, sense diferències de riquesa entre uns i altres. Tenien una manera de fer eines totalment normal. Fetes totes a mà, amb molta delicadesa, amb molta cura. Però era gent senzilla, gent que vivia del que tenia.
Llavors, aquestes torres no només servien per fer un treball públic, una necessitat pública, sinó que servien també per veure tota la gent que estava al costat. També eren torres de vigilància, d’alguna manera. I això significava un centre de tipus religiós, cerimonial?, que és una cosa que es va posar de moda fa uns anys, tal vegada. Però la gent vivia. Podràs fer cerimònies, però l’important és que la gent vivia i vivia amb solidaritat i col·laborava. Uns i altres. No hi havia una divisió social del treball molt establerta, no hi havia una divisió social.
– Vós triareu Son Forners per fer la tesina de la llicenciatura. En canvi, la vostra tesi és sobre la cultura Argàrica. Per quin motiu?
– Per explicar-ho breument diré que no vaig escollir la cultura talaiòtica perquè no hi havia informació suficient. Només tenia la de Son Forners per fer la tesi doctoral. Així que vaig acabar la tesi doctoral el 1979, molt ràpidament.
Vaig escollir l’Argar perquè l’Argar era l’única societat prehistòrica de la península Ibèrica que tenia dues coses fonamentals: totes les cases i després, a baix de les cases, tots els morts. I vaig dir, això és la meva. És clar, tinc la vida i tinc la mort i la mort que era vida. I tenia tota la informació. Llavors vaig excavar un poblat i vaig ficar-me en les biblioteques i va sortir com un model d’estudi per a les formacions econòmiques i socials prehistòriques. I això va ser molt important per a mi.
A mi m’agrada molt veure, paleoeconòmicament, socialment, ideològicament, com funcionaven les societats prehistòriques. I sense Son Forners jo mai hauria fet una tesi doctoral com la que vaig fer a l’Argar. Però és que l’Argar tenia informació. Aquí no. Aquí no tenia aquesta informació.
– L’any 2023, al Museo Arqueologico Nacional, a Madrid, vós varen concedir el Premi Nacional d’Arqueologia i Paleontologia (Fundacion Palarq). Parlau-nos d’ASOME (Grup de Recerca en Arqueoecologia Social Mediterrània) l’equip interdisciplinari amb el qual feis la vostra tasca. En què consisteix ASOME?
– ASOME és un grup de treball que fins fa ben poc treballaven tots junts i ara tenim alguns grups més a ASOME. La fundació d’ASOME ve quan jo vaig ser director del departament de Prehistòria de la UAB que la gent va accedir a espais per fer laboratoris. I un dels laboratoris va ser per ASOME, un altre laboratori va ser per investigacions del Pròxim Orient. Hi havia diferents laboratoris, un altre de paleolític i el que tenim nosaltres que és ASOME que és una arqueologia social, en aquest cas arqueoecològica, deia el nom, i per a nosaltres era molt interessant perquè podíem portar tots els materials i estudiar-los científicament allà.
Però clar, això no és més que una cosa que no està bé. Perquè el que està bé és que has d’estudiar els materials en els llocs en què treballes. I per tant, la idea de Son Forners i la idea de Múrcia és tenir espais d’investigació que siguin propis als pobles on tu treballes. Que això és donar riquesa als pobles, també. Però clar, mentre això no hi sigui, ASOME es converteix en un suport, en un lloc on pots acudir per fer les coses. I encara avui, molta gent ha de dur els materials allà per sobreviure, arqueològicament.
Nosaltres teníem laboratoris aquí, al Museu, i en tindrem aquí -Son Forners- una vegada estigui tot muntat i també ho tenim a Múrcia. On hi ha un centre d’investigacions.
La gent del poble està entusiasmada amb Son Forners. És una cosa pròpia, i no és seu, però és propi, i aquest matís és molt rellevant
– Un “poeta” va dir allò de “Sota els lledoners, llentiscles, ullastres i alzines silvestres hi havia gran quantitat de pedres…” Tanquem els ulls i tornem als anys 70 i 80 del segle passat… Quins eren els reptes, quines les hipòtesis de treball? I quins són els reptes i les hipòtesis d’avui i de demà?
– Podem parlar dels reptes arqueològics, ja que els reptes socials són molts més interessants i molts més grans. Aquí el repte és que la gent agafi com a pròpia la història. Hi ha una diferència entre història i memòria. Si la gent no contacte amb les coses no té memòria. La memòria és molt tàctil, molts de so, molt d’estar. Si no estàs, si no t’empoderés i poses el cos, no tens memòria. La memòria és del cos i no de la raó. En canvi, la història és l’oficialitat del que dius memòria, per tant, si no tens memòria no tens història. I això és el que hem de fer que la gent del poble prengui il·lusió per les coses. I no perquè siguin seves, sinó per què són els vigilants d’avui de les coses que no són seves. Hi ha gent que diu, això és nostre! No!, és molt més important el que tens no per ser teu sinó perquè tens l’obligació de cuidar-ho. I per a mi aquesta política de la cura és el més important en arqueologia. Per tant, el que és important és que arribi a la gent el que nosaltres feim i que la gent agafi això no com a propi en sentit de la propietat sinó com una obligació que tenen de cuidar-ho. Aquest és el repte més gran.
Aquí la feina que fa el Museu de Son Fornés no tenc cap dubte que arribarà, ja que la gent del poble està entusiasmada amb Son Forners. És una cosa pròpia, i no és seu, però és propi, i aquest matís és molt rellevant. A part dels colors polítics que hi hagi la gent del poble ho considera propi, però no solament és propi sinó que va molt més enllà del que podríem esperar. I això és cabdal, importantíssim. I això és cultura.
– I aquest “s’en va molt més enllà del que podríem esperar” ho hem vist en aquesta darrera campanya…
– I tant!
– Es va esbucar un marge, una paret seca, i el que eren dos talaiots es va convertir en una inmensitat…
– Sí, una inmensitat molt interessant. Penses, uf! això que és? Nosaltres havíem busejat dins la pleta, entre mates i ullastres, però ara és impressionant veure un poble sencer i sense exacavar. Un poble amb una cronologia molt estricte que és una cronologia de finals de la República, principis de l’Imperi, que té molt bona pinta i que pot donar unes sorpreses majúscules. Però això s’ha de fer.
I, clar, això sí que és un repte brutal. No vull dir que això, com ja s’ha dit a la premsa, que sigui Tucis o … No, no vull posar-me en aquest debat. No, ho vull. Però el que sí que sé és que no és normal. I això ja és interessant. No és normal el que passa.
Aquesta retícula que tenim en un assentament totalment indígena és una mica rara. Tot això, no sé, dona il·lusió, no?
– Mantenir l’esperança.
– I tant, i tant.
– La mateix de l’any 75?
– Exacte. I ara tenim moltes més possibilitats, no? El tipus científic, analític. Podem, a més, comptar amb molta més gent, i això és importantíssim.
Les institucions ens donaran suport, suposem que ho faran i n’estem convençuts. Hi ha una cosa que s’hauria de recordar, perquè això, la finca, era privada. I va ser l’esforç de gent molt diferent que s’aconseguí, record el Biel Matas, batle de Montuïri aleshores, o de Jaume Bauzà, que va continuar aquesta política, que eren d’un color polític determinat, però també els últims batles, per exemple Joan Verger o Paula M. Amengual, que són d’altres colors polítics, també estan fent un esforç terrible perquè això acabi sent una realitat i segur que també ho farà el batle actual, Toni Miralles.
I això és l’interessant per a mi. O sigui que s’ha d’estar per damunt, per suposat, per damunt de mi, però per damunt de tots els colors polítics i de tota aquesta gent que ha de treballar per a Son Forners, perquè és un referent no solament per a Montuïri, per suposat, sinó per a les Balears i per a la mediterrpania occidental, segur!.
I això serà un futur importantíssim per al desenvolupament de la cultura en general, cosa tan necessària avui.
– En celebrar els 100 anys de les primeres excavacions, què serà Son Forners?
– No ho sé, ja t’ho diré, perquè suposo que hi seré (riu), però estic convençut totalment que la gent que està portant amb mi, també tot això que està passant ara, ho durà molt amunt. Això segur, però és que només has de veure el poblat i et dones compte de les possibilitats que té a tot nivell: tècnic, estratègic, arqueològic estricte, històric i cultural.
I una altra història és turística, i això amb molt de cuidado, alerta!
Les coses, les pedres, les eines, les ceràmiques, és igual, tenen pell i aquesta pell es contagia. Contagia les idees i contagia tot un món que no s’ha perdut, que està encara aquí.
– Aquell mateix “poeta”, també “filòsof” ha dit allò de “El darrer tresor, més antic que la llengua, és el llegat de les coses perquè no enganyen. Les paraules confonen, embauquen. Les coses no menteixen…”. Quines “coses” s’han trobat a Son Forners i què ens conten?
– A mi m’ho ha donat tot. El meu deute en Son Forners és absolut. Si estic excavant a Múrcia o estic excavant a la Xina, és igual, Son Forners em crida i jo venc aquí. No he deixat mai de venir a excavar. És un reconeixement de filiació absolut. Per mi està claríssim. Però per a la gent és la memòria viva de les coses, com tu deies, com deia el poeta, és la memòria viva de les coses.
I totes les noves filosofies actuals que es diuen neomaterialistes i les filosofies revolucionàries antigues, com materialistes també, sempre reclamen que les coses són les que porten la memòria. Les coses, les pedres, les eines, les ceràmiques, és igual, tenen pell i aquesta pell es contagia. Contagia les idees i contagia tot un món que no s’ha perdut, que està encara aquí.
Una cosa que sempre dic, que la gent no sé per què no ho pensa, és que el passat no està tancat. El passat està obert. Nosaltres hi som cada dia, quan estem excavant, obrint el passat. No està tancat, ni molt menys. Moltes vegades la gent ve quan expliquem les excavacions en directe i diuen: “oh, mira, avui i ahir vàrem pensar això i això”. I demà tot el que vaig dir ahir era mentida. El que està passant és una altra cosa.
És a dir, aquesta obertura del passat, la gent ha de perdre por a ficar-se en un terreny totalment desconegut. I el més desconegut, a part del futur, el més desconegut és el passat, que és el que ens ha fet el que som, d’alguna manera.
Cada dia que avança, no avança cap al futur, avança cap al passat. I això és important que la gent ho entengui. I això és cultura, també, saber aquestes coses.
– Per acabar, ha destapat més enigmes a Son Forners o ha après més coses sobre la vida de Vicenç Lull, aquests anys?
– Bé, jo no he après molt, la veritat. És que no tinc constància del que aprenc o del que no aprenc. No ho distingeixo. Sempre penso que si el que estic pensant és el que és, ja em puc morir, i no vull. Penso que les coses no són com jo les penso, sinó que han de ser d’una altra manera. Jo sempre intento pensar com podria ser d’una altra manera. Pensar diferent.
– Ara sí, la darrera, quan veurem acabat d’excavar Son Forners?
– Uf! Hi ha molta voluntat ara que les coses es facin. Estic molt content. Sembla que sí, que sortiran. Primer, les cases, el futur museu definitiu de Son Forners, suposo que estarà totalment enllestit d’aquí a poc. Després, l’excavació d’aquest nou poblat que està sortint ha de ser, si no ara, l’any vinent, sense cap dubte.
I amb aquestes dues coses ja em sentiré totalment feliç, perquè és una cosa que té una importància cabdal. No solament per la història balear, sinó per al futur de la professió arqueològica. Ja ho veureu. Estic molt convençut.
– Aquell jove Vicenç del 1975 no s’ho imaginava mai…
– No! Tant com això, no. Tampoc m’imaginava, el de l’Argar. T’ho imagines, però ja veus que és una pel·lícula, i una pel·lícula no és molt interessant. L’interessant és la no-ficció, però sempre amb la idea que pot ser totalment distinta, totalment diferent. La loteria mai em toca. I mai em toca, no.