Biel Sastre Tous va néixer el 20 de març de 1964, a Algaida, on se’l coneix com de can Lleonard o de can Cuitora. Els malnoms de la família, que encara avui conviuen al Pla i formen part d’una memòria col·lectiva que explica molt més que un simple origen. Biel Sastre va créixer en un moment de canvis socials i culturals, i la seva trajectòria vital i professional n’és un reflex. Després d’acabar COU i de començar la carrera de Història el servei militar es va creuar en el seu camí. Així, aquell possible historiador acabà pel camí dels números. Fa més de 27 anys que treballa en el sector turístic, actualment com a cap del departament de comptabilitat.
Però segur que aquell cuquet de la història i l’interès per la ràdio l’han convertit en una veu imprescindible, quasi eterna, de Titoieta Ràdio. Allà, darrera els micròfons d’aquesta emissora en nom de ball, és on fa arribar les històries d’Algaida, i del Pla, als oients.
Avui és a ell a qui posam a l’altre costat del micròfon per parlar-nos d’ell, de la ràdio… i d’en Bruce.
— Comencem pel principi a Titoieta Ràdio, com va ser que vos hi vareu ficar? Va ser als inicis de l’emissora?
— Sí, va ser als inicis. Sempre ho cont, va començar arran d’una festa d’en Toni de ses Cases Noves, en Toni Garcies. Quan va acabar la mili, va fer una festa dins les vaqueries de ca seva. En aquella festa hi havia en Pere Sampol, que ja havia muntat Ràdio Murta a Montuïri com a regidor. I en aquell moment havien canviat l’emissora i ens va oferir la que llevaven. Aquells inicis érem el grup d’amics, la pandilleta d’aquell temps, i vaig dir que sí. El maig del 1987 varen muntar un mini estudi a una casa des Campet, que era de can Majoral. Vàrem començar amb l’emissora de Ràdio Murta, amb un plat de no sé qui, micròfons de qualsevol cosa, micròfons quasi de jugueta. Va ser una aventura, un grup d’amics posant en marxa una emissora.
– Així no va ser una emissora municipal…
– Al principi era una emissora independent, perquè en aquell moment no depeníem de ningú. Després, quan va sortir una mica de normativa, no ens va quedar més remei. Hi havia diferents opcions, i l’opció més clara va ser aconseguir una freqüència municipal. L’Ajuntament hi va accedir. No record si en aquell moment governava el Alianza Popular o el Partit Demòcrata Popular, era una formació d’aquelles, però tots els partits hi varen accedir. Es va demanar la freqüència i, a partir d’aquí, va quedar en mans de l’Associació Centre Cultural d’Algaida, que és l’entitat que gestiona la freqüència municipal.
Després es varen comprar una sèrie d’equipaments, i d’altres es varen aconseguir fent coses, fent actes, esdeveniments… i hem funcionat d’aquesta manera.
Des de llavors sempre he estat vinculat a la ràdio. Hi va haver una època que me’n vaig desenganxar un poc, no feia programa, només col·laborava. I després, amb el projecte d’Ona Mallorca, que depenia del Consell, ens varen demanar si podíem produir un programa setmanal de dues hores per emetre a tota la xarxa d’Ona Mallorca. Vaig tornar a començar perquè necessitaven un equip constant, no es podia fer només amb discos, s’havia de fer amb gent. I vaig tornar a ficar-m’hi, i encara ara hi som.
– De petit ja vos agradava la ràdio, però quina atracció tenia per un jove aquella emissora?
– No ho sé. M’agradava molt escoltar la ràdio des de molt jove. Sempre he estat oient, per passar el temps, vaig passar a l’altre costat per contar coses. I en aquell moment fer ràdio també era com fer poble, fèiem ràdio per fer poble. Era una manera de dinamitzar, per fer poble, perquè en aquells moments la gent estava més implicada. En aquells anys, a principis dels vuitanta, hi havia moltes altres coses per fer.
Va néixer l’Orquestrina, va néixer l’Orfeó Castellix. Varen començar a funcionar moltes associacions… en aquells moments érem joves, per implicar-te un poquet en la vida social i cultural del poble. Com que érem un grup d’amics, sempre intentàvem participar de moltes coses i, a la vegada, i al mateix temps reivindicatius. Per exemple, el tema de la Pau, quan la Pau s’esbucava vam reivindicar la seva salvació. Vam recollir firmes i doblers.
Llavors, per exemple… ens agradava molt la Movida de Madrid i varen muntar la Remenada d’Algaida, que era una espècie de cosa etèria, però que li deien “sa Remenada”, i que, per exemple, amb l’Orquestrina vam fer una sèrie de festes per la Pau, altres festes per fer un Cap d’Any diferent, i així varem començar a fer una sèrie d’activitats per dinamitzar el poble. I la ràdio va ser una més d’aquestes coses.
– En aquells inicis també es van fer molt populars les camisetes de Titoieta Ràdio…
– Exacte, era una manera de finançar-nos, perquè els primers anys no teníem finançament de cap tipus. Es feien socis per tenir una aportació i va ser aquí on vam fer la primera camiseta. La primera era una ràdio antiga amb un balcó que va fer en Tomeu Sales. Després ja va ser en Jaume Falconer, qui s’hi va implicar. Van tenir molt d’èxit, sobretot la de les figues i van servir per ajudar molt econòmicament.
La col·laboració amb en Jaume Falconer, no només era fer camisetes, sinó que aquestes també simbolitzaven l’esperit de cada any de l’emissora. És a dir, la temàtica de la programació d’aquell any feia referència al motiu de la camiseta
Per exemple, l’any 1992 de les Olimpíades, l’any internacional de la dona… jugàvem un poquet amb tot això. No només era la camiseta, era la programació… era la senya d’identitat.
El català. La ràdio, en els seus estatuts, va néixer amb l’objectiu de fer ràdio en català, perquè al començament no era com ara. No hi havia les emissores públiques que hi ha avui en dia. Era un temps en què fer ràdio en català ja era tota una declaració d’intencions.
Amb el temps, la gent també se va cansar de les camisetes. Cada any en trèiem una, fins que al final ho vàrem deixar estar. Però va ser una etapa molt bona a nivell de finançament per a la ràdio.
I, a més de les camisetes, els primers anys també vàrem optar per dur les barres de les verbenes de les festes. I va anar molt bé, perquè durant un parell d’anys només hi havia dues o tres verbenes, i vàrem fer molts de doblers. Això ens va permetre comprar material: mobiliari, plats, platines, micròfons de veres. Vam poder aconseguir coses ja una mica dignes per fer ràdio.
Tot el que guanyàvem ho invertíem a la ràdio. Els programes que fèiem no es cobraven. No es pagava per programa. Tot era voluntari.
— Com va respondre la gent del poble a la ràdio?
– Bé, és una cosa que mai hem sabut del tot, perquè no tenim dades d’audiència com poden tenir altres emissores. Ara sí que, amb les emissions a través d’internet, tenim algunes dades. Per exemple, sabem quanta gent escolta en directe o la gent que s’ho baixa posteriorment.
En aquell temps no ho sabíem gens. El primer programa el vàrem fer al carrer des Campet, i només se sentia a aquest carrer i el carrer paral·lel. També, un any, per Sant Jaume, vàrem fer un programa en directe, perquè era una manera de visualitzar la ràdio. I va venir na Maria de la Pau Janer, na Cati Rosselló, de l’Orquestrina. Idò per fer aquest programa vàrem haver de traslladar tot l’equip emissor des Campet al Cafè des Poble. I quan ho teniem tot llest resulta que només es sentia a la plaça… o sigui que ja em diràs tu quines audiències podíem tenir.
Més enllà d’això la gent dels poble sí que era conscient que allò existia. Veus la gent, coneixes la gent. Però dades d’audiència, no en teníem. Per això, sempre hem intentat, sempre que hem pogut, fer visible l’emissora: amb fires, amb actes concrets, amb programes especials.
Aquella il·lusió dels primers anys, amb micròfons quasi de jugueta, abans de la digitalització… tot això ha canviat molt. I el poble també ha canviat.
— Com veis, personalment, aquest canvi del poble?
– Jo crec que la diferència principal és que ja no coneixes tothom. Això passa a tots els pobles. Hi ha molta gent que no coneixes, i aquest és el gran canvi. I també el tema de la llengua: abans es parlava sempre en català, i ara es parla majoritàriament en castellà. Aquesta és una diferència important.
Jo conec molta gent, però també n’hi ha molta que no. Gent que fa anys que viu al poble i no l’he vista mai. Aquesta part es nota molt.
Ara veig un poble amb molt poc aparcament, amb molts de cotxes, amb problemes d’aparcament, i amb una sensació que tot ha quedat petit. Ha perdut aquella essència, tot i que encara la mantenim.
Jo intent mantenir aquesta essència de poble i fer-la viure. Però com que ja no hi ha tant de contacte, s’ha perdut una mica.
— La ràdio també juga aquest paper, el de mantenir l’essència de poble…
– Sí, clar. A través de la ràdio també intentam donar suport a aquesta idea de poble, de ser un espai integrador, de fer arribar la informació i de fer participar la gent en les coses del poble, tant les tradicionals com les noves.
Un dels eslògans de la ràdio, durant un any, va ser “Titoieta Ràdio oberta a les mediterrànies”. I això no només és mirar-nos a noltros, sinó també cap enfora. Evidentment, el poble és el principal, però tot el que ve de fora també ha de tenir cabuda.
— Titoieta ja té gairebé quaranta anys…
Sí, ara farà 39 anys. Anam cap als 40, que seran el 2027.
— Quins són els reptes d’una ràdio municipal avui en dia?
– Una cosa que abans hi havia i ara no tant és la implicació de la gent. A moltes entitats no hi ha relleu generacional, i a la ràdio encara menys.
Les noves tecnologies i les xarxes socials substitueixen un poc la ràdio tradicional. La ràdio ha d’evolucionar, però també ha de mantenir la seva manera de fer: la ràdio feta dins un estudi, parlant amb gent, estant amb gent. La ràdio, al final, és conèixer gent i aprendre. I això no ho poden substituir del tot les xarxes socials.
A nivell tècnic tot avança molt ràpid, no sabem com quedarà. Ara mateix nosaltres ja tenim coberta la part digital, la part tecnològica bàsica. El problema gran són les audiències joves. Costa molt que la gent jove s’incorpori. Ho hem intentat, amb algun projecte puntual, però no ha acabat de funcionar.
M’agradaria molt poder fer tallers de ràdio a escoles i instituts, però tampoc tenim ni els recursos ni el temps. Tots tenim altres feines.
La digitalització fa que el consum sigui immediat i ràpid, però també fa que la gent no tengui paciència per programes llargs. Tot ha de ser curt, i això és un repte.
— De cara als quaranta anys de la ràdio teniu res previst per celebrar-ho?
– Una de les idees és fer un llibre. El farà l’editorial Moll, amb en Tomeu Canyelles, que serà qui l’escriurà. Està previst per al 2027, coincidint amb els 40 anys.
Ho vàrem intentar fer nosaltres abans, però hi ha tanta informació que pensàvem que era millor que ho fes una persona externa, amb mirada d’historiador.
Aquesta és una de les coses previstes per als 40 anys. També s’estan mirant altres propostes: actes, activitats, potser alguna cosa musical o d’espectacle. Encara ho estam pensant.
— I això del relleu generacional sembla una incongruència, que no hi sigui quan la gent jove aposta pels pòdcasts, no?
– Sí, això és el que intentàvem. És a dir, va venir un grup de joves, sobretot joves, del Casal i sí, semblava que estaven interessats, però no va acabar de quallar. Hi ha un tema de temps i d’energia. Aquesta és una història llarga. Abans érem trenta o quaranta persones implicades, i ara som deu, i no arribam a més.
Els programes tampoc no surten tot sols, vull dir que també duen molta feina. Cada dissabte, quan arriba l’hora, has de cercar temes. I cada any és el mateix: els mateixos temes tornen, és inevitable. I clar, després de tants anys fent això, arriba un moment que no saps d’on treure idees noves.
Sempre acabes trobant alguna cosa, però cada vegada costa més pensar temes, preparar-los, documentar-los. I després arriba el moment de fer el programa i tampoc no tens gaire temps. Tot això, fet així, és un gust, però també és exigent.
Avui mateix xerràvem a mig matí que a vegades no tractam segons quins temes, no perquè no vulguem, sinó perquè no hi arribam. I després penses: “això no ho hem comentat”, no perquè no sigui important, sinó perquè no ha arribat en aquell moment, pel motiu que sigui.
Això no vol dir que no ens interessi. Evidentment no som periodistes, i a vegades passa això: no tens temps de saber-ho tot ni de preparar-ho tot.
— En aquests quaranta anys de ràdio, hi ha alguna cosa de la qual et sentis especialment satisfet o orgullós?
– No ho sé… ara mateix no se m’acut res concret. En general, el més important per a mi ha estat conèixer gent. Gent que no hauria conegut mai si no hagués estat per la ràdio. Gent d’àmbits molt diferents, gent més coneguda i gent completament anònima.
Haver pogut conèixer aquesta gent i aprendre d’ells. I donar-los veu. Fer conèixer persones. Evidentment, això és molt important.
També hi ha coses molt gratificants. Per exemple, abans retransmetíem la missa per ràdio, les misses de festa. I gent gran et deia que havia escoltat la missa per la ràdio. Gent gran que t’aturava pel carrer i et deia que t’havia escoltat, que havia passat una estona escoltant la ràdio. Això és molt agradable.
Fer contenta la gent, això és important.
Després hi ha records divertits. Per exemple, quan va venir La Cubana, quan encara no eren tan coneguts. També La Fura dels Baus, que va ser un dels primers grups importants que varen passar per la ràdio.
Record molt La Cubana. Estaven fent Cegada d’amor i varen venir tres o quatre actors, entre ells en Corbacho. Els vàrem entrevistar en un programa, i la primera part parlaven com a actors normals, i la segona part ja eren els personatges de La Cubana. Va ser molt divertit.
Després anàvem a fer un cafè o una cervesa i xerràvem tranquil·lament. Són aquestes coses que recordes.
També record una dona molt gran que un dia em va dir que m’havia escoltat i estava molt contenta. No record exactament per què, però record la seva alegria. Fer contenta la gent, això queda.
— Deieu això de la missa… aquests programes especials que feis encara avui és el que agreix la gent del poble?
– Sí, la gent ho agraeix molt. Els especials de la Fira, per exemple. Sempre feim feina a la plaça, amb la gent, perquè això dona visibilitat a la ràdio.
El debat electoral, per exemple, és una cosa que la gent segueix molt. La Nit electoral, l’hem feta amb pantalles, amb recompte en temps real, i hi ha molta gent que ho segueix, perquè és informació directa i de proximitat.
També altres actes públics que hem retransmès han tingut molt seguiment. La gent t’ho diu, t’ho demana, et diu que ho escolta.
— Què seria d’Algaida sense Titoieta Ràdio aquests darrers quaranta anys?
– No ho sé… seria igual, però li faltaria una part. És una part més d’Algaida.
– Sobretot per l’arxiu sonor…
– Això és molt important. Tenim moltes veus de gent que, a vegades, ni sabíem que teníem enregistrades. Gent que ja no hi és, i de la qual tenim la veu.
Sense la ràdio no existiria aquest arxiu. És una de les feines que sempre hem intentat fer: deixar testimoni, deixar constància de la veu de la gent.
Ara, amb la digitalització, encara més. Tenir-ho guardat, conservar-ho.
Sense la ràdio, no coneixeríem tan bé la història del poble. No hi hauria aquesta banda sonora d’Algaida.
— Què diríeu als pobles que no tenen ràdio municipal?
– Crec que la ràdio és important perquè avui en dia hi ha massa informació. Estam saturats. Però la informació de proximitat, parlar de la gent del dia a dia, això és molt important.
La comunicació local és clau. El problema és el relleu generacional, que costa molt. Una possible solució seria una ràdio supramunicipal, a nivell de comarca, del Pla. Potser seria més viable. No és fàcil, però seria interessant.
– No podem acabar aquesta entrevista sense parlar de Bruce Springsteen… (aquí, a en Biel li canvia l’expressió de la cara, hem tocat fibra)
– Bruce Springsteen és la meva debilitat. Tot va començar a finals dels anys vuitanta, crec que l’any 1988, quan el vaig veure per primera vegada en directe al concert de d’Amnistia Internacional que es va fer al Camp Nou. Aquell dia hi actuaven grups i artistes com Peter Gabriel, Última Fila, Youssou N’Dour o Tracy Chapman, però jo hi anava especialment per veure Springsteen. Record que va tancar el concert i que va ser una experiència molt forta. Mai abans havia estat en un concert amb tanta gent. A partir d’aquell moment, tot va canviar.
Ja m’agradaven algunes cançons seves, però després d’aquell concert em vaig endinsar de ple en el seu món. Amb els anys he anat a veure’l sempre que ha vengut a Espanya. He perdut el compte dels concerts: en dec dur més de seixanta, bé, als seixanta me vaig aturar de contar, però tenc les entrades guardades. He estat a Madrid, Barcelona, Sant Sebastià… i també fora: a París, Londres, Itàlia. Quan puc, hi vaig.
A Madrid en Clarence Clemons, el saxofonista, ara ja mort, en va rosar, ha ha ha. Això són coses de friquis!
Amb el temps, Springsteen no ha estat només música. Ha estat una porta d’entrada a conèixer gent, fer amistats i viatjar. A través del món dels fans vaig començar a llegir llibres, biografies, a entendre millor la seva trajectòria i també la seva part més humana. L’any 2022, per exemple, vaig anar a Nova Jersey. Amb un club de seguidors molt actiu de Barcelona, l’Stone Pony. Això, l’Stone Pony, és una sala mítica d’Asbury Park, escenari clau en la seva carrera.
El 2012 ja havia fet una de les experiències més especials: un viatge a la terra promesa, que li deim noltros. Amb un grup de fans per fer la coneguda “ruta Springsteen” per Nova Jersey. Vam visitar restaurants habituals, el supermercat on comprava, el diner on anava a berenar, escenaris reals de les seves cançons i llocs que formen part del seu imaginari. Tot això et fa entendre millor les lletres, perquè veus d’on surten.
Gràcies a aquest món, com amb la ràdio, m’han obert la porta a conèixer gent. He conegut persones com en Ferran Sendra, fotògraf barceloní i gran coneixedor de la història musical del país, molt vinculat a Springsteen i amic de gent com Jordi Tardà o Manel Fuentes. A través d’ell he descobert arxius, fotografies i llibres espectaculars. És una altra manera de viure la música.
Springsteen també m’ha ajudat a nivell personal. Llegint el seu llibre Born to Run i, més recentment, Deliver Me From Nowhere, que parla de la creació del disc Nebraska, entens els seus moments foscos, la relació complicada amb el pare, la depressió que va patir. Llegir com algú així ho va viure i superar t’ajuda, et dona eines, et fa sentir menys sol en moments baixos.
La seva música té això: tant si estàs bé com si estàs malament, te la poses i alguna cosa s’ordena. Per això sempre acab parlant d’ell. I quan trobes algú a qui també li agrada, pots passar hores xerrant. M’ha passat en concerts, en festes, amb gent que gairebé no coneixia. És una connexió immediata.
– Vull pensar que ja teniu l’entrevista preparada pel dia que vengui en Bruce a Titoieta Ràdio?
– Ha, ha, ha. Si algun dia el tingués davant, no li demanaria res complicat. Simplement li diria que l’estim. Perquè per a mi, Springsteen no és només un músic: és una banda sonora de vida, un fil que uneix viatges, amistats, records i emocions.