Poble que canta mai no mor. El cant és una de les essències dels pobles del Pla. I ara qui podríem dir que l’ha reviscolat és la montuïrera Maria Magdalena Oliver Sastre (Montuïri, 1983). Oliver s’inicià en el solfeig i piano a l’Escola de Música de Montuïri. Més tard amb el piano vaig continuar a l’Escola de Música d’Algaida. Al mateix temps i sota la batuta d’Honorat Moll s’inicià amb les classes de cant. Una tasca que la dugué a l’Escola de Música de Manacor amb Bartomeu Català i amb classes d’interpretació amb mestre Rafel Nadal. Més tard va reprendre les classes amb Marc Vaquer i, actualment, explica que continua entrenant amb Marisa Roca.
A aquest bagatge s’hi ha d’afegir la participació activa, cantant amb les corals Montlliri, Antics Blavets de Lluc, Coral de Porreres, Coral Polifonia i Coral Universitat de les Illes Balears. Com a mezzosoprano he treballat al Spiritual Café de Barcelona i ha participat en nombrosos concerts. En l’actualitat canta amb un grup de música antiga anomenat Fora des Convent, entre altres projectes musicals.
– Començarem pel principi. Què és la música per a vós?
– La música és com una persona que es mira a un mirall que, com l’original i el reflex, em mostra dos caires ben diferents: el d’un mateix, del músic qui s’expressa, i el del reflex, qui la gaudeix escoltant.
D’alguna manera, i supòs que li passa quelcom semblant a altres intèrprets, vivim la música de dues maneres ben diferenciades. Per un costat hi ha la música que interpretam, on és un canal d’expressió, una teràpia i fins i tot a vegades una preocupació, no sempre surt tot a la primera. Per altra banda, hi ha la música que gaudim de manera passiva, anant a un concert, escoltant un disc… Moltes vegades inspiradora.
– Com vàreu arribar a la direcció coral i què vos va fer quedar-hi?
– Va ser un poc per casualitat, una amiga em va dir que havia vist l’anunci d’un curs de direcció i que havia pensat que m’agradaria. Per aquell llavors, jo ja havia substituït en alguna ocasió el director de la coral de Montuïri i ella n’era la presidenta. Res, dit i fet, m’hi vaig apuntar, va resultar que l’impartia en Joan company i em va agradar moltíssim, des de llavors m’he anat apuntant a un i altres cursets i el camí s’ha anat obrint tot sol.
– Què heu après de vós mateixa gràcies a la direcció coral?
– Paciència i molta humilitat. Saber escoltar i entendre el grup, i pensar en què sigui la coral qui pugui lluir. Moltes vegades els directors tenim il·lusions de fer tal música o tal altra, per jo ha sigut important aprendre a deixar de costat aquest ego i mirar de descobrir quina és la música que serà més adequada pel grup, tant per temàtica com per dificultat.
– Quines corals dirigiu? De quins pobles són?
– Ara mateix treball amb la Coral Montlliri, de Montuïri, la Coral d’Ariany, les de Petra, Sineu, l’Orfeó Artanenc i la Coral de Son Servera.
– Quina relació veis entre les corals i la identitat dels pobles del Pla de Mallorca? És possible parlar d’una “coral del Pla”?
– El Pla de Mallorca és ple de pobles on sempre s’ha cantat i molt solidaris musicalment parlant.
Pel que fa a la coral de Pla, és un projecte sobre el qual n’hem parlat molt, especialment amb en Joan Company. Una de les principals preocupacions que d’aquest projecte era que la Coral del Pla pogués fer mal a les corals dels pobles. Per tant, i per tal de preservar aquestes corals acordarem que les “Veus del Pla de Mallorca” seria un projecte intermitent pel qual, els cantaires del Pla, ens podríem trobar enfocats en projectes concrets per a després dissoldre’ns. Ja hem fet dues temporades, ara estam en un descans i no tenc dubte de què hi tornarem ben aviat.
– Creis que les corals ajuden a mantenir viu el teixit social dels municipis petits?
– I tant que si, les corals són grans famílies que no només ens dedicam a cantar, feim festes, excursions, dinarillos, viatges… I ens preocupam els uns dels altres.
– Com es gestiona dins una coral la diversitat d’edats, caràcters i nivells musicals?
– Això no ha estat mai cap problema, la convivència és molt natural, tots podem aportar i rebre i, per sort, tenim a persones de menys de deu anys i de més de noranta gaudint juntes. Ho trob preciós.
– Fins ara, el món de les corals s’ha associat a gent major i a l’àmbit parroquial. Costa renovar les corals amb gent jove? Per què creis que passa?
– Jo crec que això només ha estat així els darrers anys, que cada vegada es fa més difícil que la gent de la segona edat pugui fer activitats lúdiques. Veig molt clar que a les corals que assajam més de tard resulta més fàcil que hi puguin cantar persones en edat laboral. Així i tot, molta gent me diu, ara no puc perquè tenc un fill petit i no el puc deixar sol a casa, o perquè no don per més i després de la feina necessit descansar.
Vivim en un món que va molt ràpidament i costa trobar aquest espai, però la gent que prova de fer lloc per la música, no se’n sol penedir.