Ara i sempre ha estat igual. Com diu la dita que interpreta s’Arrual Jazz Mort: qui té duros fuma puros, i qui no en té fuma paper. Potser ara ho sabem més —o podem saber-ho millor—, però el fons no canvia: el poder, la influència, la moralitat i l’aparença sempre han anat amb els qui tenen duros.
Això, a més de ser un clàssic, es repeteix a tots els nivells socials i institucionals. Pensau-hi: qui té influència a un ajuntament? El botiguer fort, els qui tenen terres i cases senyorials. I en un govern autonòmic? Els empresaris de la comarca. A les nostres illes, els hotelers; en altres llocs, els grans promotors de la construcció i dels serveis. I al govern de l’Estat? Les multinacionals, les grans empreses energètiques, els bancs i les caixes. Vet aquí el poder real de les societats: els duros —o, si voleu, els euros o els dòlars.
En temps de Senyors, Amos i Majorals ja era així, i el franquisme ho va mantenir i ampliar… i fins avui. Cert és que ara ho podem saber si ho volem saber, i criticar-ho si ho volem criticar. I, segurament, avui podem fer-hi més que abans.
Aquí és on el poder públic, a tots els nivells, pot actuar per acostar-nos a més justícia i equitat: donar força als qui fumen paper i moderar els qui fumen puros. Cada poder té les seves eines: el legislatiu amb les lleis, el judicial amb la jurisprudència i l’executiu amb els pressuposts.
I ara que ha estat temps de pressuposts, és quan es veu la importància de la previsió, de la programació, del projecte: saber on vols arribar i com hi vols arribar. Això és el que ens mostren els pressuposts dels nostres ajuntaments, del Consell, de la comunitat autònoma i de l’Estat.
És aquí que em venen al cap les reflexions del meu professor d’Economia política a la Diplomatura de Ciències Empresarials de la UIB, el doctor Antoni Riera Font, director tècnic de la Fundació Impulsa Balears.
Davant el poc marge de maniobra dels pressuposts —per culpa del pes de la despesa corrent i de personal— per invertir en projectes que millorin la productivitat, ell animava, amb convicció, a cercar consensos polítics per afinar la decisió sobre les inversions i mantenir una idea de poble, d’illa i de país.
Hem de fer, i no només dir-ho, política per superar els cicles electorals de quatre anys, que no permeten introduir propostes de reforma estructurals. Sense capacitat ni sobirania per intervenir i donar solució als problemes importants d’avui, però sobretot per preparar-nos per a un futur incert que canvia, cada vegada més, a marxes forçades, estam abocats a ser simples espectadors dels qui fumen puros perquè, simplement, tenen duros.
La solució no és ni la tecnocràcia ni el radicalisme polític. La solució és clara: més política i més ideologia per decidir com invertirem els recursos de tots, però, sobretot, com els recaptarem. I és aquí on veurem la ideologia de qui governa: en les ordenances fiscals, els imposts, els descomptes, les bonificacions i les deduccions.
No és el mateix una escoleta municipal infantil on tothom paga la mateixa taxa pel servei o si hi ha un sistema de bonificacions per famílies nombroses, per rendes familiars baixes, per famílies monoparentals.
Tampoc és el mateix un IBI que grava per igual la possessió d’una única casa o la cinquena; no és el mateix un IRPF progressiu o un IRPF amb un percentatge fix per a qualsevol import de renda i, finalment, no és el mateix pagar per l’impost de successions i donacions un percentatge progressiu en funció del valor del llegat amb el qual pagaven més els que més heretaven o que ningú pagui per cap llegat… és evident que l’estalvi és major per als qui més hereten… En definitiva, allà on tinguin capacitat d’aprovar pressuposts, convé mirar on posen la pressió fiscal els nostres governants.
Així, mentre esperam projectes en lloc d’ocurrències electoralistes, mentre esperam consens en lloc de picabaralles partidistes, mentre esperam… almanco mirem si carreguen o alleugereixen als qui fumen puros o als qui fumen paper.