Petra Juan Socias (Algaida, 1962) s’emocionà sovint en el decurs d’aquesta entrevista. De Can Pep Salem per la part algaidina i de Can Toni Pontà de Randa, ha vist néixer, créixer i adaptar-se a tots els temps, canvis i circumstàncies els serveis socials de la Mancomunitat Pla de Mallorca. Quan comença a parlar-ne no pot aturar i gairebé va contestant les preguntes abans de poder-les formular. Es jubilarà pròximament i ho fa orgullosa i satisfeta de la feina feta i, sobretot, de l’equip que deixa al capdavant del que és la nina dels seus ulls.
– Com i quan començàreu a fer feina a la Mancomunitat?
– Ja fa molt de temps d’això. Era el mes de març de 1989 quan es varen crear dues places de treballadors socials. Jo m’hi vaig presentar i vaig quedar la número u, però vaig renunciar a la plaça perquè realment estava molt mal pagada. Parlam d’un sou que aleshores eren 80.000 pessetes brutes. (480 € bruts). El motiu d’aquest sou era que, segons es va decidir en aquell moment, un treballador social no podia cobrar més que un home que fes de picapedrer.
– Com és aquesta comparació?
– Idò ho va dir un batle de la Mancomunitat. Érem al·lotes joves formades. No va quedar escrit enlloc, evidentment, però es va dir així. El sou va quedar fixat en aquestes 80.000 pessetes, que venia a ser més o manco el que cobrava un oficial en aquell moment. Jo feia feina a un altre lloc i, per això, vaig renunciar a la plaça, però la me varen guardar per si més endavant feia falta. El febrer del 1990 em varen cridar perquè necessitaven algú, i llavors sí que vaig dir que venia.
– I com vos vareu trobar el servei aleshores?
– Quan vaig entrar, vaig continuar la feina que havien iniciat les companyes. La Mancomunitat estava dividida en dues zones: la zona de Manacor amb Petra, Ariany, Sant Joan, Montuïri, Vilafranca i Algaida. I a la zona d’Inca que eren Costitx, Sineu, Llubí, Lloret, Sencelles, Santa Eugènia i Maria. Porreres tenia serveis socials propis.
El juny del mateix any es varen convocar noves places i entraren dues companyes més: Maria Magdalena Viedma i Margalida Rosselló. Una va anar a la zona d’Inca i l’altra a la de Manacor. De totes maneres, aquesta divisió era bastant fictícia i artificial. Venia imposada des de l’IMAS del Consell de Mallorca perquè en realitat nosaltres ens coordinàvem totes dues zones. Anàvem conjuntament a les reunions de coordinació i a la implantació dels serveis, tant amb Inca com amb Manacor. El problema era que tant Inca com Manacor, malauradament, funcionaven amb projectes diferents, tot i ser del mateix IMAS. Això generava molts de conflictes dins la Mancomunitat, perquè unes feiem un pla de feina i les altres un altre. Fins que políticament, l’aleshores president i batle d’Ariany, Antoni Pascual, va dir que això s’havia acabat: no hi havia ni Inca ni Manacor, només hi havia un únic pla de feina, el de la Mancomunitat.
– A partir d’aquí es posaren en marxa nous serveis?
– Sí i tots els pobles havien de tenir els mateixos serveis i projectes. Des del 1993 ja es varen posar en marxa nou serveis. El servei d’ajuda a domicili va ser un dels que més feina ens va dur, perquè la idea era implantar-lo a tots els pobles al mateix temps. Per fer-ho, havíem de localitzar persones que necessitassin el servei i valorar-les. A tots els pobles hi havia d’haver usuaris del servei d’ajuda a domicili. No podíem començar en un poble sí i en un altre no.
A alguns pobles ja hi havia censos de persones majors, però n’hi havia d’altres que no en tenien, i havíem d’anar en alguns casos amb el capellà del poble casa per casa a veure si hi havia gent gran que pogués necessitar ajuda. També ens posàvem en contacte amb els centres de salut per detectar persones majors amb manca d’autonomia.
Al principi, el servei no s’entenia gaire, perquè era una cosa nova. Nosaltres fèiem visites domiciliàries a persones majors o amb discapacitat, tant al matí com a l’horabaixa, per valorar si necessitaven el servei. Finalment, l’octubre de 1990 vàrem aconseguir posar en marxa el servei d’ajuda a domicili a tots els municipis de la Mancomunitat. Hi havia el problema de la manca de personal format pel servei i se va contractar i mentre feien feina es formava. Van ser uns anys molt enriquidors, de molt aprenentatge per a tothom, perquè tot s’anava posant en marxa: apreníem, no hi havia experiència prèvia, formàvem el personal que havia de fer la feina.
– Podem dir que el servei d’ajuda a domicili fou el primer gran servei comú que se posà en marxa?
– Sí, dins els serveis socials de la Mancomunitat sí i el que més ens va unir perquè es posà en marxa a tots els pobles. Va ser l’octubre de 1990 i fins al 1993 el servei d’atenció a domicili el va fer el personal de la Mancomunitat. Però hi havia una normativa que deia que, al cap de tres anys, o es llevava el servei o quedava estabilitzat. El problema era que el servei d’ajuda a domicili és molt dinàmic: hi ha altes i baixes constantment. Si el servei depenia directament de la Mancomunitat, amb el personal ja ocupat i llistes d’espera, tot havia d’anar per terminis administratius, i això feia que no fos gens àgil.
Davant aquests problemes, i tenint en compte que era la zona més envellida de Mallorca, es va decidir treure el servei a una contracta. Durant un any, les treballadores varen fer feina conjuntament per decidir quin model volien: empresa, associació o cooperativa. Finalment, va sorgir la idea de la cooperativa, i les mateixes treballadores la varen crear. La Mancomunitat va contractar el servei a la cooperativa l’octubre del 1993. Aquesta cooperativa és la mateixa que encara avui es diu Cooperativa de Treballadores Socials de la Part Forana.
Només parlam de les pasteres però no de la immigració que entra per l’aeroport
– Com dèieu el Pla és la zona més envellida de Mallorca, com es gestiona?
– Aquest model permet una cosa molt important: si feia falta més personal, es podia contractar amb facilitat, especialment per al servei d’ajuda a domicili. Els serveis es varen orientar sobretot a les persones majors, perquè era la zona més envellida. Es va posar en marxa el servei de menjar a domicili, la telealarma i el servei d’ajuda a domicili, i ja als anys 2000 es va obrir el primer centre de dia a Montuïri. Es varen arribar a tenir tres centres de dia; actualment n’hi ha dos, i segurament se n’obrirà un altre.
Sempre s’ha fet molta feina amb les persones majors perquè poguessin continuar vivint dins el seu entorn. La residència havia de ser sempre la darrera opció. Amb els esmentats serveis l’objectiu era que, amb el suport de la família i dels serveis públics, es pogués retardar o evitar l’ingrés en una residència. La persona sempre ha estat al centre de la intervenció.
– Com ha evolucionat amb el pas dels anys?
– Cap a l’any 2000 es va produir un canvi molt important. Fins llavors, la població era al 90 o 95 per cent pràcticament autòctona i el percentatge d’immigració era molt baix. A partir del 2000 comença a arribar immigració, sobretot per feina, i especialment a pobles com Petra, Sant Joan, Llubí o Sineu, amb persones d’origen magrebí. A partir d’aquí es va contractar una mediadora cultural per treballar la integració, tant perquè les persones nouvingudes s’integressin com perquè la població dels pobles les pogués reconèixer i acceptar. No es tractava d’assimilar, sinó d’acceptar la convivència de dues cultures.
Un dels primers problemes que es va detectar va ser que moltes nines magrebines, als 10 o 12 anys, deixaven d’anar a escola. Això feia que no arribassin a l’institut. Es va fer una feina molt intensa amb les escoles i les policies locals: totes les nines empadronades havien d’anar a escola. Es feien visites domiciliàries, s’explicava a les famílies la importància de l’educació i, si calia, es cercaven les nines per evitar l’absentisme escolar. Va ser una feina molt dura, amb molt de seguiment i molta feina comunitària.
Vàrem fer molta feina per aturar l’absetisme de les nines immigrants i ara són elles les que arriben a la universitat
– A la llarga ha donat els seus fruits?
– Mira, l’altre dia fent un poc la valoració de tota aquesta política d’integració de les persones immigrants i de fer-los entendre que la dona havia d’estar formada i que havia de formar part de la societat i que no havia de quedar dins ca seva perquè aquí no ho podíem consentir, ara, en aquest moment, les dones immigrants, les al·lotes immigrants, són les que van a la universitat més que els nins. Fins i tot els pares promocionen que vagin més a la universitat les al·lotes que els joves. Ara també s’haurà de fer feina amb això perquè els joves també han de poder anar a la universitat.
– El procés no degué ser fàcil?
– No, vàrem haver de fer molta feina anant a fiscalia que mos va costar que actués. Paral·lelament, es varen fer cursos d’alfabetització per a les mares, sobretot per entendre l’idioma, perquè l’idioma no fos una barrera per anar al metge, a comprar o a l’escola. No només es va treballar amb les nines, sinó amb tota la família. Avui, amb la perspectiva dels anys, es pot dir que va ser una política d’èxit.
– Idò els serveis s’han anat creant a mesura que sorgien necessitats?
– Clar, no només vàrem tenir en el radar les persones majors sinó que quan va venir la immigració també s’hi va fer feina, quan ha vengut tota la problemàtica de la violència contra les dones també, és a dir, en els grans reptes que han sorgit al Pla hi han estat els serveis socials de la Mancomunitat.
– I aquestes necessitats es veuen venir i els pots preveure o t’hi adaptes així com arriben?
– Això de les persones majors no ho veus venir sinó que ja saps on fas feina i quin terreny trepitges. La part d’immigració a principis de segle com he dit s’hi va fer molta feina especialment quan ens començà a arribar la problemàtica de l’absentisme escolar. Per això a partir del 2000 amb Damià Pons com a conseller d’Educació i la regidora de Vilafranca, Catalina Bover, que era directora general es va crear la Comissió Pedra de Toc, integrada per educació, sanitat, serveis socials i policies locals. Aquesta comissió sempre l’hem mantinguda i ha estat clau per treballar temes d’infància, joventut, gènere i convivència, i ha permès fer diagnòstics i posar en marxa projectes com els consells d’infància i joventut als pobles.
– Sempre heu tengut el suport polític dels batles i batlesses…
– Els polítics sempre ens han respectat molt siguin del color que siguin. Han entès sempre la part tècnica i aquí mai ningú ha fet política sinó que hem fet feina amb les persones, entenent la problemàtica de les persones i això és molt important. A un ajuntament o al Govern per ventura no és tan fàcil perquè hi ha oposició, etc, però aquí no hi ha oposició, aquí cada batle o batlessa ve per mirar que el seu poble pugui treure benefici d’aquestes polítiques de benestar i com que els problemes són comuns tot és més fàcil.
– Tot ha anat sempre tan rodat?
– No, també hem passat mals moments quan vàrem haver de començar a acomiadar l’any 2014 perquè la crisi econòmica passà factura per tot. Però llevat d’aquest període jo ara acab el meu cicle i del que estic més contenta és d’acabar-lo amb tota la gent de la plantilla d’estructura que necessitam fins al 2027 que és fixa. Això els polítics ho han entès i hi hem fet feina i és un repte molt important perquè no ho havíem aconseguit mai. Complir els ràtios amb tota la gent fixa pels ajuntaments petits del Pla és un repte molt important.
Els polítics del Pla de tots els colors sempre ens han respectat molt perquè han entès sempre la part tècnica i aquí mai ningú ha fet política sinó que hem fet feina amb les persones,
– Hem parlat d’immigració, gent gran… quins poden ser els pròxims grans reptes?
– Per ventura en el 2028 hi haurà altres reptes. La realitat continua canviant. La població encara haurà augmentat més, hi haurà immigració però per ventura no només serà l’arribada d’altres països sinó la de Palma que venen a viure als pobles. I també hi ha una immigració que aquí no es veu perquè aquests tenen doblers que són els anglesos i els alemanys que varen venir quan tenien 65 anys que se movien i anaven i venien, però ara en tenen 80 o més i han perdut l’autonomia i a alguns la família els respon, però no a tots, i aquí tenim també un gran repte. A algunes les famílies et diuen que no en volen saber res. A més, aquests tampoc s’han integrat perquè noltros parlam dels magrebins, però tots els joves parlen mallorquí, però aquests només xerren alemany o anglès. Per altra banda, també hi ha una nova immigració, especialment de dones sud-americanes que fan feina cuidant persones majors, moltes d’elles en situacions de gran vulnerabilitat laboral i social. Feim feina amb una associació perquè puguin conèixer els seus drets i deures. Són molt vulnerables perquè d’avui per demà queden fora feina. Parlam de les pasteres però tota aquesta immigració entra per l’aeroport…
– Rebobinant un poc, un dels projectes on heu fet molta feina és en matèria d’igualtat…
– Aquest és relativament nou. Surt del pacte d’estat contra la violència masclista que du uns doblers als ajuntaments i es va decidir fer un projecte conjunt per a tots els municipis. En lloc de petites accions a cada poble, es va crear una campanya comuna, “No hi ha espai per al masclisme”, amb plaques als espais públics, codis QR amb informació d’ajuda. La campanya s’ha anat adaptant als diferents àmbits, però sempre mantenint la mateixa imatge i el mateix missatge, de manera que fos reconeixible a tots els pobles. A més, ha tengut un vessant formatiu molt important adreçat a policies, personal municipal i altres professionals. Al capdavant d’aquest projecte hi ha estat Iolanda Cirer (treballadora social) que ha fet feina de la mà de la Fundació Ires en el projecte. El projecte s’ha dut a l’àmbit de l’esport, de la cultura i després masculinitats i la corresponsabilitat. La campanya és de prevenció i també de formació i ha estat molt important, és molta feina i s’ha de picar pedra per anar creant consciència. Enguany a més hi haurà una formació adreçada als polítics.
– El Pla continua sent la comarca més envellida, quines mancances o millores considerau que hi hauria d’haver?
– Posem un exemple molt habitual. Una família té una persona major en situació de dependència. Tant l’home com la dona fan feina i, durant el dia, duen aquesta persona al centre de dia. Al centre de dia saben que està ben atesa, que participa en programes, en activitats i en projectes que li mantenen la mobilitat, la socialització i el benestar. Aquesta situació pot funcionar bé durant dos o tres anys: la persona va al centre de dia i, quan torna a casa, encara pot quedar-hi tota sola.
El problema arriba quan, amb el pas del temps, ja necessita ajuda al vespre o durant la nit. En aquest moment és quan el sistema falla. Si el centre de dia fos compatible amb poder contractar una persona per quedar a dormir, de manera regular i legal, per exemple vint o vint-i-cinc hores setmanals, i si aquesta contractació estigués parcialment subvencionada, moltes famílies ho podrien assumir. Les pensions són les que són, i arriba un punt que les necessitats augmenten molt. A més, si existís una bossa de professionals acreditats, la família tindria la tranquil·litat de saber que hi ha persones disponibles i formades, i que només hauria de justificar mensualment que aquella persona està contractada i cotitza. Això facilitaria molt que les persones majors poguessin continuar vivint a casa seva perquè la gent per ella mateixa no vol anar a una residència.
Hi ha una immigració que no es veu perquè tenen doblers i són els anglesos i alemanys que varen venir quan tenien 65 anys i ara en tenen 80, han perdut l’autonomia i a alguns la família no els respòn
– I què en pensau de les residències?
– La gent vol estar a ca seva. Jo no estic en contra de les residències perquè hi ha perfils que són de residència. Moltes persones hi entren quan ja tenen un grau tres de dependència i han perdut gairebé tota l’autonomia. És una pena, perquè si aquestes persones haguessin pogut rebre suport abans, potser no hi haurien anat o hi anirien molt més tard. La decisió d’ingressar un familiar en una residència és un dol molt fort per a les famílies. És una decisió que costa molt, perquè veus que aquella persona, fa poc, encara sortia, anava a prendre un cafè a la plaça, tenia vida de poble.
Jo entenc perfectament les famílies i no les criminalitzo mai. Hi ha un moment que no poden més. La incorporació de la dona al món laboral no ha anat acompanyada dels recursos necessaris per assumir aquestes cures a gent gran, i això genera desequilibris.
– I què ha de fer l’administració en aquest aspecte?
– Davant això, no hi ha altra sortida que posar més recursos, pagar millor els professionals i pensar noves maneres d’atendre les persones. Cada moment és un repte nou. Res no està definitivament resolt. I si pensam en el futur, d’aquí a quinze o vint anys arribarà la generació del baby-boom, i això ens obliga a repensar-ho tot. No crec que la solució sigui simplement fer més residències. S’ha de pensar molt més enllà, i aquí les noves tecnologies també poden ajudar: sistemes de teleassistència avançats, sensors, dispositius que permetin saber si una persona està bé sense envair la seva intimitat. La tecnologia no pot substituir les persones, però sí que pot ser un suport molt important.
I, a més, hi ha un altre gran problema que no podem obviar: l’habitatge. Hi ha persones majors jubilades amb pensions de mil o mil dos-cents euros que viuen de lloguer. Amb lloguers de cinc-cents, vuit-cents o mil euros, és impossible arribar a final de mes. No només és un problema dels joves, és un problema intergeneracional molt greu.
És a dir, el problema de l’habitatge no només és dels joves. Nosaltres pagam lloguers a persones majors de la Mancomunitat amb ajudes no tècniques. Perquè què hem de fer? Que no puguin pagar un mes o dos i els treguin defora? On van?
La incorporació de la dona al món laboral no ha anat acompanyada dels recursos necessaris per assumir les cures a la gent gran, i això genera desequilibris.
– Què és quan acaben els contractes?
– No, és que no ho poden pagar. Aquestes persones no són considerades vulnerables segons molts criteris, però tampoc poden assumir les despeses. Què fas amb elles? És una realitat molt complexa, que ja tenim damunt la taula i que encara anirà a més. Tot això dona per molt, però el missatge és clar: si volem que les persones majors puguin continuar vivint al seu entorn, cal reforçar els recursos comunitaris, anticipar-nos als canvis i pensar solucions noves, amb una mirada llarga i amb les persones sempre al centre.
– De tots els anys que heu estat aquí, una experiència, moment història o record que vos hagi marcat especialment?
– Tot, he passat molt de gust de fer feina aquí. M’he sentit molt ben acollida sempre i a més aquí sempre he fet feina per legislatures. Aquesta el centre de dia, aquesta això altre en marxa i això me donava força a seguir endavant. Cada legislatura marcàvem el que volíem fer i ho aconseguíem.
– I vos ha quedat res pendent?
– No perquè el que he aconseguit ara és que tothom estigui fix i mira els anys que fa i no ho havíem aconseguit mai i això repercuteix amb la qualitat del servei perquè la gent fa feina a gust i s’implica en el projecte i s’ho senten seu perquè sap que té feina fixa. Per jo ha estat molt important. És del que me sent molt orgullosa. Pendent? Tot evoluciona i sempre hem d’estar pendents, però això ja ho hauran de fer les joves. Els problemes i les necessitats canvien i el que era bo el 2000 per ventura ara s’ha de fer d’una altra manera.
– Com ha influit la vostra feina en la vostra vida? Aconseguiu desconnectar?
– Mai no he desconnectat. Sempre m’ho he endut a casa i fins i tot moltes vegades en la nit he pensat allò d'»aquí m’he equivocat», «això ho hauria d’haver fet d’una altra manera».
– Però arribau a posar call?
– No, és més, darrerament encara m’afecten més les coses. Molt més que quan era jove. Personalment, ja necessit tancar aquesta etapa i això que aquí he estat molt feliç fent feina aquí, he estat molt respectada i estic molt contenta amb tots els polítics amb qui m’ha tocat fer feina.
– Quants presidents de la Mancomunitat heu vist passar?
– Antoni Pascual (Ariany), Joan Font (Petra), Tomàs Campaner (Llubí), Toni Mulet (Maria) i Joana Maria Pascual (Ariany).
– Com afrontau la jubilació?
– De moment descansaré. Ho afront amb alegria i pensant que és un altre moment en la meva vida que he d’afrontar. Tenc nets que me duran molta alegria i si tenc salut gaudir dels anys que quedin amb senzillesa a Algaida.
– I què vos agrada més d’Algaida?
– Tot! Perquè jo som de poble. Per entendre la Mancomunitat una de les coses principals és que siguis de poble. Les de Palma mai no han arribat a entendre el que és. La Mancomunitat no és fàcil l’has d’entendre perquè cada poble té la seva manera de ser diferent i tu els has de respectar i has de tenir empatia amb cada un.
– Una missatge per acabar?
– Donar un missatge d’esperança i demanar que es cregui en els serveis públics, que els serveis públics sí que pensen amb la gent, entenen a la gent i saben que s’ha de fer feina per a la gent. I que des del sector públic es posi la gent al centre.