Continuam Trescant a l’arxiu de Premsa Forana i, aquesta vegada volem acostar una persona amb nom de pavelló esportiu. Sí, qui dona nom al poliesportiu algaidí no és altra que el ciclista Andreu Trobat Garcia. Avui en dia encara és el ciclista que més vegades ha participat en les tres grans voltes; sis edicions de la Vuelta, quatre del Tour i tres del Giro. A la revista Es Saig d’Algaida fou Bartomeu Mulet Trobat qui l’entrevistà ara fa 40 anys a la revista de gener de 1986.
Aquesta entrevista forma part de l’Arxiu de Premsa Forana i diu així:
Andreu Trobat, un dels corredors amb més historial del ciclisme mallorquí, no necessita presentació. Tots els algaidins el coneixem, però és bo recordar temps passats de la vida dels algaidins més afamats. Trobat va ser un corredor que va guanyar carreres importants dins el calendari de proves de la Península i va competir per Europa, moltes vegades com a domèstic de luxe de les grans figures, com per exemple del català Miquel Poblet.
Hereu i continuador d’una llarga tradició ciclista a Algaida, recordant, sobretot, a Pou, del qual Trobat va recollir el seu selletó –Sillín-, símbol de tradició i heretatge ciclista. Però cal que sigui el mateix protagonista qui ens relati la seva trajectòria com a ciclista professional.
– Com va ser que començàreu a córrer en bicicleta?
– Va ser per no anar a sa pedrera a picar i perquè m’agradava anar en bicicleta. Sa primera carrera la vaig córrer a Algaida, va ser una carrera entre algaidins, fèiem sa volta pels hostals: Can Gí, Can Tugores, etc., i els hi vaig prendre dues voltes. Érem devers 10, i encara anava amb espardenyes, no tenia sabatilles de córrer.
– Començàreu un poc tard?
– Sí, després des servei militar, als 21 anys. Però abans no hi havia cap categoria on correguessin els infants i els al·lots, com ara.
Abans de començar a córrer anava al quarter a s’Horta de Felanitx, uns 57 quilòmetres, i va ser llavors que vaig decidir córrer en competició, perquè em provava amb un santamarier, en Tomeu Serra, que també presumia de corredor, i a roda tot el camí. Quan venia un repetxó el deixava, i em deia: “Per què no proves de córrer?, saps què fas de via”. I va ser quan vaig córrer la carrera d’Algaida.
– Després vau venir a córrer a Catalunya?
– Vaig córrer sa Volta a Mallorca com a principiant, a la qual vaig fer el nou, i tot seguit em dugueren cap a Barcelona, pels anys 40. Sa primera carrera per etapes va ser sa Volta a Tarragona, que vaig córrer com a principiant, el que avui es diu amateur o aficionat, però corríem tots plegats, principiants i professionals.
A Mallorca hi havia carreres com ara pels pobles a ses festes, però hi vaig córrer poc, perquè pel 43 ja vaig córrer la Volta a Espanya, i em vaig classificar el 9è de la general i el 1r de principiants. Després vaig passar a professional, però ses carreres eren individuals, no com ara que són per equips. Arribaves amb sa maleta i te donaven una pensió, fins i tot t’havies de cosir els tubulars, ja que ses carreteres eren molt dolentes i els tubulars també.
– Quins varen ser els primers equips que tenguéreu?
– A Barcelona: Unió Esportiva Sants, Penya Solera, i amb l’Espanyol només vaig córrer la Volta a Catalunya. A la Penya Solera hi havia en Massip, en Montanyà, en Capó, després en Francesc Alomar.
Després vaig córrer pel Faema, Licor 43 i Minaco, que estava format per professionals mallorquins.
– I les curses més d’alta competició, les recordau?
– Vaig anar cinc anys a la Volta a França. El primer pic vaig fer el 18è, el darrer em vaig retirar perquè vaig esperar en Miquel Poblet, que es va retirar, i jo, per no acabar tot sol, també.
Vaig fer una vegada campió d’Espanya de fons en carretera, i un per regions amb en Gual i Company de Sant Joan, també vaig fer dos segons. Els catalans eren els que guanyaven quasi cada any.
– I els entrenaments, com els fèieu?
– No molt llargs, per ventura sense saber els havíem de fer, però per anar a sa Volta a França o a Itàlia era necessari fer molts de quilòmetres cada dia, per ventura 150, amb algun dia de descans.
Sa temporada d’hivern estàvem hostatjats a Cura o a Lluc amb la resta de professionals mallorquins. Ara no fan tanta cosa, aquests corredors de per aquí, quan passen de cent quilòmetres ja no s’aguanten.
Em feia dos entrepans amb sobrassada i sucre perquè fos dolç i poder fer sa volta cap a Alcúdia, Pollença, Lluc, Palma o cap a Sóller, Palma, fins a Algaida.
Si anàvem a Sóller i vèiem aquelles taronges, n’agafàvem 4 o 5 i les posàvem dins el jersei i per amunt.
Pensa que vaig guanyar voltes com la dels Pirineus, la més dura de totes quantes es feien a la Península, i era especialista de contrarellotges llargues i dures, i aquestes volien una preparació molt forta.
– Recordau alguna anècdota?
– Entre d’altres, una de sa Volta a França [Tour de França], quan vaig entrar a una tenda i en comptes d’agafar una cervesa per donar a en Bahamontes, vaig agafar una botella d’oli. Recorda que l’organització d’aquesta volta llavores pagava a les tendes el que els corredors de la carrera s’havien enduit. Era un moment de calma i amb ses presses no et fixaves en res.
– Quin company recordau com amic?
– En Massip com a català, i en Loroño com del nord, a més d’en Capó que era com a germà, que era el que m’aconsellava i m’ajudava en córrer. També era amic amb en Bover, n’Alomar, per les concentracions a Cura i a Lluc, fins i tot d’en Gelabert, però aquest era una mica més espina.
– Alguna cosa més que recordau?
– Que abans a les carreres importants hi anàvem com a seleccionats, i a pesar que també funcionaven els enxufes polítics, era molt difícil estar a primera línia. En la selecció espanyola també vaig córrer tres campionats del món. A Lugano vaig fer l’onze per manca d’experiència; si no, segurament hauria fet més bon paper.
I moltes altres coses, però que per les exigències d’espai no podem transcriure. Si bé, una de les coses que més tristor esportiva li produeix, segurament, és que cap dels seus fills, a pesar de les bones maneres, no han culminat la seva carrera ciclista essent professionals.