Avui et pens, com ho faig molts de dies.
I no ho faig des de la nostàlgia, sinó des d’una pregunta molt senzilla, gairebé inevitable:
què faries tu, ara?
I sempre arrib a la mateixa resposta.
No cridaries.
No cercaries l’enfrontament.
No diries una paraula més alta que l’altra.
Te veig escoltant, amb aquella calma tan teva.
Te veig arribant sense fer renou.
Te veig demanant què passa, a qui li fa mal,
i com es pot arreglar sense ferir ningú més.
Tu governaves així:
amb humilitat, amb sentit comú,
amb els peus ben posats al poble
i el cap clar per trobar sortides.
Ets gent del poble.
I mai ho has deixat de ser.
Potser per això sabies resoldre problemes grans
sense convertir-los en grans guerres.
Avui, quan les polítiques de l’enfrontament estan tan de moda,
quan sembla que tot s’hagi de dir fort i contra algú,
jo et cerc en el silenci.
I et diré una cosa molt íntima.
Quan necessit ajuda, que és molt sovint, encara t’hi deman.
Cerc correus teus.
Rellegesc missatges de WhatsApp que em vas enviar
quan jo tenia dubtes, quan tenia problemes,
quan necessitava orientació sense judici.
No cerc receptes màgiques.
Cerc la teva mirada.
La teva manera de posar ordre amb calma.
La teva intel·ligència serena per fer avançar les coses
sense fer mal.
Et trob molt a faltar, Xesc.
Per la senzillesa.
Per la humilitat.
Per la manera de governar amb intel·ligència serena, ferma,
sense renúncies i sense deixar de ser bona gent.
Xesc,
quan tot pesa i no sé per on seguir,
encara et cerc.
- En complir-se un any de la seva mort, Margalida Fullana, batlessa d’Algaida, recorda l’exbatle i expresident del Govern Francesc Antich.