Quan el matí s’ha estirat i la boira ha escampat del Pla de Mallorca, quan el vent mou amb calma les primeres flors dels ametlers i la terra encara guarda memòria de paraules antigues, Ramon Llull travessa el llindar del present i visita la seu del diari digital Tot Pla. No ve com a relíquia del passat, sinó com a pensador viu, atent i curiós, fidel a la seva vocació de dialogar amb el món.
Observa les pantalles, el ritme de les notícies i la immediatesa del temps modern amb la mateixa mirada amb què, segles enrere, contemplava els llibres i les llengües. Somriu lleument: el Pla continua essent cruïlla de camins, de veus i de pensament.
“Si en el meu temps cercava paraules per convèncer amb la raó -diu- avui veig que les paraules volen més de pressa; però encara necessiten veritat per sostenir-se.”
Des d’aquesta redacció, situada al cor del Pla que ell mateix va trepitjar i habitar, iniciam una conversa impossible però necessària. Li demanam per la seva vida, pel Pla, per Randa, per la fe i pel coneixement; i ell respon amb la serenor d’algú que sap que el temps canvia, però les preguntes essencials persisteixen.
Així comença aquesta entrevista a Ramon Llull, pensador del segle XIII i interlocutor del segle XXI, des del Pla de Mallorca estant i que publicam un 28 de desembre.
– Mestre Ramon, si ens permeteu, voldríem parlar amb vós del vostre temps a Randa. Què us dugué fins aquí, en aquest puig tan solitari?
– Jo era un home com tants, pres per l’orgull i la vanitat. Servia a la cort, escrivia cançons, cercava honors… Però un dia Déu em mostrà que tot allò era fum. Vaig deixar-ho tot: família, riqueses, somnis de glòria. Vaig venir aquí, a Randa, perquè necessitava silenci. Volia escoltar la veu que havia sentit dins el cor i que em demanava més que paraules: em demanava vida nova.
– I aquí va ser on tinguéreu la famosa il·luminació. Com ho recordau, si és que es pot descriure?
– No es pot contar, només viure. Aquell silenci era ple d’una presència que m’omplia l’ànima. Vaig comprendre que el coneixement, si no serveix per estimar, és inútil. Que Déu no vol guerres, sinó enteniment. Vaig veure clar que la raó i la fe havien de caminar juntes, i que jo havia de dedicar-me a fer ponts entre els pobles i les religions.
En el meu temps, cristians, jueus i sarraïns compartíem illes, mercats, paraules i esperances.
– A la cova on us retiràveu hi ha ara una figura vostra. Durant anys va estar mutilada i sense cap, però fa poc ha estat restaurada. Què en pensau, d’això?
– Quan una imatge es trenca, sembla que es trenqui també la memòria del que representa. Però no oblideu que el que realment compta no és la pedra, sinó el record viu. Si l’han tornada a aixecar, és senyal que encara hi ha fe, que el cor dels mallorquins encara té estima per allò que és profund. Que restaurin les figures, sí, però que també restaurin dins seu la bondat i la curiositat per la veritat. Això és el que més em plauria.
– Avui en dia diuen que escrivíeu a les mates, ara es parla de la Mata Escrita de Ramon Llull, que és això?
– [Somriu] Ah, les històries sempre tenen vida pròpia. Jo solia passejar per pletes i roquissars, i tot el que veia m’inspirava. Potser la gent digué “sa Mata Escrita” perquè allà vaig comprendre que tota la natura és un llibre obert, on Déu hi ha deixat signes per qui vulgui llegir-los. Jo no vaig veure ni escriure paraules a les fulles, però sí que vaig sentir que el món parla. I, si t’hi atures prou, fins i tot la pedra t’ensenya.
– Ara que parlam de la Mata Escrita, els estudiosos actuals tenen un debat obert sobre si vàreu habitar a les possessió de Pola o a sa Mata Escrita. Ens ho podeu resoldre?
– Fills meus, no poseu esment en la casa de pedra, sinó en l’estat de l’ànima. Vaig habitar on em permetia viure com a pare, com a cavaller i com a pecador; i vaig pujar a Randa quan Déu em cridà a viure com a servent de la veritat. Si fou a Pola o a sa Mata que deis ‘escrita’, poc importa: totes dues eren prou a prop perquè el camí fos breu i prou lluny perquè el silenci fos fecund.
Si parles una altra llengua, aprèn la d’aquí i ensenya la teva. Així, tots dos guanyareu.
– En molts llocs del Pla —Randa, Algaida, Montuïri— us tenen molta devoció. Com recordau aquesta terra?
– El Pla és el cor de Mallorca. Aquí tot sembla senzill, però hi ha una saviesa antiga: la paciència dels pagesos, la fe callada de la gent que treballa sense fer renou. Jo vaig aprendre molt d’ells. Dels mallorquins vaig aprendre que l’arrel és important, però que no s’ha d’oblidar mai mirar l’horitzó. Si només miram la nostra terra, ens tancam; si només miram el cel, ens perdem. Cal tenir peus i ales alhora.
– Avui Mallorca ha canviat molt. Hi arriben persones d’arreu del món: estrangers que s’hi estableixen, famílies que venen del Marroc i d’altres llocs del nord d’Àfrica. Què en pensau, d’això, vós que vau viure en temps de cristians i sarraïns?
– [Sospira i deixa la mirada perduda] Els pobles sempre han canviat. En el meu temps, cristians, jueus i sarraïns compartíem illes, mercats, paraules i esperances. Massa sovint ens miràvem amb recel. Jo vaig passar mitja vida intentant demostrar que Déu no és patrimoni d’un sol poble.
Si ara Mallorca acull gent d’altres terres, el que ha de fer és no perdre la seva ànima i, alhora, obrir les portes amb saviesa. Els qui arriben han de respectar la casa, i els qui hi són han de respectar els convidats. No hi ha pau sense respecte mutu.
No m’importa d’on venguis: si cerques el bé, ja ets del meu poble. Si parles una altra llengua, aprèn la d’aquí i ensenya la teva. Així, tots dos guanyareu.
Déu no ens mira pels orígens, sinó pel cor. I Mallorca, que és petita, ha de ser gran en esperit.
– Què diríeu als mallorquins d’avui, que potser ja no coneixen gaire la vostra història?
– Que no deixin de pensar, de llegir, d’estimar. Que no confonguin la fe amb el fanatisme, ni la saviesa amb la supèrbia. I sobretot, que estimin la seva llengua i la seva terra sense odiar les dels altres.
He vist com el món canvia, però hi ha coses que no han de morir: la bondat, la curiositat, la paciència i la humilitat.
Si pugeu a Randa, no ho feu només per veure el paisatge. Feis-ho per veure dins vostre. El puig no és tan sols una muntanya: és una escola. I, com tota escola, ensenya a qui té ganes d’aprendre.
– Doctor Llull, molts consideren la seva vida de servei, d’estudi i de missió, exemplar, però no ha estat declarat sant. Què creis vós que ha impedit que la Santa Seu el canonitzàs?
– Potser és perquè els camins de Déu no són els mateixos que els dels homes. La meva vida ha estat plena de treballs i riscos per a la fe, però també controvertida: he escrit llibres que desafien a molts, he volgut unir raó i fe, i he travessat mars per parlar als qui no coneixien Crist. Potser això ha estat massa gran o massa estrany per als qui tenen la potestat de reconèixer la santedat. Però no m’afligeix; el meu desig no ha estat el reconeixement humà, sinó la salvació de les ànimes i la veritat de Déu. La santedat real no depèn dels decrets d’homes, sinó de la gràcia que Déu concedeix a qui estima i serveix fidelment.
L’esforç físic pot ser una forma de meditació. Però també els diria: que no oblideu per què pugeu al puig de Randa.
– Ramon què diríeu a tota aquesta gent que defensa que el mallorquí, o la manera d’escriure que teniu vós no és el català de Mallorca? (Ens demana de transcriure la resposta amb el català de Mallorca que ell usava)
– Fill caríssim, gran és la ignorància dels hòmens qui volen partir ço que és u. Sàpies que la llengua que jo us he parlat e en la qual he escrit molts llibres és la llengua catalana, la qual és d’aquella nació que habita en Catalunya, en València e en Mallorques.
E encara que los mallorquins hajen llur manera e so propi, no per això és altra llengua, ans és una sola e mateixa, així com lo tronc és u, encara que les rames sien diverses.
Car la paraula és feta per raó e enteniment, e no per discòrdia ni per vanaglòria de dir “aquesta és mia e no vostra”.
E per ço vos dic: tingau amor a la vostra llengua, car Déu vol que los hòmens s’entenan los uns als altres en pau e caritat, no en separació ni en contenció.
TURISME I PLA DE MALLORCA
– Darrerament, es parla molt del Pla de Turisme Sostenible en Destí, que vol fer del Pla de Mallorca una comarca amb un turisme més tranquil i respectuós. Què us sembla aquesta idea?
– Em sembla assenyada. No tot el que brilla és or, i no tota multitud és riquesa. El turisme pot ser una benedicció o una temptació. Si ajuda a conservar la natura, la cultura i la pau dels pobles, és bo. Però si només cerca el profit i trenca l’ànima de la terra, és com sembrar en pedres: no hi creix res.
El turisme sostenible és, en el fons, el que jo anomenaria “turisme amb ànima”: venir per comprendre, no només per consumir.
– A tot Mallorca, cada estiu arriben milions de visitants. Hi ha qui diu que ja n’hi ha massa. Vós, què en pensau?
– [Somriu amb tristesa] Si l’illa s’omple tant que no pot respirar, és senyal que cal repensar el camí. La bellesa, quan s’exhibeix massa, s’esgota. Mallorca ha de ser acollidora, però no esclava del seu propi encant.
Jo diria que el viatger hauria de venir per aprendre, no per esgotar. I que els mallorquins han de recordar que la seva illa no és un aparador, sinó una casa. Si deixes entrar tothom sense mesura, la casa es desfà. Si tanques la porta del tot, s’apaga la llum. La saviesa és trobar l’equilibri.
Si l’illa s’omple tant que no pot respirar, és senyal que cal repensar el camí. La bellesa, quan s’exhibeix massa, s’esgota.
– Cada any milers de ciclistes pugen al Santuari de Cura. Els camins de Randa s’omplen de bicicletes. Què us sembla, aquest fenomen?
– He sentit parlar d’aquests pelegrins moderns amb rodes! [Riu.] M’agrada pensar que encara hi ha gent que puja a Cura, encara que sigui per esforç i esport. L’esforç físic pot ser una forma de meditació. Però també els diria: que no oblideu per què pugeu. No és només una muntanya per fer «PR» o una foto. És un lloc que parla, que ensenya humilitat.
Si cada ciclista, en arribar a dalt, fes un minut de silenci i miràs el paisatge amb gratitud, Randa seguiria essent un santuari i no només un punt al mapa.
– I finalment, quin missatge voldríeu deixar als mallorquins d’avui, que viuen entre el passat i el futur?
– Que recordin qui són. Que no oblidin la llengua amb què estimen, ni la terra que trepitgen. Que acullin, però que no es venguin. Que pensin abans d’actuar, i que estimin abans de jutjar.
I sobretot, que no confonguin la felicitat amb el renou. La pau es troba en el silenci, com jo la vaig trobar aquí, entre pedres i vent.
Mallorca és petita en mida, però immensa si sap mirar endins. I el Pla, amb la seva calma, és el seu cor bategant.
* Aquí arribats agrair-te lector que hagis llegit aquesta entrevista que bé hauràs observat que és fictícia, car fa molts anys que Ramon Llull no habita pel Pla de Mallorca. L’entrevista, publicada un 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, ha estat resposta amb intel·ligència artificial a partir de les preguntes que li hem formulat, demanant-li que contestàs com si ho fes Llull.
Així mateix, a partir d’una imatge de Llull, l’hem recreat com un home modern. Tot i que, finalment, hem optat per publicar la imatge de Llull abillat amb l’hàbit franciscà.
