La periodista Margalida Bonnín Perelló (Petra, 1983), filla d’en Rafel de s’Estanc i de na Jerònia fustera, és autora d’“El Petra, cent anys d’històries“, el llibre que ha publicat la UE Petra amb motiu del centenari del club. El llibre, ens conta, no és un llistat històric de dates i resultats sinó una selecció d’històries entorn d’un esport que, com és sabut, sobrepassa sovint tots els límits sentimentals. La presentació del treball tendrà lloc dia 30 de desembre, a les 20 h, al teatre de Petra.
–Com va ser que vos varen encomanar aquest llibre?
– Quan el Petra va fer 90 anys ja s’havia fet un llibre d’història del club, per tant, aquesta part ja estava coberta. La idea ara era explicar la història des d’un altre punt de vista, o millor dit, des de molts punts de vista. És a dir, més que la història del club explicar les històries humanes de la gent que d’una manera o d’una altra ha estat vinculada amb la història del club, que hi ha tengut un paper important, destacat o una vinculació especial o n’ha estat protagonista d’una determinada manera i ens en pot parlar. La proposta era fer un llibre d’entrevistes, per sentir la veu directa i les experiències de tota aquesta gent que ha format part del futbol de Petra durant aquests 100 anys.
– Deveu haver hagut de fer una tria….
– Sí, clar. Tries i deixes molta gent fora, inevitablement. Finalment s’han fet 14 entrevistes a un total de 39 persones, perquè moltes són entrevistes corals. Hem intentat abastar el màxim d’aquests cent anys. La persona més gran entrevistada és Llorenç Reixac que va néixer l’any 1928. I els més joves són els jugadors que varen aconseguir la fita esportiva més important de la historia de club que fou l’ascens a Tercera Divisió la temporada 2016-2017. Aquest equip a més va ser un històric i molt especial, també perquè els entrenava en Pere Vicenç que era un entrenador que estava malalt i que va morir. Es va crear un grup molt unit, amb molt de suport del poble, i tot plegat va ser molt emotiu i una fita molt especial.
– De totes les històries que has recollit, quines destacaries?
– Hi ha dues històries molt mitificades, que apareixen repetidament a moltes entrevistes. Com que la memòria no és exacta, en tenim versions diferents de segons quins fets i segons qui ho conta. La primera és quan el Petra va jugar contra el Barça a Barcelona. Això va ser l’any 1962, quan el club encara es deia La Hispanidad.
– Com és que el Petra va jugar aquesta eliminatòria?
– El Petra havia guanyat una competició regional. Aquell any tenia molt bon equip i havia guanyat a nivell regional a Balears i li va tocar per atzar enfrontar-se al Barça. El Barça va venir a Petra. Aquí el partit va anar bé perquè només va perdre 1-2. Després a Barcelona no va anar tan bé i va perdre 13-0. He entrevistat quatre jugadors que hi varen anar i una de les raons és molt significativa: els jugadors del Petra jugaven habitualment en un camp de fang, amb sabates molt precàries, amb unes tires a la sola. En canvi, el Barça ja jugava amb botes de tacs d’alumini. El Barça va oferir botes adequades per jugar allà, però l’entrenador del Petra no se’n va fiar, va pensar que els volien enganar i ho va rebutjar. A més, havia plogut i el camp estava molt malament. Els jugadors del Petra patinaven, acabaren rebentats i el resultat va ser molt dur.
No som futbolera, però de petita m’agradava molt i hi jugava al pati de l’escola, però com que era una nina no em centraven.
– I la segona història?
– L’altra feta que explica molta gent és un episodi molt violent, del qual no hi ha testimonis escrits, només orals, i ningú no el recorda exactament igual. Durant un partit, el públic es va revoltar contra l’àrbitre i el va envestir. La Guàrdia Civil se’l va endur fins a Es Quarter, que era a propósito del camp, per protegir-lo. Però la gent del poble va anar cap al quarter. Enmig del caos, un sergent va disparar dos tirs a l’aire. Això se coneix com els tirs de n’Amores, tot i que no va ser ell qui va pegar els tirs, va ser un altre, però bé així se coneix la feta. La gent ho recorda molt, perquè va ser molt impactant. Hi va haver un parell de petrers que van anar al calabós. Després a més l’àrbitre va ser escortat fins a l’estació de tren perquè pogués tornar a ca seva i fins i tot hi ha haver gent allà que encara el volia tupar. En el llibre podrem llegir les diferents versions i testimonis d’aquests fets.
– Pel que fa al sentiment de club i a la importància del Petra dins el poble, quin pes creieu que té?
– El Petra és l’única entitat del poble que ha perdurat durant aquests darrers 100 anys, juntament amb l’església i l’administració, clar, però segurament no hi ha cap altra entitat o associació que hagi perdurat durant aquests cent anys. Això fa que el futbol sigui una excusa per parlar de Petra i de la història del poble.
Una cosa molt característica del Petra és que hi va haver gent que va concebre el futbol com un fet col·lectiu i com una manera de fer avançar el poble. Una figura clau és en Miquel Riera es Sastre, pare de l’actual president, Pep Riera. És un home que va ser president durant molts d’anys que no només se va dedicar al futbol: feia teatre, participava en política, estava implicat en la vida social. Era gent que un determinat moment aconsegueix que el futbol sigui també una escola de valors. Per exemple, veim aquest pas d’un futbol més violent a una futbol més respectuós. El club es va acabar implicant en la vida social del poble. Havien de fer obres en el camp i per recaptar doblers se varen inventar una festa, la festa del Bunyol i va ser una festa que va tenir molt d’èxit durant molt de temps. Després va organitzar les festes del poble. Va ser un aglutinador social i jo crec que aquesta idea encara perdura avui.
Una altra mostra és que molts jugadors de fora preferien venir a Petra perquè s’hi sentien acollits, com dins una família. Encara que no cobrassen volien venir a jugar aquí perquè s’hi sentíen bé. Això és un tret que tothom destaca i parlam amb alguns d’aquest jugadores de fora en el llibre.
– Sou futbolera?
– No. No mir futbol i no venc a veure el Petra. Però he de dir que de petita m’agradava molt és futbol i també jugar. Jugava al pati de l’escola, però com que era una nina no em centraven. En aquella època, final dels 80 principis dels 90, si una nina jugava a futbol era un poc rara. Si fos ara, segurament hauria jugat molt més.
Això també és important dir-ho: el futbol al final és el mirall de la història d’un poble, però és un mirall molt parcial perquè en el fons és una història molt masculina, les dones hi apareixen de manera molt circumstancial. Al llibre n’hi ha dues, que eren les dones que duien el bar del camp.
– En l’àmbit històric, el llibre reflecteix també com era el poble?
– Totalment. Les primeres històries són de postguerra, els anys 40 i 50 hi ha escassetat, temps durs. Per ventura hi havia una pilota per tot el poble, entrenaments sense llum, camps de fang, desplaçaments en bicicleta o en camions. A través del futbol veus clarament l’evolució de Petra, però al final és extrapolable a tot Mallorca perquè la situació era la mateixa per tot. Fins i tot moltes històries contades que ens mostra com era Petra, un poble d’aquell temps. De fet, l’equip es va dir La Hispanidad quan després de la guerra s’havia de reprendre el futbol a Petra i l’equipament el pagava el Frente de Juventudes i això et demostra com el franquisme va emprar el futbol per fer propaganda política.
Que hagi fet jo el llibre que no en tenc ni idea de futbol, fa que la mirada no estigui condicionada i això per ventura fa que pugui agradar a una persona que no té res a veure amb el futbol
– També hi surt el caire més violent del futbol d’abans…
– Sí, moltíssima. Pedrades, persecucions, partits acabats amb incidents greus. Molta violència. Ens en conten d’una feta a ses Salines que el Petra anà a jugar per inaugurar l’enllumenat del camp, el Petra va empatar i va ser gros. Una altra semblant a Sant Margalida on els tiraren pedres a la camiona. Això però va anar canviant sobretot a partir dels anys 80 i 90.
– Què vos ha sorprès més de fer aquest llibre?
– El que més m’ha sorprès és que la gent no recorda tant els resultats com les experiències que ha viscut i crec que això és molt important. La gent recorda de com ho va passar, dels amics que va fer, del col·lectiu, de les vivències, del que varen sentir. Però fins i tot en els episodis violents la gent recorda que hi va haver tocs però no sap dir quin va ser el resultat. Això et demostra què és allò importat, al final el que recordam són les experiències que hem viscut més que si hem guanyat o hem perdut un partit i això és una cosa que m’ha agradat.
– I entre els entrevistats, hi ha alguna sorpresa?
– Sí. No només hi ha jugadors: hi ha presidents, jugadors de diferents èpoques, àrbitres que no són petrers, però venien a pitar aquí, les dones del bar, un home de Salamanca que va venir a fer la mili i va acabar jugant a Petra… Intentam que sigui un llibre polièdric, amb moltes mirades i punts de vista.
– I heu gravat totes les entrevistes?
– Sí, totes són gravades i això és important dir-ho. Jo no sé res de futbol, per tant, jo surt com a autora però finalment és col·lectiu perquè jo he estat l’encarregada però també quatre persones de la directiva del club: Pere Ribot, Mateu Santandreu, Sebastià Reixac i Pep Riera. Entre tots hem triat la gent, ubicacions on fer les entrevistes, etc.
– És un llibre que agradarà a tothom o només a la gent de club i del futbol?
– Esper que aquest llibre pugui agradar a la gent que no li agradi o que no sigui massa aficionada al futbol perquè al final són entrevistes a gent que no només parla de futbol sinó de moltes altres coses. De com era Petra aleshores, de com ha evolucionat i d’aquestes experiències que comentava que fan que siguin interessants. A més, com que són entrevistes no cal llegir-lo d’una tirada sinó que pots anar elegint.
De fet, supòs que l’haurien pogut encomanar a qualsevol altre que per ventura estés més implicada en la vida del club i del futbol. Però el fet que l’hagi fet algú com jo que no en té ni idea de futbol, fa que la mirada no estigui condicionada pel context i això fa que el llibre pugui agradar a una persona que no té res a veure amb el futbol. No és un llibre de resultats, ni de fites esporitives, ni clasificacions. És un llibre on hi surt gent que conta històries i experiencies.
– I com serà la presentació del llibre?
– Serà senzilla: hi haurà parlaments, un petit muntatge de vídeo de les entrevistes i després una copa de vi i una picada. I clar després de l’acte es podrà comprar el llibre.
– Per acabar, i canviant de tema, des que vareu acabar la carrera de periodisme no hi havia el boom de les xarxes socials, com heu viscut aquest evolució i què en pensau?
– He passat per molts mitjans: premsa escrita, televisió, ràdio, institucions. La meva història és la d’un poc de tots, que hem fet feina a molts de mitjans i hem vist moltes coses diferents i això té coses bones i coses dolentes. Bones que acabes coneixent moltes realitats i molta gent i històries. I la negativa que demostra que és una professió molt precària i maltractada. Ara faig comunicació, no periodisme estrictament, a una fundació.
I pel que fa a les xarxes socials vivim una immediatesa excessiva. Consumim estímuls més que informació. Ens hem entregat a les xarxes social sense ser massa conscients que aquestes xarxes pertanyen a unes empreses i que aquestes empreses tenen uns interessos i aquests no són que estiguem informats. Per això el repte del periodisme és ser honest, triar bé i recordar i prioritzar que la informació és la base de la democràcia. En aquest sentit, el periodisme local crec que és clau perquè és proper, pert tant, ens interpel·la i des d’allò petit i local pot explicar coses universals. Les publicacions del territori, de proximitat, poden tenir més impacte en la societat perquè són més autèntiques.