De manera insospitada, la invasió russa d’Ucraïna —pel mes de febrer de 2022— li va donar una empenta important al transport públic i, en particular, al servei ferroviari a Mallorca. La pujada dels preus dels carburants va provocar que el Govern del Pacte es decidís finalment a aprofitar el doble circuit de raïls existent i a augmentar les freqüències de la xarxa per oferir una alternativa a molta de gent que volia limitar les despeses. A més, per fer més atractiva aquesta aposta, quasi immediatament el govern central va concedir subvencions —de les que encara gaudim— que permeten que tot el transport públic sigui gratuït per als residents. Els efectes s’han percebut clarament, ja que el nombre de persones que fan servir busos i trens ha crescut de manera continuada.
Malauradament, la qualitat del servei ha empitjorat, en particular a partir de 2023, amb el canvi de govern autonòmic. En el cas dels busos, l’alta ocupació durant la temporada fa que molts de residents no puguin agafar el servei que necessiten perquè se’l troben estibat de turistes. Pel que fa als trens, potser el problema més greu és la manca de puntualitat: és ben normal que els trens arribin amb un retard de 3 a 5 minuts, que a vegades s’allarga fins a 8-10. Uns endarreriments constants que han estat un veritable maldecap per a qui va camí de la feina o ha d’agafar una altra connexió (de bus o metro, per exemple).
Com ha denunciat en més d’una ocasió l’Associació d’Usuaris del Tren, el manteniment de la xarxa està en mans d’empreses subcontractades, que no miren per la qualitat del servei, sinó pel seu benefici econòmic. Per tant, el que sol passar és que les vies del tren no es posin a punt de manera regular, sinó només quan les empreses decideixen que els surt a compte fer-ho. En conseqüència, les vies estan molt deixades i els trens han de reduir la velocitat quan passen pels trams en mal estat, el que inevitablement genera retards.
Davant aquest problema, què han fet els Serveis Ferroviaris de Mallorca (SFM)? Han augmentat la inversió per millorar la xarxa? Han contractat més personal? Han pressionat a les subcontractes? Idò no: s’han limitat a moure els pals de la porteria. En primer lloc, enguany han publicat una modificació de la Carta Marc, aquella que regula la qualitat del servei. Si abans s’hi indicava que el servei es consideraria adequat si els trens no arribaven més de 3 minuts tard, ara aquest límit s’ha apujat fins a 8 minuts (quina barbaritat!). Després, pel mes de novembre, els SFM varen canviar els horaris i allargaren la durada de quasi tots els trajectes per «absorbir» aquests retards continuats: d’aquesta manera, per exemple, el viatge Sineu-Palma ha passat de 48 a 53 minuts. És a dir, que en lloc de resoldre el problema, s’han limitat a amagar-ho i a convertir aquesta pèrdua de qualitat en la nova «normalitat» dels serveis. Per acabar-ho d’adobar, el gerent dels SFM, José Ramón Orta, es va excusar dient que els retards greus només es produeixen als trajectes que connecten amb Manacor i Sa Pobla, que la resta de la xarxa sol anar bé… Bona manera d’admetre, una vegada més, que la Part Forana és territori de segona categoria.
En l’àmbit del transport públic, podríem dir que els països desenvolupats segueixen dos models principals: l’anglosaxó i el de l’Europa central i del Nord. L’anglosaxó, amb els EUA com a exponent principal, considera el transport públic com un servei de suport, és a dir, com un complement ocasional al transport dominant, que és el cotxe. A més, és un sistema que mostra una fractura de classe molt notable: amb excepcions geogràfiques molt concretes, el transport públic es considera cosa «de pobres» i, per tant, sol ser de baixa qualitat i poc fiable. En canvi, en el model europeu (Alemanya, Àustria, Suïssa, països nòrdics…), el transport públic es considera estructural, de manera que és ràpid, robust, amb preus raonables i ben gestionat. Per tant, també mostra una mescla important de classes socials, ja que a la gent amb més ingressos econòmics sí que li resulta convenient fer-lo servir en lloc d’usar sempre el cotxe. A les Balears, com altres territoris de la Mediterrània, estam malauradament més a prop del sistema anglosaxó que no de l’europeu. Però encara no és massa tard per canviar-ho; això sí, fa falta inversió, bones idees i bona gestió: justament el que no sembla que tinguem ara mateix.