Mateu Morlà Font (Vilafranca, 1936) ho conta tot amb una rialla. És el somriure d’un home que a set anys ja ajudava son pare a la barberia fins que s’hi va posar per ell i no se jubilà fins que la Covid l’obligà als 83 anys. Va portar la torxa de les Olimpíades de Barcelona 92 en el seu pas per Vilafranca, un honor que li arribà qui sap si per atzar quan un dia es col·locaren núvols de pluja damunt el puig de Bonany.
– Quin record teniu de com era el poble quan éreu jove?
– Buf! Quin canvi! N’hi ha tants… Record que quan jo tenia devuit anys a tot el poble només hi havia cinc cotxes. Imagines? Cinc! Ara no hi caben ni pels carrers.
– I què feien per entretenir-se els joves del vostre temps?
– Feina, sobretot. No hi havia res més. Llavors els vespres jo me n’anava a caçar gorrions. També d’al·lots per divertir-nos jugàvem a la baldufa, a tella… Coses així.
– Com va ser que vàreu començar a la barberia tan prest, amb set anys?
– Mon pare era barber. I en aquell temps els al·lots tots feien feina de ben petits. Un anava a plegar ametlles, coses de fora vila… I jo ajudava a la barberia amb la neteja, anava voltant per allà i fent coses.
– I després ja vos hi vàreu dedicar?
– Sí. Després ja un poc més gran. Una temporada vaig partir a Palma per aprendre a tallar els cabells a l’estil modern, perquè havien sortit els Beatles. Saps qui són? Amb el pèl llarg i clar vaig anar a aprendre a tallar els cabells d’aquella manera. Hi vaig fer feina devers dos mesos. Quan vaig saber com es feia vaig tornar cap a Vilafranca a practicar amb els companyeros perquè si m’equivocava no s’enfadaven. No és que ells volguessin el tall, però jo els hi deia «vine i jo els te tallaré com els Beatles». Va s’usar devers un any o un poc més.
– Sempre vàreu fer feina a la barberia paterna?
– No, sempre no. Al principi sí, però després em vaig posar pel meu compte. Al principi la vaig tenir a un cafè Ca n’Amengual, can Gorrió li deim.
– La barberia era a un cafè?
– Sí perquè un temps no era com ara. Un temps no hi havia res i el divertiment de la gent era anar al cafè. No hi havia televisió, no hi havia res i la gent feia feina tot el dia a fora vila i després els vespres anava al cafè i jo tenia la barberia a un espai dins el cafè.
– I com anava això? La gent venia a la barberia i quedava al cafè o anava al cafè i s’afaitava?
– Hi havia de tot. A jo m’anava bé per això perquè a una barberia era un incert que no haguessis d’esperar i així esperaves fent un cafè o un beure i passaves el temps. I al cafè hi anava la gent maldament no s’hagués d’afaitar perquè no hi havia d’altre divertiment i molts aprofitaven per arreglar-se. Però per això mateix havíem de fer moltes hores de feina.
– I quin horari fèieu?
– M’hi posava a les set i mitja cada dia. Anava a fer la gent que es volia arreglar abans de partir cap a Palma amb la camiona. Aquell temps a Vilafranca només hi havia cinc cotxes i clar tothom anava amb la camiona. Despatxaven els bitllets ben a prop del bar i jo era a la barberia mitja hora abans que partís. I després el vespre allargava fins que hi havia feina. Fins molt tard. Fins a les onze del vespre cada dia perquè la gent feia feina fins al vespre a fora vila i anaven al cafè en haver sopat. Passava el mateix o més els dissabtes perquè la gent sortia més i en aquell temps tothom s’afaitava a la barberia perquè no hi havia maquinetes ni res d’això. I també hi havia cinema i molts joves, quan sortien del cine, venien a afaitar-se. He arribat a fer feina fins a les dues de la nit dels dissabtes.
– I els esperàveu?
– No, no els esperava perquè jo no m’aturava de fer feina, els dissabtes n’hi havia molta.
– Quantes barberies hi havia?
– Un temps n’hi arribà a haver cinc de barbers, però va arribar un punt que només érem jo i en Biel Cai (Biel Barceló Garí) un amic meu que estava a un altre cafè, a Ca n’Estevet. Aquest era molt companyero meu i vàrem decidir ajuntar-nos i vàrem posar la barberia ja sense cafè a un local que era de ma mare.
– Quin tipus de clients teníeu?
– De tot. Teníem batles, secretaris, pagesos, senyors, capellans… I no és per bravejar, però venia el president dels lleters de Mallorca i quan venia a Vilafranca aprofitava per arreglar-se. I el que també vaig tenir moltes vegades va ser un tal Abellanet de Manacor. Els senyors de Sant Martí, els dels Pagos… És el que deia, el cafè t’ajudava perquè per ventura venien a prendre cafè i em veien allà i aprofitaven i després ja els guanyaves de client.
– Qualque anècdota divertida?
– Una vegada, fent feina a Palma, un company meu afaitava un client i quan li tocava el raor deia «això fa mal». I hi tornava i ho tornava a dir. I l’amic, cansat, em va demanar que ho provés jo d’afaitar-lo perquè el seu raor estava bé. I vaig partir a afaitar-lo i jo sabia que el raor estava bé perquè un barber ho sap si un raor està bé o no. Però a jo em va fer el mateix i li vaig demanar «aquest raor vos fa mal»… I va dir, «no, el raor no, és que tenc un queixal corcat»…
– I a les barberies la gent xerra molt, vos devien contar coses…
– Sabia quasi tot el que passava en el poble. Jo no som molt xerrador, però sí que et contaven coses. Et deien si un havia fet o desfet o si algú s’havia posat malalt… coses així. No hi havia res més, no hi havia televisió ni res i la gent xerrava…
– L’ofici degué canviar molt amb el pas dels anys?
– Moltíssim. Abans només hi havia tisores i navalla. Un temps va s’usar tallar els cabells amb navalla i n’has de saber perquè havies d’anar alerta, era delicat, però quedava més bé després de donar-li assecador. Tot és pràctica i a mi sempre em va anar bé fer proves amb companyeros.
– Com és que no vos vàreu jubilar a 65 anys?
– Perquè jo som viudo. Es va morir la dona als 64, i jo quedava tot sol. A la barberia m’entretenia i estava més bé que a ca meva. I així vaig seguir fins als 83 anys. Darrere jo el Govern d’Espanya hi ha guanyat molt. Pensa el que he pagat durant 18 anys més de feina. Hauria pogut cobrar cada mes la jubilació i no només no cobrava sinó que vaig continuar pagant l’autònom. Moltes de mils de pessetes són que ha guanyat el Govern. Però bé, a mi m’anava molt bé anar a fer feina. El temps em passava més. També va obrir la perruqueria la meva filla i em va anar bé estar amb ella.
– I només vàreu deixar-ho per la Covid?
– Sí. Amb la Covid vaig tancar, i ja no vaig tornar a obrir. Per ventura si no hi hagués hagut la Covid hauria fet feina un parell d’anys més. Ara també ets homes s’afaiten ells a ca seva i els tallen els cabells les perruqueres perquè no hi ha cap barber a la Vila.
– I que valia aquell temps tallar-se i afaitar-se quan éreu al cafè?
– Aquí cinc pessetes tallar i afaitar no ho record i a Palma valia cinc pessetes afaitar i quinze tallar. En aquell temps eren doblers.
– Passant a la part esportiva vos vàreu posar a córrer tard… Com va anar?
– Té la seva història. Els barbers estam drets sempre i un client meu metge, don Antoni Mazaira, em va dir que havia de caminar. I jo li vaig contestar «caminar?, tot el dia dret i encara hauré d’anar a caminar? No en tenc gens de caminera». I em va dir que, tanmateix, hi hauria d’anar, per les varius. I jo li vaig fer cas. I em vaig avesar a caminar els diumenges i els dilluns que teníem lliure. I jo anava fins al que coneixem com sa Síquia Llarga que té prop d’un quilòmetre i arran de la síquia hi ha un camí. I jo partia de ca nostra fins allà i feia la volta. Un dia quan ja tornava vaig veure una foscor al puig de Bonany i es veia que plovia molt. I em vaig posar a córrer perquè no m’aplegués el ruixat, per no banyar-me, però en lloc de venir cap a Vilafranca la tempesta va anar cap a Petra i jo en lloc d’aturar-me vaig córrer un poc més. L’endemà que era dilluns vaig veure que m’havia agradat i que podia tornar a córrer i així a poc a poc vaig anar afegint fins que vaig fer la volta sencera corrent i de cada vegada vaig anar afegint i ja no vaig caminar pus.
– Idò si aquell dia no hi hagués hagut pluja damunt Bonany per ventura mai no hauríeu corregut?
– No ho sé, és segur que no. El que sí que és cert és que vaig córrer per primera vegada per no banyar-me. Mai havia pensat a córrer, només caminar…
– I quines altres rutes fèieu?
– Anava a Porreres i tornava. Deu quilòmetres per allà, deu per aquí. Després també a Petra, a Sant Joan… Moltes vegades ho feia a l’hora de tancar per dinar: tancava, corria a Porreres i tornava, dinava i tornava a obrir la barberia. A Porreres tenc una anècdota perquè jo arribava corrent a la primera casa i voltava. I aquest dia jo arribava i un home també arribava a peu amb una bicicleta amb un paner ple de raïm i el vaig passar i en voltar de tornada em va dir «Ho sents? Si fan feina també suen…». «Ja teniu raó, mestre!» li vaig dir. (Riu).
– Aquell temps devíeu ser pocs els que corríeu?
– Pensa. Érem quatre o cinc que per ventura feien la Síquia Llarga. Però ells es varen aturar i jo vaig seguir i afegint kilòmetres… vaig arribar a fer les tirades llargues. Tenc una cunyada que viu a la Colònia de Sant Pere i un temps hi anàvem i ens veiem molt i jo anava fins a la Colònia corrent i hi hauria pogut anar amb cotxe. Això foren trenta i tants de kilòmetres.
– I arribàreu a fer maratons?
– Sí, vaig fer la Marató de Calvià. Va ser el primer. I vaig guanyar en categoria de veterans (55 anys). La carrera era el desembre i jo havia fet els 55 al novembre i era dels joves i vaig guanyar al campionat d’Espanya de veterans. Després volien que anés a córrer a Linares i jo corria per jo, no volia anar pel món. Només he fet carreres a Mallorca a molts de pobles. Només he fet la marató de Calvià.
– Pensau que córrer vos ha ajudat a arribar a la vostra edat amb més salut?
– No ho sé perquè no som metge, però supòs que sí.
– Ara encara feis exercici?
– Ara només camín, no corr. Jo també és que som ben loco (riu). Ara m’he posat dins el cap de caminar cada dia 17.000 passes. Aquest no falla, m’ho diu tot. (s’assenyala un rellotge intel·ligent que du posat). Avui encara no hi he anat, però procuraré fer-los. Per arribar a les 17.000 m’he de sacrificar a vegades, no et pensis. Ara que fa fosca aviat és més complicat i el vespre he de partir a fer la volta pel poble. Si no les he fet ho tenc el cap i vaig a fer-les.
– Com va ser això que vàreu dur la torxa olímpica en el tram de Vilafranca?
– La vaig dur perquè havia guanyat la marató de Calvià. La torxa crec que partia de Las Palmas, passava per Andalusia… quan la torxa va arribar a Mallorca, cada mig kilòmetre més o manco canviaven l’atleta i d’aquí anaven cap a Manacor. A mi em va tocar travessar el meu poble.
– I com ho recordau?
– Va ser una alegria, una experiència molt guapa. Jo em vaig quedar la torxa que duia perquè vaig dir que la volia i la vaig haver de pagar. Em va costar 10.000 pessetes. Sé que vaig pensar que si cada un que l’havia duita les havia pagat degueren fer un dineral (esclafeix a riure).
Notícies relacionades: