La commemoració del 25N, fent més present en primera plana de les comunicacions, tot el que suposa la violència masclista, ens porta a una sacsejada. A un clam que afecta els espais de confort de la condició com a home.
És el 25N un dia més en el calendari institucional o dels grups feministes, des del qual ens van repicant les campanes de la part més crua de la desigualtat entre homes i dones? Un dia de campanya o una fita que ens reclama la màxima atenció?
Potser podem fer-nos moltes preguntes o fins i tot seguir en la posició de silenci, del desconeixement, de la indiferència, d’una desconnexió del que forma part d’una crua realitat: La violència contra les dones encara és un fet de característiques criminals. Les violències masclistes es mantenen a vegades molt invisibilitzades, incloses en rutines culturals, els costums naturalitzats dels hàbits dominants, soterrats o inserits en models de vida que amb una visibilitat no sempre prou reconeguda, van conrant estils de vida, allunyats encara en moltes ocasions del que cal sigui una fita inqüestionable: L’erradicació radical de la violència contra les dones. L’erradicació del domini ancestral, que encara resta soterrat en una cultura social, en la qual les dones mantenen grans dosis de submissió psicològica.
Esdevé un risc afirmar aquesta situació, enfront d’un desgavell renovador de la veu dels homes que se senten víctimes, uns des del negacionisme, des de la ràbia i els ressorgiments de la dominància masclista, pretén arrossegar a molts -a vegades a algunes- a justificar la prevalença masculina, basant-se en justificacions extremes, dient que són elles les dones, i tot el conjunt de factors socials aconseguits en els darrers temps, amb tot un ventall de normatives de protecció judicial i social. Assenyalant al feminisme com a força enemiga, desfent i atacant la condició naturalitzada dels homes.
En tot cas aquest escrit cerca posar l’accent en fets demostrats i als que podem accedir amb objectivitat. Els assassinats de dones i infants, mantenen el seu ritme d’execució. Les situacions de maltractament estan a l’ordre del dia: El 2025, han estat assassinades al nostre país 36 dones i 3 menors, s’han interposat més de 99.762 denúncies i més de 624.747 ordres de protecció, entre altres xifres que són mostra de la xacra del masclisme.
Un risc posar les coses en clar? Admetre que el masclisme i la seva força de destrucció es troba en mans dels homes? Encara ens escandalitza?
Cal parlar-ne més, ho pensam seguir el silenci que ens agombola la consciència i ens manté en els espais de confort dels nostres privilegis?
Què cal fer per tal que aquests temes siguin motiu de conversa entre nosaltres? Potser no es conversa d’homes de veritat? Tal vegada encara estam més segurs amb la indiferència que sosté la cultura masclista? Quins són els motius de la reserva que tenim amb afrontar públicament el que suposa?
Cada 25N les organitzacions feministes, actualment també, les institucions, amb més o manco compromís real, ens posen al davant dels ulls la crua realitat. Sense cap dubte esdevé imprescindible fer visible recordar, mostrar i sortir al carrer. Segurament molts homes, en silenci, en els espais personals, senten el rebuig i la ràbia. Segur molts més de cada cop senten en profunditat el rebuig envers la violència masclista. Cal no obstant activar i alçar la veu sense reserva. Assumir com a nostre el lema al qual enguany, fan arribar: «Actuem! Alça la veu davant la violència contra les dones».
Alçar la veu, rompre amb la passivitat, abandonar el silenci i la indiferència, a cada instant i a cada indret. Segurament és un camí ferm per a respondre a la pregunta que forma part del títol: Què poden fer els homes contra la violència?