Si feim una volta per fora vila de qualsevol poble de Mallorca, especialment per les terres primes, les tanques i les garrigues on, tradicionalment, hi pasturaven porcs, ovelles i qualque annerot, comprovarem que els somiers i les banyeres —que feien de tancament i de bevedor per als animals— van desapareixent.
Entre passada i passada de cultivadors, pensant en el motiu d’aquest canvi estètic, hom podria creure que és fruit d’un gust més refinat dels joves pagesos respecte dels seus pares o padrins. O, potser, és conseqüència d’una vida moderna marcada pels excessos i l’hiperconsum, on allò de reutilitzar ja no és una manera de viure, sinó tan sols un eslògan per rentar consciències.
Però més que un canvi estètic —que també ho és—, aquesta transformació és, sobretot, l’evidència d’un canvi d’ús: el d’una terra prima i magra, que ha deixat de ser productiva i que sembla anunciar el futur que espera als comellars i a les grans finques cerealístiques del Pla.
Fora vila ja no és, tampoc, un espai d’usos ramaders o agrícoles. El sòl rústic s’ha convertit, de fet, en un tipus de sòl urbà amb uns aprofitaments urbanístics diferents, uns requisits legals propis i una oferta de serveis públics també diferent.
Això no vol dir que no sigui un sòl disponible per construir-hi —legalment o il·legalment—, però en qualsevol cas es tracta d’un ús que la normativa urbanística defineix com a excepcional.
L’article 3.1 del Pla Territorial de Mallorca és clar:
“El sòl rústic s’ha de preservar de la urbanització, i les actuacions que s’hi permetin han de mantenir-ne els valors agraris, ambientals, paisatgístics i culturals.”
Tanmateix, a Mallorca, l’any 2025, digui el que digui el Pla Territorial o els planejaments urbanístics municipals, l’ús residencial en sòl rústic s’hauria de considerar veritablement excepcional. El sòl rústic no té com a funció allotjar població, sinó preservar valors territorials, i aquesta funció, avui, s’incompleix.
L’excepció s’ha convertit en norma general, i això perjudica greument l’activitat agrícola i ramadera, els pagesos i ramaders que encara hi treballen, i, de retruc, els nostres valors agraris, ambientals, paisatgístics i culturals.
La solució podria semblar senzilla —encara que difícil d’aplicar: prohibir la construcció de nous habitatges en sòl rústic i reforçar el control sobre les ocupacions il·legals amb barracons, contenidors, caravanes, vaixells o qualque submarí…
Fins ara, aquest abús es concentrava en quartons, mitges quarterades o trinxes improductives. Avui, però, ja arriba als comellars de cereals del Pla i d’altres zones de Mallorca. Fora vila no pot convertir-se en la sortida improvisada al problema de l’habitatge de l’illa.
Tot això no només va en contra dels interessos d’un sector econòmic determinat, sinó que afecta, sense cap dubte, la resta de sectors i la sostenibilitat dels nostres recursos naturals, tant escassos com valuosos.
De jovenot, les banyeres i els somiers dels pastors i pagesos d’Algaida em semblaven una qüestió de gust. Ara entenc que m’equivocava: eren la mostra viva d’un món rural que ens defineix, ens arrela i ens diferencia de la resta del món.