En la secció dels “Referents dels IES” parlam amb Maria Bel Sorell Pou (Porreres, 1995). Empesa per un professor de l’IES Porreres va seguir el seu instint i la seva empenta fa feina pel món en allò que més li agrada.
– Quins anys vàreu estar a l’IES Porreres? Quin record teniu de quan vàreu passar per l’IES, anècdotes, professorat, companys?
– Vaig estar a l’IES Porreres des del curs 2007-2008 fins al 2010-2011. No tenc gaires records de l’institut, però si n’he de destacar qualcun que encara em queda avui en dia serien les classes amb en Llorenç Vallespir, que ens donava educació física i expressió corporal. Ell ens va inculcar molt bé el valor de l’esforç i de la feina, i sobretot, la recompensa de cercar sempre la teva millor versió.
Crec que tant educació física com expressió corporal són assignatures molt infravalorades i, en canvi, superimportants per a la vida, perquè tant la salut física com saber-te expressar amb altres éssers humans són essencials al llarg de la vida. En Llorenç sempre ens animava a explotar les nostres virtuts: si ens anava bé qualque cosa, no tenir vergonya d’aprofitar-la, de desenvolupar-la i créixer a partir d’això. Sempre em vaig sentir molt valorada i amb el suport d’ell.
En el meu cas, la vergonya mai no ha estat massa protagonista, i ja m’anava bé posar-me al capdavant dels projectes. En Llorenç ho va veure i em va animar a crear les actuacions de final de curs, de les quals en tenc molt bon record. Vaig liderar el grup de ball: vàrem fer actuacions de Michael Jackson, on jo feia del cantant i ballava juntament amb la resta de companys de classe. Foren moments que m’han marcat i que encara record amb molt d’afecte.
– Quan vàreu començar a l’IES sabíeu ja què volíeu fer o aquells anys vos varen orientar?
– No tenia ni idea de què volia fer. Em sembla una autèntica bogeria que els adolescents hagin de decidir tan joves què volen fer la resta de la seva vida. Això no hauria de ser així. En el meu cas, no vaig rebre cap tipus d’ajuda, orientació ni suggeriment de res. Vaig haver d’anar improvisant segons sa situació que tenia en cada moment.
Em sembla una autèntica bogeria que els adolescents hagin de decidir tan joves què volen fer la resta de la seva vida.
– Quin camí vàreu seguir quan vàreu acabar l’IES?
– Quan vaig acabar a l’IES Porreres no sabia gens per on tirar. Així que vaig decidir anar cap a les arts, que era el que millor se’m donava, i me’n vaig anar a l’IES Mossèn Alcover de Manacor a estudiar batxillerat d’arts, modalitat d’arts escèniques i música.
Després de batxiller seguia sense tenir-ho del tot clar, però sí que sabia que volia sortir de Mallorca. Barcelona era on anava tothom, i jo volia fer un camí diferent, així que vaig triar Madrid per estudiar Arts Escèniques a l’única universitat on era una carrera universitària: la Universitat Rey Juan Carlos. Allà ràpidament vaig identificar que el que realment m’agradava era el procés de creació dels projectes i donar-los forma, no tant ser-ne la protagonista. Per això, durant els anys de carrera em vaig especialitzar en aquest vessant i també en dramatúrgia.
Més endavant vaig voler conèixer Barcelona i me’n vaig anar a fer un màster en Brànding i Comunicació a Artidi, amb l’objectiu de complementar les habilitats artístiques que havia après a la carrera i donar-los una utilitat més pràctica. Tot i que encara no ho tenia del tot clar, aquell màster em va encantar i va ser quan tot va començar a encaixar i a tenir sentit. Malauradament, just quan era el moment de començar a treballar, va arribar la COVID i tot va tancar. Davant aquella situació, vaig decidir partir als Estats Units per perfeccionar l’anglès, fer feina i estudiar un altre màster. A Nova York, mentre treballava de community manager, vaig cursar un màster de Social Media Management a la NYU.
– Amb tota aquesta formació teniu moltes portes obertes, ara per ara a què vos dedicau?
– Em dedic al màrqueting i a tot allò que l’envolta, un camp molt ampli on tenen un paper clau la fotografia, la comunicació online i el brànding. M’he especialitzat sobretot en la gestió de xarxes socials i en la creació de campanyes per a hotels de luxe, restaurants i esdeveniments. També faig feina amb influenciadors, coordinant les seves col·laboracions amb marques, preparant tot el material visual i ajudant a definir les seves marques personals. A més, particip en projectes que em resulten interessants i que em permeten combinar la part creativa amb la part estratègica.
– Amb tot, quines sortides professionals teniu?
– És un àmbit que es pot adaptar a gairebé qualsevol sector, perquè avui en dia totes les marques, empreses o institucions necessiten comunicar-se i connectar amb la seva audiència. En el meu cas, vaig triar el camí de ser freelance i crear el meu propi projecte, cosa que em permet col·laborar amb marques i professionals d’àmbits que realment m’apassionen. Al final, les sortides professionals són totes aquelles que un mateix es vulgui marcar: depenen de la capacitat de comunicar, de reinventar-se i de mantenir una feina constant. És un camí exigent, però molt enriquidor i ple d’oportunitats.
M’agrada molt estar davant la càmera, tot i que mai hauria pensat que seria així.
– Sempre heu estat autònoma?
– No. Alguna vegada he fet feina per altres, però no és el que m’agrada. Jo ho vaig fer un poc al revés de com sol fer sa majoria: normalment primer passen uns anys treballant dins empreses i després obren la seva pròpia empresa. En el meu cas tenia molt clar que volia viatjar i vaig confiar des d’un principi en la meva feina. Quan vaig tornar dels Estats Units, vaig decidir tirar-me de cap i començar a fer feina per jo mateixa.
– Un dels vostres hobbies és viatjar, que també feis per feina… sabeu separar-ho o ho gaudiu tot a la vegada?
– El meu somni sempre ha estat poder viure en altres països, viatjar i tenir els meus propis horaris. És un camí poc convencional i, de vegades, pot resultar dur, però no em puc queixar: visc allò que sempre havia volgut i disfrut molt de la meva feina. Per això, combinar-la amb viatjar és ideal.
– La fotografia és el vostre gran hobby. Vos hi dedicau només com a afició? Té un vessant artístic i un de professional, o van junts?
– La fotografia va començar com un hobby, com una manera completament artística d’expressar-me. Amb temps, però, s’ha convertit en una part fonamental de la meva feina. Ara ja no la veig tant com un simple recurs artístic, sinó sobretot com una eina de feina que m’ajuda a donar forma i valor a projectes que duc endavant.
– També vos posau davant la càmera com a model. Com viviu aquest aspecte? Quines campanyes o feines destacaríeu de les que heu fet fins ara?
– M’agrada molt estar davant la càmera, tot i que mai hauria pensat que seria així. Quan era més jove ho vaig provar, però no em va acabar de convèncer. Amb el temps, en entendre millor com funciona la llum, el moviment i tot el procés fotogràfic, s’ha convertit en una experiència molt més natural i gratificant. Aquest darrer any a Dubai ha agafat molta força dins la meva vida laboral, i és un vessant que m’aporta molt i que disfrut de veritat. Entre les feines, destacaria el meu treball amb Lavah Film i amb grans marques hoteleres com One&Only i Atlantis, entre d’altres.
– Entre una cosa i l’altra i pel que es pot veure per l’activitat a les xarxes socials, parau poc per Porreres. Ho enyorau quan no hi sou? I quan hi sou, frisau mai per partir?
– No enyor Porreres. El que trob a faltar és la família i els amics, i per això m’agrada tornar de tant en tant, passar temps amb ells i posar-nos un poc al dia. Però amb una setmana ja en tenc prou. Quan has tengut tants estímuls vivint i viatjant per altres països, Porreres, i Mallorca en general, se sent un poc petit i una mica monòton. Així i tot, sempre és agradable tornar-hi per reconnectar amb els meus. De moment no sé quan tornaré definitivament, però tenc clar que el dia de demà hi tornaré. Com sempre deia el meu padrí Joan: “Tu viatja i coneix món, però mai t’oblidis d’on vens ni d’on tens ses arrels”.