Va aterrar a Montuïri des de Palma l’any 1970. Tenia vint anys, venia d’una família treballadora i humil que amb molts d’esforços i sacrificis varen surar un fill i una filla, son pare feia de xofer i sa mare de modista, sempre pendents de donar una bona educació i sortida laboral als fills.
Es va casar amb el montuïrer Joan Mas Martorell “Collet”, però com que era una dona amb caràcter i personalitat pròpia, mai va ser la dona d’en Joan “Collet”, sempre va ser “na Tugores”. Ben aviat va deixar de ser externa per ser una montuïrera més, coneixia tothom i tothom la
coneixia a ella.
Ben aviat plegats va prendre consciència política, fins al punt que ca nostra va ser la primera seu d’Unió de Pagesos de Mallorca, màquina d’escriure i paper carbó per passar les actes, multicopista per fer còpies dels pamflets damunt la taula del menjador, el telèfon particular de la família que feia fum i, sobretot, hores i hores de reunions, discussions i passió per la pagesia, aquest era el dia a dia de ca nostra durant els primers anys de la democràcia.
Es varen viure moments difícils la nit del cop d’estat del 23-F, dies de molta feina en les grans tractorades i manifestacions de finals dels anys 70 i principis dels 80. Anècdotes que amb el pas del temps han resultat divertides, com aquella reunió al govern civil que un li va demanar foc a ma mare i quan va anar a treure l’encenedor la sala es va omplir de guàrdia civil, el governador es va pensar que anava a treure una altra cosa.
La defensa de la pagesia només era una de les qüestions en què es va implicar la nostra mare. La llengua, el territori, els drets socials i laborals també formen part del seu univers ideològic, per això va militar des de la seva fundació al PSM.
Quan en Joan Verger “Matxo” li va demanar per formar part de la candidatura de les eleccions del 2015, es va il·lusionar moltíssim, de fet va repetir el 2019 i el 2023. Haver format part d’aquestes candidatures que varen obtenir batlia sempre la fer sentir orgullosa i part activa del projecte.
L’altra gran passió de ma mare va ser el teatre, ja d’adolescent va participar en un grup de Palma en el que també hi havia sa mare, la nostra padrina Aina.
Ja a Montuïri, primer amb la direcció de n’Honorat Moll i anys més tard amb la d’en Martí Ferrer va poder gaudir d’estar damunt l’escenari, sobretot brillava en els papers humorístics.
Son moltes les generacions de montuïreres i montuïrers que esclafíem a riure just de veure-la sortir a l’escenari d’una Sala Mariana plena a rebentar.
Al marge del que feia fora de la casa, el pilar damunt el qual va fonamentar la vida va ser la família.
Va ser una filla un poc rebel, però sempre pendent dels pares, tant que els nostres padrins de Palma varen acabar vivint a Montuïri. Com també va fer el seu germà, que ja fa unes dècades varen fer reagrupament familiar al Pla de Mallorca.
Va ser una mare exigent, però treballant perquè mai ens faltés de res i sobretot pendent del nostre benestar laboral, emocional i familiar. Però els darrers anys allò que l’ocupava i la feia bavar eren els nets, la nostra mare va ser una padrina orgullosa, la neta i els nets tot li feien bé i les vassiava com les pertoca a totes les padrines.
Tenia aquest poder magnètic i màgic de les matriarques mallorquines que fan que tot giri al seu entorn, sempre des de l’estima i sense fer moltes potades.
Que noltros sapiguem Maria Mercè Marçal no es coneixien amb la nostra mare, però quan va escriure aquest meravellós poema A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
El tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Ella, sense haver estudiat i segurament sense conèixer el poema, era feminista perquè era dona, d’esquerres perquè era treballadora, i nacionalista, perquè era mallorquina, de forma absolutament natural i sense cap complex. Aquest és el llegat que ens deixa i que procurarem preservar.