Elisabet Verger Miralles (Algaida, 1999) estudià a l’IES Llucmajor com la majoria d’algaidins i algaidines i en guarda molt bons records especialment dels professors. Té una cama de Montuïri que “la seva segona casa”. És un dels nous “Referents dels IES”.
– Quins anys vàreu estar a l’IES de Llucmajor i quin record teniu del teu pas per l’IES, anècdotes, professorat, companys?
– Hi vaig estudiar Del 2011 al 2017. Realment en tenc un record una mica difós, perquè varen ser molts anys i passen moltes coses. Record que, quan començàvem, això d’haver d’agafar un bus per anar a un altre poble ja ens feia sentir molt grans. A més, coneixies molta gent nova i era com descobrir un altre món. Començàvem a anar a les festes de Llucmajor i ells venien a les nostres.
Hi va haver diferents professors que em varen marcar. Una anècdota que sempre recordaré és quan teníem en Jaume Sastre de professor i, durant tot el moviment de Crida, es va posar en vaga de fam. També en Xisco Gràcia, molt apassionat per l’espeleologia, que va quedar atrapat dins una cova quan el teníem a primer de batxillerat, i ho vàrem viure amb molta por. I en Juanjo Pérez, el professor de filosofia de segon de batxillerat, de qui m’agradaven molt les classes; va morir uns anys després i tots el recordam amb molta estima.
– Quin camí vàreu seguir en acabar l’IES?
– Vaig cursar un any complet de Física a la UIB. En aquell moment no tenia gaire clar què volia fer, però sabia que una de les sortides possibles era l’oceanografia, que sempre m’havia cridat l’atenció. Al cap d’un temps, un amic que estudiava a Barcelona em va comentar que començaven una carrera nova, Ciències i Tecnologies del Mar. Així que vaig decidir fer el canvi.
Quan vaig acabar la carrera, vaig tornar a Mallorca per cursar el Màster en Física Avançada i Matemàtica Aplicada a la UIB. Durant la carrera ja havia pogut participar en alguns projectes amb beques d’inici a la recerca i, durant el màster, vaig poder treballar al Centre Oceanogràfic de Balears (IEO-COB). Més endavant vaig fer el Treball de Fi de Màster a l’IMEDEA (CSIC-UIB), gràcies a una beca, i aquesta experiència em va obrir les portes a continuar amb un contracte FPU per fer el doctorat en Física, dins el mateix grup d’Oceanografia Física i Clima.
– Sabíeu què fer o ser en començar o vos van orientar els anys de l’IES?
– Sincerament, mai he tengut clar què volia fer, i com més passaven els anys, més indecisa estava. Sempre m’han agradat coses molt diferents (la dansa, escriure, les ciències polítiques, etc.) i feia ciències perquè m’agradaven, m’anaven bé i sempre em deien que era una manera de “deixar portes obertes”. Estic molt contenta del camí que he seguit, però també sé que hauria pogut acabar fent una cosa completament diferent. Coses de la vida.
– Vàreu estudiar Ciències i Tecnologies del Mar a la UPC Politècnica de Catalunya, com va ser que triàreu aquesta carrera?
– Com deia abans, una de les meves idees ja era fer oceanografia, però des d’una perspectiva més física. Quan vaig veure que treien aquesta carrera nova, més enfocada a la mar, però també amb una part tècnica, vaig decidir provar-ho.
– Quines sortides professionals teniu?
– N’hi ha de molt diverses: recerca, docència, consultoria ambiental, llocs tècnics en empreses d’enginyeria o centres d’investigació… També feina relacionada amb la gestió marina o amb projectes sobre canvi climàtic. Realment, tots els meus companys que es varen graduar amb mi fan feina en camps relacionats amb la carrera, encara que siguin àmbits diferents.
– Com a estudiant de doctorat d’Oceanografia Física i Clima, fóreu l’única de l’illa dels sis espanyols seleccionats com a ambaixadors de la Dècada de les Nacions Unides per a les Ciències Oceàniques. Com va anar aquesta experiència?
– Va ser una experiència única. Vàrem passar un mes i mig navegant amb el veler noruec Statsraad Lehmkuhl, des de Noruega fins a Niça, passant per Islàndia i Maó.
Érem unes cent persones en total, de les quals una cinquantena érem estudiants d’arreu del món. Ens organitzàvem en dues guàrdies de quatre hores cada dia i estàvem dividits en tres grups de feina: biologia, física i interacció aire-oceà. A més de les tasques de navegació, ens encarregàvem de recollir dades oceanogràfiques de temperatura, salinitat, plàncton o plàstics, sempre amb el suport de personal de l’Agència Espacial Europea i d’altres científics experts.
Les jornades eren intenses: fèiem guàrdies, classes i treball en grup cada dia, i dormíem en hamaques… quan podíem. Va ser una experiència molt enriquidora, tant per l’aprenentatge científic com per la convivència i la col·laboració.
– Quines conclusions en treis?
– Crec que treballar en aquelles condicions i amb gent tan diversa t’obre molt la ment, tant personalment com professionalment. Aprens a adaptar-te, a col·laborar i a valorar la importància del treball en equip. També m’ha reafirmat en la idea que és essencial continuar invertint en investigació i donar suport als joves investigadors.
– També feis rallies, una afició que vos ve de família, veritat?
– Sí. Mon pare, en Miquel, i el seu germà, en Sion, han competit en rallies des que tenc record. Quan jo tenia vuit anys i la meva germana, na Xesca, sis, vàrem començar al món del karting. Vàrem competir bastants anys a Balears i, el 2021, vàremm fer el bot als rallies juntes.
– Competiu sovint? Com és fer aquest esport pel que fa a dedicació, entrenaments, etc.?
– Ens agrada molt, però no competim tant com ens agradaria. És un esport que requereix molt d’esforç econòmic i de temps: preparar el cotxe, fer reconeixements, entrenar… És intens i exigent, però alhora és una passió que compartim en família, i això ho fa molt especial.
– Sou d’Algaida però teniu arrels a Montuïri. Com ho viviu? Si haguéssiu de destacar alguna cosa dels dos pobles, què diríeu? I dels Cossiers?
– Algaida és on he viscut tota la vida i li tenc molta estima. Sempre dic que és un lloc perfecte per créixer i que és una sort poder-li dir “casa”. Tenc molta sort amb els amics que hi tenc i, a més, la majoria de la meva família també hi viu. A Montuïri també hi tenc família i, com hi he anat des de ben petita, el sent com una segona casa. En destacaria l’orgull que la gent sent pel seu poble. Pel que fa als Cossiers, crec que és una tradició que ens uneix, però que alhora es viu d’una manera diferent a cada poble, i això la fa encara més especial.