Els pobles són la seva gent i s’han construït a base d’èxits i de fracassos, de crisis i d’esperances i de drames i d’alegries. També en formen part de l’ADN dels pobles, les seves tragèdies i les seves violències, el sentiment de col·lectivitat i concòrdia, els seus costums i cultura pròpia. Sense la seva gent, els pobles acaben essent un conjunt arquitectònic condemnat a l’oblit i a la runa. Tot això forma part de la història dels pobles i no es pot renunciar a ella, perquè d’ella en som poble. De l’experiència i dels traumes aprenem a superar-nos i perfeccionar-nos, a intentar que tot allò que ens ha format com a col·lectiu humà, incloses les ferides, siguin el precedent per fer-ho millor.
El cas que aquí tractarem és una d’aquestes parts fosques i traumàtiques que visqué una persona del poble, per tant, com he dit abans, també fou «poble». Antònia Font havia nascut a la Vila l’any 1915 i vivia al carrer Major. Era veïnada, amiga o coneguda de tothom que hagi conegut Vilafranca abans de 1990. La rumorologia, la xafarderia fàcil, envoltaren la seva existència per un fet que passà als anys quaranta i que ella n’havia estat protagonista. Potser per això, s’havia convertit amb una persona un pèl introvertida i discreta, on no participava gaire de la vida social i pública; sols feia visites a cases de les amistats i de familiars. Gràcies a això, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la. Per tant, la història que aquí vos explic, està escrita amb el màxim respecte i capteniment.
És el cas d’Antònia Font i les «Enverinadores de La Soledat».
Els anys quaranta foren coneguts pels «anys de la fam», es varen instal·lar a les vides dels mallorquins i mallorquines després de la tragèdia de la Guerra Civil, i destapava la cruesa del drama social, econòmic i polític que patiria gran part de la població. La mancança de mitjans de supervivència, va empènyer a molta gent cercar-se la manera de sobreviure a aquella situació. Va ser comú veure com gent d’arreu dels pobles de Mallorca, provaven fortuna en la immigració cap a Sud-amèrica. Altres, es traslladarien a les ciutats més grans, on la indústria donava alguna possibilitat de trobar feina; si més no, a fer de criada, dida, teta o xofer a alguna casa rica de Ciutat.
Vilafranca no en va quedar aliena a aquell èxode i, entre els més joves, no es perdia l’oportunitat de partir quan l’alternativa era quedar a malviure al poble. Contràriament, molta gent del poble, els més afortunats, tenien terra per conrear o animals per vendre; a aquestes cases l’impacte no fou tan gran. Però com tots sabem, la majoria de vilafranquers i vilafranqueres, patien escassetat de les coses més bàsiques per viure.
Entre aquesta gent, hi hagué una al·lota, Antònia Font. Cap a principis de la guerra civil, es va instal·lar a Ciutat, al carrer Ferreria, amb gran part de la seva família. Tingué una oportunitat i la va aprofitar: feia feina de cosidora i era coneguda dins el seu entorn on s’havia guanyat un bon grapat de clientes pel seu bon afer.
Al barri de La Soledat hi havia una reconeguda curandera i sortillera, on tots els veïnats de la barriada i d’arreu de Ciutat (inclosos molta de gent de pobles que aprofitaven els seus viatges a Ciutat) anaven a visitar-la per així demanar-li remeis; a la vegada què, molta part de la societat de les hores, encara mantenia vives les supersticions ancestrals del poble mallorquí. També aquests la visitaven perquè, per a ells, els dots de «bruixa» d’aquella dona, els ajudava a curar-se de mals auguris, espants o d’un amor no correspost. Magdalena Castell era el seu nom i vivia al carrer Antoni Rosselló Nadal, 4, d’aquesta barriada.
Però Magdalena, al marge dels seus dots de curandera, també oferia serveis els quals sols un cercle molt proper coneixia, com provocar avortaments. És en aquest context és on la vilafranquera Antònia Font conegué a Magdalena. Primer perquè la tractés d’una malaltia que li afectava la salut. I li havien anat bé els consells de la curandera. La seva relació anà més enllà i es feren amigues, a més a més, Antònia li cercava nous pacients i clients perquè la coneguessin. També li encomanava ungüents i xarops per coneguts que Magdalena gustosament, a canvi d’una quantitat de doblers, li preparava. Al final, Antònia s’acabaria convertint en la seva representant, comercial i mediadora.
El negoci anava de cada dia millor i ambdues, vists els guanys, es tornaren de cada dia més ambicioses. És en aquest moment quan Magdalena té la idea de preparar una potinga per donar a vendre a les persones que es volguessin desfer d’algú. El compost del verí seria tan bàsic com usar una dosi de «Ratil» mesclat amb farina. La idea és que cada dosi, no molt alta, fos subministrada de mica en mica, dia a dia, a la víctima. L’arsènic del «Ratil» aniria fent els seus afectes, la persona emmalaltiria per, finalment, morir sense aixecar sospites. Ara la feina era trobar els potencials clients que als hi pogués interessar aquest «remei»; sobretot que fossin clients discrets i de confiança, els quals no els poguessin descobrir.
Dit i fet: Magdalena i Antònia començaren a promoure el seu nou «producte màgic». No quedà gaire clar quina era la metodologia usada per comercialitzar-ho, però tingué molt de ressò; i ja no sols a la barriada, sinó per Ciutat. La fórmula màgica tingué molt d’èxit sobretot amb un grapat de dones que tenien molts de problemes amb els seus esposos o familiars. El negoci prosperava, ja que cada client pagava voltant d’entre 300 i 500 pessetes de l’època pel remei que als hi proporcionaven.
Però, al mateix temps que la rumorologia: la notícia no sols corria de boca en boca entre possibles clients, sinó que, ara també, ja havia arribat a orelles de la policia. La Guàrdia Civil inicià una investigació per tal d’esbrinar que s’hi amagava darrere aquell rumor. Així que, la Guàrdia Civil als hi va preparar una trampa enviant un guàrdia de paisà a xerrar amb elles com si es tractés d’un client potencial. Aquest als hi va demanar la «fórmula màgica» o per desfer-se d’una familiar amb el qual tenia problemes. Convençudes de la història que als hi havia explicat el guàrdia, accediren a vendre-li la potinga.
Després de la transacció econòmica de la venda, foren immediatament foren detingudes i duites a la caserna prendre declaració. Quan la Guàrdia Civil als hi va revelar que ho sabien tot, accediren a declarar la veritat i, fins i tot, qui havien estat les seves clientes que havien adquirit el verí.
D’aquestes delacions, la Guàrdia Civil en va detenir quatre de clientes per ser processades en el judici que se celebraria pel mes d’abril de 1943. Aquest fou conegut pel judici de «Les enverinadores de La Soledat» i es celebraria l’Audiència Provincial de Ciutat.
El procés va tenir un gran ressò mediàtic i fou seguit per molta gent la setmana que va durar. Els diries oferiren cròniques diàries extensíssimes del que passava dins la sala, de les declaracions i de les proves que les encausava. Les processades foren:
Magdalena Castell: acusada d’assassinat. El fiscal va demanar pena de mort.
Antònia Font: acusada d’assassinat. El fiscal va demanar pena de mort.
Joan Maria Veny: acusada d’enverinar i assassinar el seu espòs. El fiscal va demanar pena de mort per parricida.
Margalida Martorell: acusada d’enverinar i assassinar el seu espòs. El fiscal va demanar pena de mort per parricida.
Maria Nicolau: acusada d’enverinar i assassinar la sega sogra. El fiscal va demanar pena de mort per parricida.
Antònia Suau: acusada d’enverinar i assassinar el seu espòs. El fiscal va demanar ena de mort per parricida.
A més, s’encausaren a 3 persones més per intent d’assassinat.
Les proves varen poder demostrar que els enverinaments havien començat cap a finals de 1939 i la darrera datada fou cap a final de 1940. Curiosament, els metges que havien certificat aquestes morts, declararen que els morts eren naturals i no havien sospitat que haguessin estat producte de cap enverinament. De la mateixa manera, els pèrits forenses tampoc havien detectat presència de verí en els cossos dels difunts que s’havien exhumat per practicar-los l’autòpsia.
Finalment, dia 14 d’abril de 1943, es va dictar la sentència i les penes foren:
Magdalena Castell, de Ciutat: a 4 penes de mort per assassinat. Commutada, posteriorment, per 30 anys de presó per cada un d’ells.
Antònia F., de Vilafranca: a 14 anys i 8 mesos de presó com a còmplice d’assassinat.
Joana Maria Veny, de Ciutat i coneguda com a propietària de Can Blau: a 30 anys de presó pel delicte de parricidi.
Margalida Martorell, de Ciutat: a 30 anys de presó pel delicte de parricidi.
Maria Nicolau, de Porreres: a 25 anys de presó per un delicte d’assassinat.
Antònia Suau, de Puigpunyent: a 30 anys de presó pel delicte de parricidi.
Antònia Font ingressaria immediatament a la presó de dones de Ciutat, però per temes de salut, va haver de ser ingressada a l’Hospital General en diverses ocasions. El presidi fou dur, molt dur, però per la seva bona conducta, va obtenir beneficis penitenciaris que li rebaixaren la condemna. Després de set anys i mig, fou alliberada sota vigilància. Fou en aquest moment que tornà a viure a Vilafranca, a la casa familiar. Va canviar de feina i anava un parell de dies a Ciutat per atendre la paradeta de fruita i verdures que tenia a la plaça de Pere Garau.
Va refer la seva vida de mica en mica i, encara que visqués sola i restés fadrina fins a la seva mort, va aprendre que dels errors del passat cal treure’n lliçons.
- Article publicat el 4 de setembre en el Blog de Jaume Sansó.