Fill de pares estrangers, Alex Atanasov (Sineu, 2000) ha crescut i s’ha criat al Pla. «Tota la meva vida està arrelada a Sineu». Al 2012 inicià la secundària i, més endavant, va seguir els estudis universitaris a Bacerlona. Avui és arquitecte amb una trajectòria que combina l’experiència en despatxos i la col·laboració en diversos projectes dins l’àmbit arquitectònic.
– Quins anys vàreu cursar estudis a l’IES Sineu i quins records teniu del pas per aquest centre?
– Vaig començar la meva etapa a l’IES Sineu el curs 2012/13, acabant el 2019. Després de molts d’anys al centre, puc dir que els records són moltíssims: des dels primers dies, amb els nervis i l’expectació de trobar-me amb tantes cares noves, fins a la creació de vincles d’amistat i l’aprenentatge amb els professors. La primera etapa, fins a 3r d’ESO, la vius amb especulació i curiositat: encara coneixes coses noves, cerques dinàmiques de treball i vas coneguent a més gent. Després, a la segona etapa, de 4t fins a 2n de Batxillerat, ja prens consciència que el camí s’acaba i és quan realment creixes com a persona. Pel que fa al professorat, no puc fer més que agrair: sempre he trobat un gran equip de professionals, vocacionals i propers, que ens han acompanyat tant en l’aprenentatge com en el procés de maduració personal.
– Alguna anècdota divertida o curiositat que recordeu d’aquells anys?
– Si he de destacar, em qued amb els records de la darrera etapa, sobretot a 2n de Batxillerat. És un moment clau de la vida d’un estudiant, quan realment prens consciència de la complexitat de les coses i comences a veure-les amb una altra perspectiva. La mentalitat evoluciona molt ràpid i fins i tot l’exigència del professorat et motiva, perquè entens que t’estan empenyent cap al teu límit per treure’n el millor.
Són els anys en què, per primera vegada, et veus capaç de fer una quantitat de feina que mai abans havies afrontat, i alhora notes que t’estàs formant i preparant per a l’etapa posterior, la universitat. És una etapa dura, però també apassionant, perquè acabes sentint que arribes al més alt, que et treus tot el potencial i que et prepares per fer el pas definitiu cap al futur.
– Vareu estudiar arquitectura, sabieu quina carrera o quin camí volieu fer quan vareu començareu a l’IES?
– Sí, la veritat és que des de ben prest vaig tenir clar que volia estudiar arquitectura. Encara era molt jove i, òbviament, no sabia què significava exactament ser arquitecte ni com seria la carrera, però ja m’apassionava dibuixar d’una manera més tècnica: detalls, façanes, perspectives d’habitatges… Amb el temps aquest interès es va anar consolidant, i quan va arribar el moment d’escollir estudis, per a mi la decisió va sorgir de manera molt natural. I ara, quan mires enrere i penses que allò que de ben jovenet volies ser finalment ho has arribat a ser, la satisfacció personal és tan gran i tan bona que justifica tot l’esforç i el camí fet fins aquí.
– A què vos dedicau?
– Ara mateix som arquitecte recent graduat i en breu me n’aniré a Barcelona per habilitar-me. D’aquí unes setmanes començaré el màster i alhora m’incorporaré a un despatx.
Aquest estiu, després de mesos molt intensos amb el final de carrera i el TFG, vaig voler canviar un poc de ritme i he ajudat a la meva parella en el seu restaurant recent obert, una experiència diferent que m’ha servit per desconnectar i agafar aire.
Tot i així, l’arquitectura no l’he deixada de banda en cap moment: estic col·laborant en projectes i treballant amb projectes arquitectònics propis, cosa que m’ha permès mantenir el fil i seguir actiu dins la professió.
– Ens deis una frase per acabar de convèncer algun alumne actual de l’IES que vulgui estudiar el mateix que heu estudiat?
– L’arquitectura no et concedeix res fàcilment. No és un carrera on amb un parell d’hores d’estudi superes un examen o amb una setmana acabes un projecte. És un recorregut exigent i ple de renúncies, amb jornades interminables de dedicació, on la vida social i personal es veu profundament alterada perquè has de sacrificar molt per mantenir un ritme de treball constant, i les matèries tenen un nivell de complexitat molt elevat. Però, justament, això és l’arquitectura: una suma d’obstacles i esforços que realment compensen. T’ajuda a llegir el món amb uns altres ulls i a transformar-lo segons la teva pròpia visió. Et fa evolucionar i madurar en un moment decisiu de la vida, et dota d’un criteri ferm, d’una capacitat de decisió destacada i d’unes responsabilitats que van molt més enllà de l’aula. La voluntat i les aptituds d’una persona es redimensionen completament.
L’arquitectura és esforç, constància i sacrifici, però al final et transforma com a persona i t’obre una manera nova d’entendre el món.
– El vostre treball de final de grau fou sobre l’evolució històrico-urbanística de Sineu. Quines colcusions en vareu extreure?
– Feia molt de temps que tenia clar que volia dedicar el meu treball final de grau a Sineu. Al cap i a la fi, és el poble que m’ha vist créixer, on he anat a escola, on he fet amistats i on m’he format com a persona. Quan vaig arribar al final dels estudis d’arquitectura em semblava gairebé una obligació moral, però també un desig molt personal, tornar a Sineu tot el que m’ha donat.
Per això, la meva tesi final de carrera ‘Evolució Urbana i Patrimoni de Sineu. Traçant la historia d’una Vila al cor de Mallorca’ no és només un estudi tècnic sobre història i urbanisme, sinó també un homenatge al meu poble. M’ha fet molta il·lusió poder recollir en un llibre la seva evolució, el seu traçat urbà, però també les tradicions i les cultures que s’hi han anat acumulant al llarg dels segles. En certa manera, ha estat la meva manera de dir: “he arribat fins aquí, som arquitecte, i amb orgull puc tornar a Sineu aquest treball que parla de la seva essència i identitat”.
La investigació va posar de manifest que l’evolució de Sineu no es pot entendre només des d’una mirada urbanística, sinó que requereix una lectura històrica i patrimonial. Tot i perdre la capitalitat reial, la Vila va mantenir un paper central dins el Pla de Mallorca gràcies al mercat setmanal i a la seva condició de nucli de serveis. Aquest fet explica la continuïtat d’un teixit urbà compacte, on conviuen espais de representació com el Palau/Monestir, l’Església o l’Hospital, amb una xarxa de carrers i places vinculats a l’activitat comercial i social.
Les conclusions apunten en dues direccions: d’una banda, que Sineu ha sabut adaptar-se als canvis econòmics i socials sense perdre la seva identitat, mantenint llegible el traçat medieval alhora que incorporava noves capes constructives i funcionals; i de l’altra, que l’arquitectura es converteix en una eina de lectura de les tradicions i les cultures que han perdurat al llarg dels segles. El patrimoni no és una imatge estàtica, sinó un organisme viu que es transforma i s’actualitza. Entendre aquesta evolució ens permet projectar intervencions més respectuoses i coherents amb el caràcter de la Vila, alhora que ens convida a reconèixer l’arquitectura com un vehicle de memòria col·lectiva i de futur.
– Els pobles del Pla, en general, creis que han conservat el seu estil arquitectònic?
– Sí, en general sí que han conservat el seu estil arquitectònic. La majoria de pobles del Pla, compten amb normatives i restriccions que protegeixen els elements característics dels cascs antics, com l’ús de la pedra, els colors o les proporcions de les obertures. Gràcies a això, malgrat els canvis, els nuclis històrics han mantingut una imatge coherent i pròpia. Pel que fa al creixement, el patró és bastant clar: tots parteixen del nucli antic, amb carrers estrets i la plaça com a centre neuràlgic, i posteriorment s’han expandit amb nous barris per donar resposta a la manca d’habitatge i amb polígons industrials o zones de serveis lligades al creixement econòmic. En definitiva, veim un procés d’adaptació: els centres històrics mantenen la identitat i l’estil, mentre que les àrees noves responen a les necessitats actuals.
Vull destacar que en els darrers anys, gràcies a les subvencions del Fons Europeu Next Generation, molts pobles han impulsat projectes d’embelliment de carrers i places, amb nous paviments i la restricció del vehicle. Tot això contribueix a posar en valor el casc antic i a fer-lo més atractiu i agradable, tant per als veïns com per als visitants.
– Com veis la situació dels joves del Pla? Per exemple en habitatge.
– Jo som arquitecte, i el tema de l’habitatge, tant per al sector com per a mi personalment, és una qüestió molt complexa i delicada. Sovint veus com gent poc informada alça la veu i només genera polèmica, i al mateix temps hi ha aspectes que passen desapercebuts fins i tot entre aquells que “se suposa que en saben”. Massa vegades es llancen titulars o solucions ràpides que, en la realitat, no tenen sentit. I aquí és on crec que hem de ser molt curosos: és millor no simplificar ni fer veure que tens la recepta màgica. El tema de l’habitatge s’ha d’afrontar amb rigor, temps i profunditat, perquè és un tema que afecta directament la vida de la gent i no es pot resoldre amb discursos fàcils.
Oportunament, si parlam de la situació dels joves del Pla, el primer que hem de dir és que no hi ha habitatge suficient, i això és un problema molt greu que no es resol de forma ràpida: perquè n’hi hagi per a tothom cal temps, planificació i estratègia, i és evident que la nova generació d’arquitectes tendrà aquest repte al davant.
Els lloguers són un autèntic desbarat: hem normalitzat que una família hagi de destinar pràcticament un sou sencer a pagar-los. I l’autopromoció, que històricament era una via d’accés a un habitatge digne, avui és quasi impossible. El problema de l’habitatge no és només que no es construeixi prou o que els costos siguin elevats, sinó que molts dels solars existents estan en mans d’especuladors o tenen preus desorbitats que fan inviable construir habitatge assequible. Sense regular aquest mercat i sense polítiques valentes que alliberin sòl o posin límits a l’especulació, és impossible donar solucions reals.
A més, això fa que els joves dels pobles del Pla no puguin arrelar-se al seu lloc d’origen. Els solars buits queden immòbils i l’únic que creix són els preus. És una situació que condemna el futur dels nuclis històrics i alimenta encara més la desigualtat. A això s’hi suma que l’habitatge social és escàs i mal distribuït, i que els nous models de convivència com el co-living continuen sent residuals. Al Pla de Mallorca, parlar de co-living, cooperatives d’ús o habitatge intergeneracional encara sona gairebé exòtic, com si fos una idea importada de les grans ciutats. Però, en realitat, són models que podrien encaixar perfectament en el teixit dels nostres pobles. Perquè si alguna cosa tenim al Pla són nuclis compactes, amb cases tancades i un parc d’habitatges desaprofitat que podria reconvertir-se en solucions compartides, flexibles i més assequibles. Això seria un canvi d’escala que podria donar resposta a un problema: passar de veure el co-living com una moda urbana a entendre’l com una eina per salvar el futur dels pobles del Pla i per garantir que hi hagi habitatge digne, divers i socialment just.
– Quina opinió en teniu de la vida social i cultural que hi ha als pobles del Pla de Mallorca?
– La vida social i cultural als pobles del Pla de Mallorca és un element clau que els dona identitat i cohesió. Les festes, les tradicions i els esdeveniments populars no són només moments puntuals, sinó punts de trobada que marquen el calendari i reforcen el sentiment de comunitat. Fires, mercats setmanals, festes patronals, activitats artístiques i les propostes de les associacions locals configuren un teixit viu que ha sabut mantenir-se al llarg de les generacions.
En el cas de Sineu, és fàcil veure com aquestes tradicions han estat un dels pilars històrics del poble. Les celebracions han travessat segles i encara avui continuen vives, convertint-se en un element essencial de la identitat col·lectiva. Aquesta continuïtat no només parla d’una voluntat cultural de conservar les arrels, sinó també de la capacitat de reinventar-se i adaptar-se a cada moment històric.
Des d’una perspectiva arquitectònica, tot aquest bagatge cultural ha tingut una incidència directa en la manera com s’han concebut i transformat els espais públics. Les places, carrers i espais de trobada han evolucionat en consonància amb aquestes pràctiques col·lectives, perquè al final són els escenaris on es desenvolupa la vida comunitària.
L’arquitectura i l’urbanisme, d’una manera subtil però constant, han anat responent a aquestes necessitats: des de la configuració de les places majors com a centres neuràlgics fins a la creació d’espais adaptats a fires i mercats, passant per la manera com els recorreguts urbans es preparen per a processons o festes populars.
Tot plegat fa evident que la vida social i cultural no és un element afegit als pobles del Pla, sinó un motor que ha condicionat i modelat tant la identitat de la seva gent com l’espai físic on aquesta identitat es desenvolupa.
– Massa sovint en parlar del Pla es xerra de la Mallorca autèntica en contraposició a la costa. Enteneu que és així o bé ja no hi ha distinció, pel que fa al turisme, entre la costa i l’interior?
– És evident que Mallorca viu del turisme i que és una de les principals fonts econòmiques de l’illa. Ara bé, també hi ha uns límits clars, sobretot quan es tracta de preservar la identitat i la qualitat de vida.
Sovint es parla del Pla com a ‘Mallorca autèntica’, en contraposició a la costa més massificada. L’arquitectura i el territori ens mostren per què: al Pla encara hi trobam un teixit urbà i rural molt vinculat a la tradició agrícola, amb places majors, mercats i tipologies d’habitatge que conserven la memòria col·lectiva i que no han patit la mateixa pressió edificatòria que la franja litoral.
Tot i això, el turisme també arriba a l’interior, però amb una altra forma: agroturismes, cases de poble rehabilitades, activitats culturals i gastronòmiques… En aquest context, l’arquitectura juga un paper fonamental, perquè és la que permet adaptar aquests espais patrimonials a nous usos sense perdre’n l’essència.
Per tant, encara hi ha diferència entre costa i interior, però més que pensar en contraposicions, el repte és gestionar equilibris: mantenir la identitat d’aquests pobles del Pla i, alhora, donar cabuda a noves activitats econòmiques i socials. És aquí on l’arquitectura es converteix en una eina clau per compatibilitzar turisme i patrimoni.
La ‘Mallorca autèntica’ no és tant una qüestió de contraposició entre costa i interior, sinó de saber preservar allò que ens defineix: la cultura, el paisatge i la manera de viure. El Pla n’és un bon exemple, perquè ha sabut mantenir unes arrels que conviuen amb els nous reptes. La clau és entendre que l’autenticitat no es troba només en el record del passat, sinó en la capacitat de fer evolucionar tradicions i espais sense perdre la seva essència.