L’estiu s’acaba i amb ell els dies de platja, piscina, festes patronals o populars…, que cadascú viu a la seva manera. Uns, sobretot els joves, solen viure l’estiu amb més intensitat, d’altres amb més tranquil·litat i remembrança. Per tant, és inevitable que no recordem com eren els estius abans i com són ara.
Abans ens coneixíem tots al poble. La gent s’aturava a parlar amb els veïnats, s’ajudava, conversava, sortia a la fresca… Avui dia, encara que molts ens seguim saludant quan ens creuam pel carrer, tant si ens coneixem com si no, són moltes les vegades que no coneixem la persona amb qui ens hem creuat. I és que, de cada pic, més població estrangera elegeix les nostres illes com a residència habitual, normalment per poder gaudir d’una vida més tranquil·la i, tal vegada, d’un millor clima que en el seu país d’origen. O l’allau d’immigrants que s’han desplaçat i es desplacen a les illes a la recerca de feina i d’un futur millor. I hi tenen dret, és clar que sí.
Però, on resten els nostres drets? Aquest ràpid augment de la població resident ha provocat una emergència habitacional, un problema que s’agreuja cada dia. Els estrangers compren, rehabiliten, es creen habitatges vacacionals…, augmenta la demanda, minva l’oferta, i així els preus s’han triplicat en pocs anys. Cada vegada són més els joves que no poden accedir a un habitatge, ni comprar ni llogar; cada vegada són més els joves que no es poden independitzar i que viuen a la casa familiar; cada vegada són més les famílies amb infants que no poden tenir una llar; cada vegada són més les persones desnonades…
Abans la majoria de joves podien fer-se un ca seva, comprar o bé llogar a bon preu. Actualment és pràcticament impossible. Fins i tot, comença a ser molt difícil llogar sense compartir; es pot llogar una habitació i prou. Especulació, preus desorbitats… Però si l’habitatge és un dret reconegut en la Constitució espanyola, no s’està vulnerant aquest dret? Hi ha una legislació que el garanteixi? O tot queda en paper banyat?
Aquest ràpid creixement de la població resident no ha provocat només una emergència d’habitatges, sinó que també ha afectat els serveis públics bàsics, ha ocasionat una important manca de recursos. I no és per menys, ja que hem triplicat la població en poc més de 60 anys. L’any 1960, la població de les illes era d’uns 445.000 habitants mentre que actualment és de 1.240.000 habitants.
Cada estiu, darrerament, es declara una emergència hídrica. El subministrament d’aigua potable, sobretot a la comarca del Pla, es converteix en un vertader problema. No es garanteix poder disposar d’aigua suficient i de qualitat per a les activitats quotidianes. Que si s’ha decretat l’alerta i hem d’estalviar aigua, que hi haurà restriccions o sancions, tal vegada… Però és que molts dels habitants d’aquesta comarca n’estalviam tot l’any, d’aigua. En canvi, les zones on més se’n gasta, no solen patir les mateixes restriccions. Per què no es posa l’ull també en aquestes zones? Per què no es destina més dotació econòmica per solucionar d’una vegada les fuites d’aigua de les canonades, i evitar que se’n perdi tanta? Per què les plantes dessaladores redueixen considerablement el seu funcionament durant l’hivern? Si no fos així, deixaríem que els aqüífers es recuperessin. I tal vegada la gent que tenia un pou de vena a casa seva podria tornar a tenir aigua. I la cisterna per a l’aigua de pluja.
O és que les tres plantes dessaladores de Mallorca, ubicades a Palma, Andratx i Alcúdia no poden subministrar aigua al Pla? O no ens arriben les canonades? I la nova planta que es planteja projectar al Llevant de Mallorca, podrà subministrar aigua al Pla? Queden molts d’estius per endavant perquè els habitants del Pla deixem de patir aquesta emergència hídrica? Quants d’estius més els habitants del Pla haurem d’estar pendents del cel i pregar que arribin les pluges? I no val dir que el Pla és molt estens i que el consum de la població no serà suficient per rendibilitzar la inversió que suposa dur-hi les canonades. La població resident al Pla segueix augmentant i a l’estiu també s’omple de turistes.
Totes aquestes qüestions i tots aquests canvis, entre d’altres, que molts hem pogut viure, ens han creat inseguretat, indefensió, resignació davant allò que estam vivint i preocupació per allò que ens queda per viure. I així, molts hem acotat el cap i hem assumit que res es pot fer, que ja ho veurem i que allò que ens espera és irremeiable.