Trobar cossiers a Montuïri a ple desembre pot semblar desconcertant. Trobar-hi cossieres, en general, encara més. Per molt estrany que sigui, però, va passar. Era la festa de la Immaculada Concepció de 1956 i un grup d’al·lotes acabava d’arribar de Madrid després de guanyar uns dies abans el primer premi de la categoria de danses antigues a la XII edició dels Concursos Nacionales de Coros y Danzas. Tot el poble les esperava per a celebrar la fita.
Per entendre aquest fet, però, cal tenir en compte que la idea que es té avui dels Cossiers de Montuïri no correspon del tot amb la d’aquell moment. Avui se’ns fa difícil concebre la presència dels cossiers fora del marc festiu de la Mare de Déu d’Agost i de Sant Bartomeu, però fins no fa gaire això no ha estat del tot així. Tot i que la vinculació amb Sant Bartomeu persisteix durant tot el segle XX, en aquest període se’ls permeten llicències que avui serien pràcticament inadmissibles, com ara la participació en aquest tipus de concursos o les sortides fora de data i fora de poble. Aquesta relativa flexibilitat permet que, davant la proposta de competir-hi, es decideixi crear una colla de cossieres ad hoc: i que no passi res. Elles eren Francisca Xamena, Joana Xamena, Joanaina Amengual, Catalina Mas, Francisca Verger, Catalina Mora, Margalida Mora i Catalina Arbona, instruïdes i acompanyades pel flabioler Joan Niu.
Però no ens enganem, aquesta colla no sorgeix de cap impuls feminista, sinó que apareix per suplir una necessitat. En efecte, en les primeres edicions d’aquests concursos, la participació era exclusivament femenina. Per tant, ràpidament es comprèn que el rigor i la coherència no són la base d’aquests certàmens. Ho són més aviat l’adequació i adaptació als valors que vol promoure el règim. Paradoxalment, però són una de les poques maneres en què dones de classe baixa podien evadir momentàniament la feixuguesa de la llar. Així mateix, encara és l’únic context que ha permès cossieres al poble i en destaca la naturalitat amb què els veïnats s’ho prenen. Per això, no m’interessa parlar tant de l’actuació de les cossieres a Madrid, com de les conseqüències que això té a la vila.
Precisament, la seva arribada al poble és un exemple de què suposa la figura dels cossiers pels montuïrers. Ningú no dubta a acostar-se a plaça per a celebrar aquesta victòria, encara que siguin dones o que sigui desembre, perquè els cossiers –o en aquest cas, les cossieres– representen a tots els montuïrers, més enllà del gènere o la data en què es presentin. Tot i això, la prosperitat d’aquesta colla d’al·lotes no es manté gaire estona. L’any 1961 tornen a participar en la XIV edició d’aquests concursos, però el grup passa a ser mixt per mor de la pressió dels cossiers i que les bases ja ho permeten. Des d’aquest moment, la seva imatge comença a ser desplaçada fins al punt de no constar als posteriors homenatges institucionals retuts als cossiers. Això no obstant, la invisibilització que pateixen motiva a aquestes dones a fer un qüestionament a la figura dels cossiers i el model de festa a través d’una carta al director publicada a la revista Bona Pau l’octubre de 1994. Es tracta d’una de les primeres mencions públiques que parlen de masclisme dins dels cossiers. En ella expressen:
“Per què aquesta omissió de part dels organitzadors a l’hora de reconèixer uns mèrits
que ens corresponen?
Es tracta d’una raó de sexe, “masclisme”, motivat perquè els cossiers hagin estat sempre
homes?
És possible la influència dels nous descobridors de la vàlua dels cossiers?
És per ignorància o desconeixement dels fets?
Lluny de nosaltres pensar altra cosa que no cal mencionar1.”
Per tot això, intentar esquivar la petjada franquista relacionada amb la nostra cultura popular, quan n’és un dels seus principals condicionants per entendre les pràctiques culturals d’avui, és deixar la història a mitges. Ignorar els concursos de Coros y Danzas –on també hi han participat cossiers–, és negar que a Montuïri hi ha hagut cossieres i que aquestes resulten una de les primeres fites a l’hora d’assenyalar la desigualtat en el món de la cultura tradicional.
Recordar i reivindicar aquestes dones amb una mirada crítica ens permet marcar uns referents. Alhora, ens descobreix alternatives i ens convida a reflexionar al voltant de com ens relacionam amb el patrimoni. Perquè la cultura pot semblar imponent, però també és propera. I els canvis, si són orgànics, per ventura no són per a tant.
Notes:
1 Grup de cossieres. (1994, octubre). Les cossieres, discriminades. Bona Pau, 500, 52.
Clicant aquí podeu veure un petit documental fet per l’autor d’aquest text sobre les Cossieres.
Aquí podeu veure el debat celebrat a Montuïri sobre la presència de les dones en el rotlo de Cossiers.