Aquesta és la història d’un home que sembrà moltes enveges al poble d’Algaida entre els feixistes locals. En Joan Bibiloni Capellà, Monet, era un home que es guanyà bé la vida a base de feina i que, a més, guanyà molts doblers gràcies a les carreres ciclistes.
En Monet de jove va fer de trencador de marès i alhora corria en bicicleta. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), fins i tot arribà a participar en la Volta a Catalunya. Els diners entraven a casa i pogué obrir un negoci de venda de productes bàsics; però no deixà de treballar, sinó tot el contrari. El negoci de la botiga el portava la seva esposa i ell es dedicà a picar esquerda juntament amb altres homes que tenia llogats. A finals dels anys vint s’estava construint la carretera del puig de Cura i en Monet fou un dels qui la feren. Avui és un lloc molt concorregut per tots els qui practiquen la bicicleta i, fins i tot, equips de l’elit professional del ciclisme entrenen en aquesta muntanya màgica.
El 1928 fou quan va participar en la Volta i hi feu bones marques. Aconseguí quedar entre els deu primers de la classificació i, en la tercera etapa, feu pòdium després de quedar en tercera posició. Fins aleshores s’havia dedicat a fer curses per l’illa. Els premis per als amants de la bicicleta eren suculents i en Monet va anar engreixant el seu patrimoni.
Pocs anys després, amb la proclamació de la Segona República (1931-1936), aparegueren noves estrelles del ciclisme local que ja pogueren dedicar-se professionalment només al ciclisme. Va ser el cas de l’estrella local Rafel Pou. De fet, Joan Bibiloni i Rafel Pou participaren plegats en la primera edició de la Volta a Espanya el 1935. En el cas d’en Pou, tot i que havia nascut en una família humil, va poder dedicar-se a aquest esport i aconseguí grans rècords i victòries. Només la mort, tràgica, el maig de 1936 en un entrenament al velòdrom de Tirador aturà la seva espectacular carrera. Com el famós ciclista Josep Nicolau, de Lloret, Rafel Pou combregava amb el republicanisme popular que estava arrelant entre el jovent d’Algaida i del Pla.
En el cas de Joan Bibiloni, encara que no sabem la implicació política, sempre s’ha dit que la seva mort va ser per motius personals perquè, segons s’assegura, no estava afiliat a cap partit polític. Si va ser per enveja o va ser perquè era d’esquerres no està documentat. Ara bé, tot i que no podem assegurar ni una cosa ni l’altra, el cert és que en aquells moments a Algaida el món de la bicicleta era tricolor. El lloc on els joves i no tan joves aficionats compartien la febre del pedal era la Penya Pou ubicada al local de Ca na Mena (actual cafè s’Acadèmia). Aquest espai també era el local dels republicans algaidins. Un dels seus líders era Pere Capellà, el qual a través de la seva militància dins Esquerra Republicana Balear va escampar el missatge de justícia social pel poble.
Però, que passà el 18 de juliol? És aquí on la història de Joan Bibiloni es torna trista i plena d’impotència. Els falangistes amb l’aliança de l’església algaidina començaren a fer llista. Aleshores, en Monet es va veure obligat a amagar-se en vista que els de Falange el cercaven. L’alerta d’amagar-se li arribà per part dels socialistes algaidins Llorenç Manila i Sebastià Company.
La història de la seva fugida ens ha arribat a través de la memòria oral i no sabem la certesa exacta dels esdeveniments, tot i que les diferents versions que existeixen i que s’han escrit als llibres expliquen una fugida similar sense poder confirmar els llocs específics de l’itinerari. En tot cas, les versions parlen d’indrets com es Pil·larí, el Pla de Sant Jordi o el Pont d’Inca.
Pel que sembla, el primer lloc elegit per refugiar-se va ser el poble de Sóller, on precisament comerciava i duia esquerda -primer, en carro i, després, en cotxe (en aquella època poca gent es podia permetre el luxe de tenir un cotxe)-. Els negocis li anaven bé i els diners guanyats amb les carreres havien donat els seus fruits. Així, el 1934 en Joan Bibiloni comprà un cotxe Peugeot i passà a fer els seus trajectes comercials amb vehicle. Un any després canvià de cotxe i adquirí un Ford. Popularment, s’ha dit que el Ford d’en Monet fou requisat pels falangistes i que serví per anar fins al cementiri de Son Coletes a Manacor una nit d’agost per matar nou algaidins (entre ells batle Pere Llull).
Joan Bibiloni, es va anar movent d’amagatall i s’acostà més a la localitat d’Algaida per tal de poder veure els seus fills. Tenia la complicitat del seu germà, en Felip, i del socialista Miquel Noguera (que, com ell, era picador d’esquerda), el qual el visitava.
Així, en Joan Bibiloni, s’estigué uns quants dies per la zona de Sant Jordi. Els feixistes oferiren recompenses per a qui el trobàs. És aquí on la seva bicicleta, que sempre el va acompanyar, jugà un paper fonamental. Per sobreviure amagat prop d’unes cases d’uns hortolans aconseguí menjar a canvi de prometre donar la seva bicicleta al fill dels pagesos. Bibiloni es refugià dins un bosc proper a l’hort i s’alimentà de la llet de les vaques que li preparava el jove pagès.
Però en quines mans arribà acabar la bicicleta? Ell ja no la va veure mai més. En Monet no pogué escapar d’una persecució amb tirs a la zona de la finca de Sant Jordi, l’hort de Can Buscaneta. Com si fos una pel·lícula d’acció, un estol de falangistes i la Guàrdia Civil d’Algaida atraparen el corredor. El que l’esperava no era gens encoratjador. Eren els dies més indiscriminats del mes d’agost a causa del desembarcament de les tropes republicanes de Bayo a Portocristo (el 16 d’agost) i la fera feixista s’engolia moltes víctimes. A en Monet l’assassinaren prop del coll de sa Grava, entre Montuïri i Sant Joan, a la finca d’Horteta. No se sap amb exactitud el punt on fou comès l’assassinat i les seves restes no s’han pogut localitzar. En Monet fou un dels primers que es carregaren al poble d’Algaida, després de tenir-lo tancat a la presó de l’Ajuntament del 18 al 21 d’agost de 1936. El seu final fou molt cruel, ja que fou arrossegat i la memòria popular recorda com un falangista comentà que ja no el guanyaria mai més en una carrera. A més, el dia que el mataren, va néixer el seu quart fill, el qual deixà orfe de pare.
La memòria també va ser injusta per als vençuts perquè la seva família, a més d’haver d’assumir el seu assassinat, va perdre també algunes propietats; com la darrera botiga, més grossa, que havia obert a la plaça del Sitjar del poble i que regentava la seva esposa. Una botiga que, a més, tenia carnisseria i també era un cafè. Eren una família que havia progressat molt i havia muntat tot un negoci que feia la competència directa a les famílies comerciants riques i de dretes de tota la vida.
Com ja s’ha apuntat, tot i que sempre s’ha dit que els motius del seu assassinat no van ser ideològics, el cert és que des de jove s’havia mogut entorn dels trencadors de marès; un col·lectiu molt polititzat. El 1923, quan es casà, anà a viure al Coll d’en Rabassa, on els trencadors estaven afiliats a la UGT. A Algaida, quan hagué d’escapar dels feixistes, dos socialistes li donaren l’avís (en Sebastià Company i en Llorenç Manila) i qui el visità al seu amagatall a la finca de Sant Jordi fou un altre socialista, en Miquel Noguera.
La bicicleta que el 1928 quedà en novena posició a la Volta a Catalunya restà penjada en una portassa d’un dels senyors més rics del poble i que formava part de les famílies del règim. La filla del corredor, Catalina Bibiloni, encara viva, no deixà passar mai l’oportunitat de tirar-li en cara que era un lladre.
BIBLIOGRAFIA:
Gabriel Janer Manila: Ha nevat sobre Yesterday, Barcelona, Proa, 2016.
Maria Coloma Mairata: I…quatre (Premi Castellitx, Narrativa breu, 2009).
Pere Fullana: «Joventut, ciclisme i República: Rafel Pou Sastre (Algaida, 1909- Palma, 1936)», a les II Jornades d’Estudis Locals del municipi d’Algaida 2022, La Segona República a Algaida, Pina i Randa. Algaida, Ajuntament d’Algaida 2024.
Rafel Antich: Memòria als republicans víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la Guerra Civil de 1936, Algaida, Ajuntament d’Algaida, 2002.