L’assistència emocionada fa poc a unes Exèquies de l’estimada Antònia Font Brunet que morí a causa d’un càncer em va dur a la memòria una experiència que vaig començar a Binissalem ara fa 36 anys. Em vaig plantejar dues preguntes a les quals no sé si trobarem resposta: hi ha hagut una baixada en picat dels funerals a l’Església catòlica? Està la participació en els ritus funeraris de capa caiguda?
Com deia, una vegada donat el condol a la família quedà un grapat de familiars i amics que vàrem anar a acomiadar n’Antònia. Tot i les moltes persones presents, regnà un gran silenci i va aparèixer una veu tremolosa i emocionada que convidava a participar d’aquell acte que el professorat dedicava a l’estimada finada.
Un amic, en Rafel, assumí el paper de mestre de cerimònies i donà la paraula a dues amigues d’infància que emocionades, però fermes descrivien la seva amistat amb n’Antònia. Una persona de l’Associació Espanyola contra el càncer donà les gràcies a n’Antònia per la seva col·laboració.
I arriba el bessó de la celebració, el mateix Rafel en nom de tot el professorat assistent pronuncià unes emocionadíssimes paraules que destaquen la persona de n’Antònia com a filla, mare, padrina, germana, amiga i mestra d’escola.
Emotivament tocat i visiblement afectat li costà pronunciar les seves paraules mesclades de sentiments fondos, del silenci de l’entorn i de les llàgrimes que anàvem vessant tots els assistents. Les seves belles i encertades paraules eren assumides per tots els presents.
Unes sentides mamballetes allargades en el temps fou la resposta sincera d’acceptació total al que s’havia dit per part d’en Rafel.
Uns altres professors arrodoniren l’acte amb poesia i cants d’aquest acte tan emotiu.
Coronaren l’acte les sentides mamballetes, les abraçades agraïdes i un silenci respectuós que ens convidà a anar sortint del cementiri.
Moltes gràcies, Rafel i professorat amic de n’Antònia! Que puguem pensar molts anys en ella!
A partir d’aquí, com deia, em varen venir al cap un seguit de reflexions. A grans trets podria afirmar que com cristià em vaig sentir molt en sintonia en tot l’acte al mateix temps que em feia aquesta pregunta: Per què no incorporam elements més emotius a les celebracions dels funerals?
Per què seguir al peu de la lletra un ritual que es repeteix, és un carreró sense sortida. Hem de canviar, adaptar-nos a noves situacions. Repetir un llenguatge sense contingut i difícil d’entendre per molts no és la solució. Caldrà acceptar el pluralisme de celebracions segons les circumstàncies i ser molt més flexibles. Davant de tot, caldrà posar en pràctica noves experiències de celebració.
Per tot plegat m’aventur a proposar les següents, tot i ser conscient que les aigües actualment van per altres bandes.
D’una banda, crec que la celebració i acomiadament sols s’hauria de fer al cementiri per les famílies que ho demanin i amb un llenguatge adient a la circumstància del difunt. Així mateix, trob que el condol sols s’hauria de fer al cementiri. La celebració de l’Eucaristia els dissabtes millor, o en tot cas un dia a la setmana per tots els difunts de la setmana. Sense condol i amb llibertat per anar-hi o no.
El bessó de tot plegat, finalment, rau en el fet que crec que cal respectar per part de la comunitat cristiana, les diverses maneres de celebrar la mort de persones estimades. Fora crítiques i sí amb acollida.
* Miquel Monroig, és exrector de Binissalem