La festa de lo Much de Reig explicada a fora poble

Hem vist néixer una festa. De res a tot. Per ventura la veurem morir, esvair-se o trasmudar tant que ens serà irreconeixible, però no ens preocupa perquè l’hem viscuda plenament. Ja en farem una altra de nova, si l’hem de menester.

La Mucada, la festa en honor a lo Much de Reig és una festa inventada, com totes les festes. Amb els seus elements simbòlics, icones i ritus, afegits any rere any. El que segurament ve de nou, és que aquesta festa que coneixen milers de mallorquins, va néixer l’any 2004 i ha esdevingut el paradigma del que s’anomenen «neofestes»¹ o «festes de nova creació»² dins l’actual panorama de la festa popular mallorquina.

La raó del seu inici hagués pogut ser un altre més elegant, emperò no fou més que la voluntat d’una colla de joves d’omplir un horabaixa d’estiu, just el dia abans de la festa major del seu poble, amb qualque activitat que justificàs el fet de dinar plegats i d’anar a fer una copa junts, abans d’arreglar-se per anar a sopar i a la revetla. En definitiva, que aquell dinar i excursió etílica anàs més enllà del menjar per menjar i beure per beure.

 

Cada catorze d’agost, a Sineu, des de feia cinc o sis anys, els joves quedaven d’acord per dinar plegats aquell dissabte de la Mare de Déu d’Agost. Amb el nom de «Dinar de Germanor» es coneixia l’esdeveniment anual que aplegava homes d’entre devuit i una trentena d’anys a qualque restaurant del poble. Havent dinat, la ruta podia canviar entre pegar un bot als bars de la plaça del Fossar, especialment a Can Castell o, inclús, visitar els pobles dels voltants, com Llubí i Pina, cosa que molts de pics suposava qualque discussió pel fet de sortir del poble mentre estava en plenes festes.

El programa de festes de l’Ajuntament de Sineu, per a dia 14 d’agost, indefectiblement, des que n’hi ha record en les actuals generacions de sineuers, indicava que l’horabaixa hi havia cercavila d’una colla de xeremiers. Per tant, la tradició adquirida per la tropa de joves del «Dinar de Germanor» no marcava cap acte participatiu, aquell horabaixa de vigília de la Mare de Déu. Això i la sensació que la vila no comptava amb gaires actes de caràcter tradicional, en el context de les festes populars, va ser determinant a l’hora de fer prendre la decisió a tres joves, Toni Florit (Sineu, 1983), Pere Joan Oliver (Sineu, 1980) i Marc Niell (Sineu, 1982), de generar un argument festiu entorn d’una figura extreta d’una de les rondalles relacionades amb el poble.

Un origen llegendari

Una de les rondalles més famoses, que té com a escenari un indret del terme municipal de Sineu, és la rondalla del puig de Reig. Segurament, gran part de la seva fama és per mor que va ser recollida per Antoni M. Alcover al seu Aplec de Rondalles Mallorquines³. La versió més popular i coneguda deu ser aqueixa, i fou la que usaren els tres joves sineuers per a treure l’argument de la petita gimcana que proposarien als seus companys «agermanats» del dinar. Tot i així, volem deixar constància de la versió que ens transmeté oralment na Maria Frau Munar Ribes (Sineu, 1926-2004) qui, en inoblidables dies de jocs i contarelles, ens recordam que la contava així: «Diuen que dins el puig de Reig hi ha un tresor. Qui el vulgui trobar, hi ha d’anar a mitjanit i ha de fer set voltes al puig amb la boca plena d’oli. Si en acabar les set voltes no n’ha vessat gens ni se n’ha enviat cap gota, li compareixerà un bou que, escapat, se n’anirà cap a una cova que hi ha així com pugen cap a dalt del puig. En entrar, veuran que el bou es fica dins un enfony que s’obre a l’enfront de l’entrada de la cova i, abans de ficar-s’hi, s’han de posar una candela ben estreta enmig de les dues anques, perquè hi han de passar de grapes. Passat aqueix passadís estret, arribarà al tresor i ja serà seu».

Fou triada, doncs, l’enigmàtica figura del bou guia amb el simple propòsit de dotar la seva petita festa d’un element aglutinador. Un tòtem al voltant del qual mantenir unida la tribu dels agermanats, des de migdia fins al vespre. Decidits pel personatge, sols quedava crear-ne la imatge i generar l’argument per mitjà del qual la bèstia es presentaria als companys. L’elaboració de la imatge del bou, molt casolana, fou mitjançant la imitació dels caparrots de cartó o pasta de paper -més modernament de materials sintètics- que, amb forma de dimoni o de personatge popular, són conegudíssims a l’illa. Encara que no es va encertar amb els materials del primer bou -guix i paper sobre una estructura de reixeta- l’encert tant del tema com del portador, Toni Florit, va tenir l’impacte necessari per a l’entusiasta encobeïment de la proposta per part del grup. Així, el primer any, es va citar als agermanats en el peu del puig de Reig, on es repartiren camisetes estampades amb imatges icòniques dels dinars de germanor i amb la rondalla impresa al dors. Una volta va ser llegida en veu alta per a tots els presents, tots voluntariosament s’ompliren la boca amb un generós glop d’herbes dolces quan, de sobte, una traca retronà de punta a punta del camí i comparegué, per primera vegada, la imatge picassiana del cap de bou passat sobre el cos de Toni Florit.

Lo Much de Reig, nom i fesomia

L’any de naixement de la festa el personatge principal era, simplement, una bèstia de rondalla, sense cap altre nom que el «bou del puig de Reig». Cap de les versions vives fins aleshores de la rondalla atorgava gaire més protagonisme al bou que el d’estar sota l’encanteri del puig i a mercè de la tasca de guiar l’heroi -qui aconsegueix la proesa d’enrevoltar el puig a peu amb la boca plena d’oli- fins al tresor. Una vegada s’havia extret aqueix personatge de la trama, se’l feia protagonista del nou relat i, per ventura, referir-s’hi en genèric era poc identificatiu o pràctic, no entrarem en raons, però el fet és que el mateix dia de la seva estrena es va improvisar un referèndum, entre els presents, dins el Bar Sabina sobre què havia de nòmer el bou. Els noms amb més èxit varen ser «Muc» i «Reig». En vista dels nombrosos i igualats suports que rebien els dos nous taurònims es va prendre la decisió d’integrar-los tots dos en forma de nom i llinatge, amb una variació, que si se’ns permet la immodèstia ens atribuïm, que fou usar la grafia prefabriana, com a joc lingüístic, a fi de donar al personatge un postís -i, sobretot, ridícul- aire d’avior. Fou aprovada per assentiment la denominació «Lo Much de Reig».

Allà mateix, la providència i el costum d’anar-hi a fer el cafè els migdies, va fer que hi fos present el polifacètic sineuer Miquel Tugores Monara (Sineu, 1952) xeremier, constructor de tamborinos i instruments de percussió tradicionals, constructor de caretes de dimoni, teresetes, juguetes d’objectes reciclats… No es va fer esperar que, en vista de l’efímera existència del caparrot de bou a base de guix -a punt de desintegrar-se-, el grup de joves li comanàs un caparrot nou per a l’any següent. Tugores rebé la comanda amb entusiasme, tant que ha esdevingut imaginaire de capçalera, així com creador, organitzador i una de les principals ànimes de la festa.

 

El dia de Sant Cristòfol -festa encara no fa molts d’anys celebrada al poble- de l’any 2005, es presentava en públic la nova imatge de lo Much de Reig i es va convenir públicament, amb la bèstia llegendària, la seva rebuda anual cada 14 d’agost⁴.

Les Meravelles, la Muca i l’obertura de la festa al poble

Si bé la naixó de la festa es pot considerar absolutament lligada al Dinar de Germanor i, per tant, encara que es fa en espais públics, no compta amb participants de fora del grup inicial, hi ha un fet que creim que en determina l’obertura i la seva popularització: és l’entrada de les dones. L’any 2005, sota la consigna del «Dinar de Meravelles», un bon grapat d’al·lotes sineueres s’apleguen tal com havien fet els homes el mateix dissabte de la Mare de Déu d’Agost i, per primera vegada, participen a la festa entorn al Much. L’any següent, l’interès i la insistència, en especial, de na Magdalena Genovart Remirada (Sineu, 1987) perquè s’afegís una «Muca» com a parella del Much, va fer que en Miquel Tugores es posàs a fer una nova careta seguint l’estil còmic que havia plasmat en la del bou. Amb la Muca, entraria de ple en joc el nou grup, format tot de dones, d’edat similar als joves agermanats, algunes de les quals també s’integrarien en l’equip organitzador. L’entrada de la dona en aquella gresca endogàmica dels agermanats obri la festa al poble, ja que els dos grups incorporen de cada vegada més participants i es comença a generar expectació per part de gent externa als dos grups pioners.

Un dia de festa

La festa de la Mucada és diürna. Aquesta és una de les claus, a parer nostre, que explica molt d’allò que s’amaga rere la fórmula màgica de l’èxit. A Sineu, fins llavors, la nit havia dominat l’àmbit de l’oci juvenil durant anys. Els dinars de germanor havien suposat, en aquest camp, una innovació. Les lleis que marcaven les eixides d’esbarjo nocturn prenien tot un altre sentit, quan s’anava de marxa de dia.

A partir del segon any -l’agost de 2005- es congria entorn al bessó original dels creadors de la festa un necessari grup d’organitzadors, amb la voluntat de donar cos i qualque casta de sentit a la joiosa rebuda de lo Much de Reig. (A partir de l’any 2011, aquest grup s’autoanomena Muchal Foundation)⁵ El grup és obert i es convoquen diverses reunions per a fer pluja d’idees. Bàsicament, es defineixen en aquell primer intent de posar ordre, tres moments estel·lars: el ritual d’invocació del bou, l’arribada al poble i la rebuda a la plaça del Fossar. La suma i resta d’elements, tants com ha estat convenient, han configurat el programa actual que es compon dels següents actes:

LA ROMERIA. El puig de Reig està a devers tres quilòmetres de distància del nucli urbà de Sineu. De qualque manera, els acòlits del Much s’havien de traslladar fins al lloc on, de cap a cap d’any, la llegenda diu que s’amaga la fera. Si bé és cert que els primers anys el transport anava a compte de cadascú, aviat es va aprofitar l’avinentesa que l’estació de ferrocarril de Sant Joan estàs dins el terme municipal de Sineu, just a la mateixa altura on s’alça el puig. Els viatges en tren varen ser habituals -se sincronitzava l’inici de la Mucada amb l’horari del servei- fins a la clausura, l’any 2012, d’aqueixa estació rural. Des de l’any 2008 s’ha incentivat la partida cap al puig mitjançant vehicles «de tota casta i faiçó», amb la condició que es presentin «amb el degut ornament en senyal de festa i joia».

 

LA INVOCACIÓ. Aplegats tots els mucaires més matiners just on el puig comença a enfilar-se, es canten els «Goigs a lo Much de Reig» o «Himne de la Mucada»⁶. Seguint la rondalla, s’hauria d’invocar el bou amb les tres (o set, segons quina sigui la versió) voltes arredor del puig amb la boca plena d’oli. La cosa no hauria estat gens pràctica. Amb diferents provatures i variacions al llarg dels anys, la invocació actual és el resultat de la confluència de dues rondalles que tenen el puig de Reig com a escenari. Una és la ja explicada llegenda del tresor amagat i l’altra és la que conta que hi hagué una batalla a estirades de corda entre els moros i els cristians, els primers estiraven des de dalt del puig de Sant Nofre i els altres des del cim del puig de Reig⁷. Actualment, s’invoca lo Much de Reig amb una batalla d’estirades de corda, entre dos grups -els Moros i els Cristians- amb la boca plena d’oli. No guanya el bàndol que tomba l’altre, sinó el que té més participants que aguanten l’oli dins la boca en acabar la batalla. Del grup guanyador, un grapat de voluntaris tenen dret a sotmetre’s a una prova física, normalment relacionada amb la potència pulmonar, com per exemple el llançament d’ous de guàtlera amb la boca, el guanyador de la qual serà qui tocarà el corn que anuncia la fi del ritual i la sortida de lo Much de Reig del seu amagatall.

EL PREGÓ. A imatge i semblança de qualsevol festa patronal, la «festa feta de festes» havia de tenir, per força, el seu moment de pregó i el seu pregoner o pregonera. Els pregoners, personatges escarnits o inventats, han estat de tota categoria i temàtica -una fallera xativina, la cabra de la sopa, la sibil·la o na Joana Menos (antagonista del Joan Mas de les festes de la Patrona de Pollença)-. Han estat memorables els pregons compostos pel sineuer Rafel Amorós (Sineu, 1980) qui, amb el seu llenguatge i humor càustic, ha marcat part de la identitat d’aquesta festa⁸. El pregó es diu des d’una de les finestres de l’ajuntament. La característica placeta que s’obre davant l’edifici s’omple cada any de jovent. L’eufòria és absoluta. La festa assoleix un dels seus moments estel·lars. L’espera del pregó s’harmonitza amb música pels altaveus, pels quals sona indefectiblement l’»All you need is love» dels Beatles -sovint s’usa l’expressió All you need is Much. La placeta vibra. Apareix el pregoner, diu el pregó i tot seguit arriba lo Much de Reig. Actualment, va precedit del Tabaler del Much (inspirat en el Tabaler de la Patum) i acompanyat per una comparsa d’antics muchs i muques. El Much ha de donar el toc de sortida de la festa. Amb l’acompanyament musical del mític «Barcelona» de Freddy Mercury i Montserrat Caballé, llança una fletxa (record de la que va encendre el peveter de les Olimpíades del 92) i fa travessar la placeta a un ànec Lucas en ala delta que impactarà sobre un globus -és la interpretació que es fa de la festa de la «Baixada del Corb» celebrada per Sant Antoni a Mancor i a Son Servera-, l’explosió del qual clou l’acte «institucional».

L’ENCÉRVOL. Una plaça davant un ajuntament plena de gent que celebra una festa, a migdia, ens remet a la imatge de la plaça Consistorial de Pamplona el dia del txupinazo. Per això, des de l’any 2011, se celebra un encierro a l’estil pamplonès passat pel filtre mucal. Una bèstia de peluix amb banyes de cérvol, és empesa sobre un cotxet pels carrers cèntrics del poble, entre l’ajuntament i la plaça de l’església, passant pel carrer Major. Els corredors, vestits com els dels famosos Sanfermines i les ikurriñes són el contrapunt colorístic al rosa dominant de la festa, i continuaran, durant els actes del capvespre, trencant amb el blanc, vermell i verd la uniformitat cromàtica del públic.

 

L’ENQÜENTRO. Havent dinat, es reprèn l’homenatge al bou Much. El dia de Pasqua, és tradicional als pobles de Mallorca la processó de l’Encontrada de Jesús i Maria. A partir d’aquest acte litúrgic, ben conegut pels sineuers, que l’anomenen popularment «s’enqüentro» es va recrear la versió per a la Mucada, l’encontrada entre el Much i la seva companya, la Muca. La paròdia a les processons s’entrellaça amb la paròdia als elements de les figures de les festes tradicionals més arrelades com els cossiers, els cavallets, les àguiles, els caixers de Menorca… Les comparses s’agrupen entre les que acompanyen el Much i les que acompanyen la Muca. Amb el mateix escenari en què se celebra l’encontrada de Pasqua, a la plaça del Fossar, els dos personatges avancen enrevoltats del seu seguici, amb música de xeremies i de la Banda de Cornetes i Tambors integrada per antics components que, temps enrere, actuaven a les processons de Setmana Santa. Much i Muca es fonen, finalment, en una abraçada i la festa es desferma en tots els sentits.

ELS JOCHS FLORALS. Són anomenats així els actes festius, assimilables a jocs tradicionals de festa que se celebren en honor a lo Much de Reig. S’ha de dir que el seu nom no té cap pretensió d’esdevenir concurs literari, tan sols és fruit del mateix joc d’usar noms amb reminiscències antigues i arnades, de gran sumptuositat. Un dels vestigis dels Dinars de Germanor anteriors a l’aparició del Much, és el jaleo amb mobylette que es feia -es fa- dins el bar de Can Castell i que descriurem més endavant. També dins el mateix bar va néixer el «Patinatge Artístic Magic Mistol Tour«, pel fet que durant l’estada del jovent dins el cafè, el trespol quedava tot banyat pel continu vessament dels tassons de beguda, cosa que qualcuns aprofitaven per a tirar-s’hi de panxa lliscant de part a part del local. Aquesta activitat improvisada i poc o gens aprovada pels amos del local, va derivar en el desplegament d’una lona de plàstic ensabonada al carrer, sobre la qual els principals personatges del seguici mucal i tot el públic que s’hi presti es tiren de panxa.

FI DE FESTA. En fer fosca, toca el punt de clausurar la festa. Durant els Jochs Florals, a la plaça del Fossar hi ha una xaranga que la recorre, anomenada la Much-xaranga, i un discjòquei que posa música, especialment temes d’aire retro, per a amenitzar la festa. El discjòquei, conegut com Peptrònik, Pep Toni Feixas, tenia el costum d’acabar les nits d’actuació amb el conegut «New York, New York» de Frank Sinatra. Això va inspirar el final de festa, en què mentre sona aquesta melodia s’encenen centenars de bengales, al temps que Much i Muca s’acomiaden del públic present.

 

El seguici de lo Much de Reig durant l’Enqüentro

La quantitat de personatges i d’elements inspirats en les festes populars de l’entorn dels participants, ço és, les festes populars de referència dels joves d’entre devuit i quaranta anys, són una de les senyes més identificatives de la Mucada. La introducció de nous elements i personatges sempre ha respost a la voluntat de qualque grup d’integrar-se en l’execució dels actes que formen la festa. Tots els elements són, doncs, manllevats d’altres festes més o menys conegudes, tant del mateix poble com de fora i interpretats amb una particular visió sarcàstica del protocol i de l’estètica formal de les celebracions tradicionals.

EL MUCH I LA MUCA. Són els elements centrals de la festa. Els dos personatges estan inspirats en els caparrots o caretes de dimonis de moltes festes de Mallorca. S’hi barregen elements antropomòrfics amb altres que els fan bou i vaca. De qualque manera, també evoquen un minotaure mascle i una minotaure femella. L’acte central de la colla és l’Enqüentro. Els dos personatges principals de la festa, conviuen en matrimoni. Se’n va celebrar el casament durant les festes de Sant Marc de 2007 (patró de Sineu). Fruit d’aquesta unió, es va crear -hauríem de dir que va néixer- un nou personatge, el Muquet (un ninot amb faccions mucals que va amb cotxet d’infant). Much i Muca, des de l’any 2008 canvien de portadors cada dos anys. La selecció de qui porta les màscares es feia primerament amb proves de perícia mitjançant jocs tradicionals (trencadissa d’olles, botar amb corda, etc.). L’any 2016 es varen convocar les primeres Eleccions Muquicipals, en què els sineuers poden triar la parella que interpretarà el paper de Much i Muca en el bienni següent⁹.

EL CAIXER EN MOBYLETTE. Ha rebut i rep diversos noms: caixer senyor, caixer rural i caixer Freddy, en clara referència als caixers menorquins. El manlleu però no només és a les festes menorquines, ja que el seu origen és la Festa del Motoret que feia anys que se celebrava al pub «6 Kaires» de Llubí, durant les Festes de Sant Feliu¹⁰. De fet, juntament amb els dinars de grup, és l’únic element anterior a la Mucada que s’ha mantingut i l’hem de considerar com a precedent de la gènesi d’un argument per a l’horabaixa de gresca. El caixer, que colca amb un mobylette, entra al bar de Can Castell on se simulen els jaleos menorquins.

EL PAL·LI DEL MUCH. A partir del segon any, el Much apareix sota un pal·li als actes principals (especialment durant la invocació, el pregó i l’Enqüentro). És un element present a una de les festes més popularitzades els darrers anys, organitzada per la penya El Cosso a la vila de Felanitx, especialment per les imatges que ofereix cada any de polítics passant sota el pal·li, a gust o a disgust seu, el dia de Sant Agustí. El pal·li, de fet, és l’element sota el qual els membres de la penya passegen pel poble el seu «element aglutinador», la quica embalsamada. Un element reservat pel ritual catòlic per a la sagrada forma, que és parodiat a Felanitx i a Sineu amb el cobriment dels esperpèntics protagonistes de les festes de la jovenea.

ELS MANOLOS. Els acompanyants del Much, la Prohomonia de Damos d’Honor, altrament coneguts com els Manolos, són sis homes disfressats amb caretes de dimoni i vestit de ballarina de ballet clàssic. L’element de sis dansaires masculins amb vestits que evoquen la feminitat és prou conegut a Mallorca en la figura dels cossiers. De nou, trobam una altra referència directa a les processons de Setmana Santa, en concret a la del Divendres Sant de Sineu, considerada no fa molts d’anys una de les més populars de Mallorca. La Prohomonia de Damos d’Honor és un nom que fa referència a la Prohomonia de la Sang i a les Dames d’Honor de Nostra Senyora de la Soledat, popularment conegudes com a Manolas per la característica vestimenta femenina de rigorós dol amb lligadura i vel fosc que llueixen les confraresses.

LES EGÜES FUFES. Dos homes amb un cos de cavallet passat a l’alçada de la cintura. Dels cavallets se’n destria clarament el cap, treballat amb una tècnica similar a la resta de caretes i caparrots, del cos, que està fet de paperí de colors. Fan referència als cavallets de Felanitx, emperò la font d’inspiració per a elaborar i introduir aquesta colla és a les illes Canàries, concretament en els Cavallos Fufos de Tazacorte (La Palma). Els cavallets de Tazacorte tenen, segons sembla, el seu origen a Cuba i són l’element que porten els dansaires, fets de canya i decorats de paperí de colors. La seva incorporació, fruit de la casualitat, fou per l’impacte que causaren a la Mostra de Cavalleries Festives de Tarragona (dins la XXIII Mostra de Folklore Viu, setembre de 2005) a l’imaginaire mucal Miquel Tugores, que hi participava acompanyant amb les xeremies el grup de cavallets de l’Escola de Música i Dansa de Malloca. Des del primer dia, es va concebre el seu paper com a acompanyants d’honor de la Muca.

L’HOME ME. Personatge inspirat en l’Home del Be de Ciutadella, abillat amb dues pells d’ovella peludes, una per davant i una per darrere, una careta que li cobreix la part superior de la cara i una gorra peluda de l’exèrcit de l’antiga URSS. Porta, habitualment, un peluix a becoll. L’home me, juntament amb el caixer del mobylette, són personatges que també canvien cada dos anys de portadors. La selecció es fa amb jocs tradicionals que es juguen per parelles. Per exemple, el caixer és elegit mitjançant el joc de l’anell o «l’ensortilla» menorquina, cavalcant damunt el llom de la parella de joc.

LA CONFRARIA DE DONANTS DE SUC. El tema principal de l’Enqüentro, com hem dit, és la processó de l’encontre de Jesús amb la Verge Maria, el diumenge de Pasqua. L’any 1994, es creava a Sineu la Confraria dels Donants de Sang, que, de llavors ençà, participa tant a la processó del Divendres Sant com a la del dia de Pasqua. Fou amb aquest referent que, l’any 2010, Sebastià Perelló (Sineu, 1979) proposà de crear la versió mucal de la confraria. El «suc», a Mallorca, es refereix a les begudes alcohòliques, especialment als licors. Es vesteixen amb capell de palla amb flors, capes roses i una espècie de roquet amb randes fet a partir de cortines de bany. Porten una figura sobre un pas, anomenada Rock & Much que consisteix en un ninot, amb careta de Much, que balla i toca la guitarra a ritme del «Beat it» de Michael Jackson.

L’ÀGUILA IMPERIAL DE POLLENTIA. Primerament integrat dins els Donants de Suc, actualment emancipat i constituït per si sol en un dels personatges més aclamats, l’abanderat, ésser d’indescriptible disfressa, encapçala la comitiva del Much sostenint la bandera i lluint el color rosa com a ensenya principal de la celebració. L’interpreta de forma inigualable en Jaume Aguiló Xifoner (Sineu, 1980). El fet de dur unes ales, vestimenta femenina i, especialment, les nombrosíssimes joies de bijuteria que carreguen el personatge, fan pensar en les àguiles de Pollença, duet femení de dansaires que surten, juntament amb sant Joan Pelós, per la processó del Corpus, encara que, això sí, es va decidir emprar el nom de l’antiga ciutat romana de Pollentia (siuada a l’actual Alcúdia) i afegir-li, per aquesta referència a la Mallorca romana, el qualificatiu imperial.

LES MERAVELLES. S’ha dit que l’entrada de les dones a la festa generà l’impuls que l’ha arribada a convertir en un referent de les festes d’estiu més populars. Les al·lotes, s’han organitzat de forma que cada any han acolorit el seguici particular de la Muca amb disfresses, comparses, passos, etc. De fet, això ha generat un sentiment de grup evident entorn al personatge de la Muca. Les Meravelles, d’ençà que participen en la festa, fan dinar de grup i, fins i tot, les més properes a qui interpreta la Muca, l’acompanyen durant pràcticament tot el dia fent-li molta d’alulea.

Seguint l’esquema de paròdia de processó, els anys han aportat noves colles al seguici, com la formació musical formada per antics membres de la Banda de Cornetes i Tambors de Sineu (fundada els anys seixanta del segle passat), vestits amb la mateixa estètica pueril-militar de la banda des dels seus inicis fins als anys 2000, i més recentment, s’hi han incorporat, per raons també de logística (l’aglomeració de públic requereix que qualcú faci espai) la Germandat de Cavallers Legionaris «Don’t Much Drunk«, que han fixat com a objectiu de la seva paròdia, els pintorescos militars espanyols de la Legión.

Elements de popularització

La Mucada, amb els anys, s’ha convertit en una festa popular oberta en el sentit que tothom és lliure de participar-hi amb aportacions de tota casta. La senzillesa de les disfresses, dels elements que apareixen a cada edició (banderes, passos amb imatges icòniques, decoració dels espais…) mitjançant estris comuns (graneres, teles reutilitzades, cortines de bany, pals de cortina, etc.), tot i que són produïdes fonamentalment per l’organització, són fàcilment a l’abast de qualsevol qui tengui ganes d’interpretar un personatge o d’integrar-se en qualsevol dels actes de la Mucada. D’aquí, per exemple, nasqueren els Mucorristes, que es cuiden de «controlar» l’aigua durant el joc de la lona ensabonada amb una estètica de socorrista mucal. Quant a això darrer, han estat importants les accions que han ajudat a escampar la implicació fora del nucli de la Muchal Foundation, com els Tallers Mucals dirigits als infants, amb el propòsit de fer la decoració que es penja als fanals dels espais on es desenvolupa la festa, més o menys, una setmana abans de dia 14 d’agost. Aquests tallers foren a iniciativa d’un grup de mares, encapçalades per Joana Maria Antich (Sineu, 1974), i actualment són coordinats per dos membres de la Muchal Foundation, Miquel Tugores i Rosa Mascaró (Palma, 1978). S’hi han elaborat paracaigudes de peluixos, molinets de vent, banderoles, fanalets, etc. També, per altra part, s’han fet crides, amb notable èxit de resposta, a decorar balcons que, amb els anys, ha derivat en la decoració de carrers sencers amb temàtica de la Mucada. El fet de decorar un vehicle o un remolc per anar al puig de Reig, implica gent de totes les edats; ja no és una iniciativa exclusiva del grup organitzador ni dels joves.

Totes les edicions de la festa han estat finançades per la venda sobretot de camisetes i d’altres productes relacionats (polseres, pòsters, adhesius, clauers, tassons, etc.). Habitualment, els ingressos han superat les despeses. De l’any 2005 ençà, que es va decidir, l’excedent es dona a entitats que facin feina de forma altruista per a fins socials. Actualment, el donatiu es reparteix entre l’àrea de Benestar Social de l’Ajuntament de Sineu i diverses ONG mallorquines o gestionades per gent de Mallorca.11 La doble vessant festiva i solidària, creim que genera certa afecció vers l’organització de la festa, i contribueix, en part, a expiar la imatge frívola que comporta l’alcohol i la disbauxa.

La projecció exterior -fora del municipi- de la Mucada ha pres diversos camins. A part de l’evident fet d’haver passat de boca-orella entre milers d’amics i coneguts dels mateixos sineuers, s’han de destacar les aparicions en premsa i a les xarxes socials. Des de l’any 2005 apareixen notícies a la premsa escrita d’àmbit insular (diaris i revista Sa Plaça). Inicialment, les notes de premsa s’enviaven des de la mateixa organització, aquest fet formava part del joc mateix de la festa. Seguint la lògica de la imitació de les festes d’arrel tradicionals, també havia de ser publicada la notícia de la celebració anual de la Mucada. L’aparició a la ràdio i televisió insular IB3, i al Telenotícies de TV3 i tot l’any 2015, n’ha estat el principal mostrador més enllà de la frontera del municipi generant, en gran mesura, l’efecte crida. L’inici d’ús de xarxes socials -Facebook, Twitter i Youtube- ha coincidit amb els anys d’auge de públic. La imatge acurada gràcies a les creacions del ja esmentat Pere Joan Oliver, grafista, i el fotògraf Macià Puiggròs (Sineu, 1975) en els cartells d’anunci, fotografies publicades a la xarxa i vídeos¹² editats pel conegut divulgador de les festes populars José Juan Luna Potti, han estat la cara més visible i exportada fora del municipi.

L’humor és el leitmotiv de la Mucada. Absolutament tot es fa des de l’òptica de l’humor, des del moment de planificar-ho fins a l’execució de cada acte del programa. El ridiculisme, l’exageració i l’escarniment són presents a cada instant. Aquest esperit humorístic i punyent, creim que ha posat la festa a l’abast del gran públic, en el sentit que tothom hi pot trobar la gràcia a partir d’elements que fàcilment pot reconèixer i que sent com a propis i tot.

La Mucada ha esdevingut un element més de la identitat sineuera. La icona del perfil del caparrot del Much amb el lema «I [love] Much«, a imitació del famós «I love NY«, o el color rosa de les camisetes han esdevingut identificadors de la idiosincràsia festiva sineuera, tant o més que l’alfabeguera de les festes de la Mare de Déu d’Agost o els caragols que es mengen per Sant Marc. L’orgull de tenir una festa estèticament inigualable i que ha aconseguit l’objectiu d’equiparar-se a altres festes d’arrel de reconeguda fama, ha contribuït, com pocs altres esdeveniments, al sentiment de pertinença a un poble capaç de ser referent, almanco per un dia, quant a originalitat i bulla generalitzada.

 

La massificació

La Mucada ha tengut un èxit ascendent sense que hi hagués cap planificació amb aquesta finalitat. L’èxit i les aglomeracions han arribat i ja són aquí, sense haver-los cercat a consciència. Sí que s’ha de dir que s’han fet passes per a popularitzar la festa, és a dir, que no es reduís només a la celebració exclusiva del grup inicial i que el transcendís, fins que es convertís en festa del poble de Sineu. De fet, forma part del programa de les Festes d’Agost des de l’any 2010. A cavall de l’auge ha arribat, especialment des de les tres darreres edicions, el fenomen que darrerament es denomina «massificació de les festes populars»¹³. La massificació mai no s’escapa d’adquirir un sentit pejoratiu, perquè sol dur efectes indesitjables com la brutor als carrers (residus o miccions fora dels serveis instal·lats amb aquesta finalitat), dificultat d’accés durant els actes (aquest punt ha estat prou ben limitat en el nostre cas, gràcies a l’amplitud dels espais on es desenvolupa, tot i que ha afectat greument l’acte del jaleo dins el bar de Can Castell, com és obvi), possibilitat de produir-se incidents relacionats amb les bretolades o el consum abusiu d’alcohol, etc.

Fins ara, l’organització de la Mucada no ha fet canvis dràstics quant al control de la massificació. No hi ha hagut sensació que la massificació hagués malmès la festa, encara que és un temor latent en les darreres edicions. La col·laboració amb l’Ajuntament a l’hora d’aplicar mesures de seguretat (policia local, Protecció Civil, elaboració d’un Pla d’Autoprotecció, ambulàncies…) o el foment de l’ús de tassons reutilitzables (campanya que ara assumeix totalment el consistori i que cobreix tots els actes de les Festes d’Agost) han estat, de qualque manera, passes lògiques que s’han hagut de fer davant l’obvietat de la gran afluència de gent. Tot i així, un dels efectes que genera certa preocupació i que, tard o d’hora, s’haurà d’envestir és l’impacte de la Mucada sobre les Festes d’Agost. En definitiva, la massificació ha estat fins ara ben assimilada dins la festa i no s’hi han produït greus modificacions que l’hagin desvirtuada, cosa que pot dur qualsevol celebració a morir d’èxit. En canvi, sí que la irrupció de la Mucada, com a festa consolidada, ha provocat una alteració important dels actes de les Festes d’Agost de Sineu, tal com fins fa poc eren celebrats. Dia 14 d’agost és el dia de la revetla i a mitjanit són habituals els focs artificials (acte pròpiament anomenat revetla a Sineu) i actuacions musicals amb ball a la plaça del Fossar (anomenada al poble i arreu de l’illa amb el castellanisme verbena). El fet de coincidir amb la jornada de la festa en honor a lo Much de Reig ha produït una forta davallada de públic als actes de la nit, especialment a la verbena. Aquesta coincidència de data comporta bastants de problemes logístics a l’Ajuntament com ara neteja, seguretat… a més de constatar, any rere any, el desinterès o, més exactament, la indisposició física del jovent per assistir a un dels actes que genera més despeses de les festes. Actualment, la Muchal Foundation considera inamovible la data de la seva festa, cosa que ara per ara l’Ajuntament ha hagut d’assumir¹⁴.

No debades, la Mucada s’ha apropiat d’un espai que no existia, dins unes festes populars en què el jovent trobava que mancaven elements que veia a altres pobles i ha esdevingut patrimoni de la sineueritat. Per això va sorgir la Mucada, rere el solc del pur sentit de la festa d’arrel. «El Much és poliuretà i pintura. El difícil no és fer el Much, sinó crear la màgia que l’envolta». Aquesta sentència del prolífic creador d’imatges i éssers mucals, Miquel Tugores, és prou eloqüent per a explicar el que s’ha aconseguit i la percepció dels que hi participen. Som conscients que hem vist néixer una festa del no-res, la seva continuïtat depèn ara dels sineuers. El dia que perdi l’interès o el sentit, en marcarà la data de defunció. Sense fer-ne cap drama, perquè també hem après que si ho necessitam, podem tornar a començar.

NOTES:

 

1. 1. MATEU, Margalida. «L’eclosió de les neofestes a l’interior de Mallorca». Ara.cat, 16 d’agost de 2016. Llegiu-ho aquí.
   2. PICH I ESTEVE, Marcel (2015). «La festa popular: conceptualització i noves experiències». [Assaig publicat en línia per l’autor]. <http://marcelpich.blogspot.com.es/2015/09/la-festa-popular-conceptualitzacio.i.html> [Consulta: 4 de gener de 2017]
   3. ALCOVER, Antoni M. (1985). Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó. Tom XXIV. 6a. edició. Palma: Moll, p. 31-32.
   4. Es pot veure a internet un vídeo de la presentació amb el títol «Records dins un calaix de Sineu… Com sorgí ‘el Much’?, gravat per Maria F. Gervilla, al portal Youtube: <https://www.youtube.com/watch?v=OandGmEjoso> [Consulta: 4 de gener de 2017]. (Vídeo adjunt a aquest article de TotPla).
   5. Referència irònica a l’expatrocinador del Futbol Club Barcelona, la Qatar Foundation.
   6. L’any 2010, per a la difusió dels «Goigs a lo Much de Reig», es tragué un CD, autoeditat, titulat Vabbé fer un rot. Much in concert, amb diverses versions arranjades pel músic Pep Toni rubio. La lletra és de Miquel Tugores, amb el pseudònim de Lo Cavaller del Trau, i la música és una tonada popular mallorquina coneguda com «El sen Pirris».
   7. VALRIU, Caterina; VIBOT, Tomàs (2005). El rei en Jaume I: Un heroi històric, un heroi de llegenda. Palma: La Forada, p. 153. [Es recullen dues versions de la batalla de moros i cristinas al puig de Reig, emperò no s’hi esmenta la corda; quant a l’adopció d’aquesta versió, no es recorda si arribà als organitzadors per transmissió oral].
   8. Se’n va enregistrar un amb motiu de la gravació del CD Vabbé fer un rot. Much in concert.
   9. En total, fins a l’any 2016 ja hi ha hagut sis colles diferents de Much i Muca: Toni Florit (2004-08) i Magdalena Genovart (2006-2008), Maties Ramis i Antònia Ferriol (2009-10), Amador Gacias i Antònia Romero (2011-12), Joan Toni Barceló i Margalida Barceló (2013-14), Biel Gacias i Aina Ramis (2015-16). La parella electa per al bienni 2017-18 són Pere Joan Jaume i Aina M. Galmés.
   10. BATISTA, J. «Llubí celebra ‘sa festa des motoret'» [En línia]. Última Hora, 1 d’agost de 2011. <http://ultimahora.es/noticias/part-forana/2011/08/01/47207/llubi-celebra-sa-festa-des-motoret.html> [Consulta: 4 de gener de 2017].
   11. MUNAR, Joan. «Donatius de la Mucada» [En línia] Díngola. 25 de setembre de 2016. Llegiu-ho aquí. L’any 2016 s’han donat 8.500 euros per aquest concepte.
   12. Canal de Youtube «Much de Reig«.
   13. «Much 2013: quants vàrem ser?» [En línia] Díngola. 19 d’agost de 2013. Llegiu-ho aquí.
   14. L’any 2013, que dia 14 d’agost va caure en dimecres, dia de mercat a Sineu, hi hagué un fort enfrontament entre organitzadors i Ajuntament, perquè el batle pretenia que es canviàs de data. Finalment, l’organització va reajustar els horaris per evitar col·lapsar el poble a migdia. L’any 2016, es va canviar la data de la prova ciclista Memorial Francesc Alomar, amb un historial de més de trenta edicions, cosa que fins llavors no s’havia fet mai.

 

• • Aquest article fou publicat a:

MUNAR, J. (2017). «La festa de Lo Much de Reig explicada a fora poble» dins RAMIS, A. (coord.) XXXIV JORNADES D’ESTUDIS HISTÒRICS LOCALS. El patrimoni immaterial. Entre la revisió i la descoberta. Institut d’Estudis Baleàrics. 261-277