El savi manacorí, Rafel Perelló, ens acosta aquesta setmana una entrevista a Maria Vila Ramis, de Can Viles (Llubí, 1926-2020) va ser una dona sàvia. Va viure prop d’un segle i de coses per contar en tenia una catefa. Menjar, tradicions, curanderos… i la guerra maleïda.
— Molts resaven un parenostre quan enfornaven el pa perquè el pa sortís bé de tou…
— Quan enfornàvem el pa passàvem un parenostre, dèiem “un parenostro a sant Blai, que no no mos falti es pa mai”. Si el pa ens queia en terra, el besàvem… quan posàvem el llevat ma mare deia “pensau a fer la creu en el llevat”… Per no fer-nos talls en segar, ens senyàvem; en nom del pare, nom del fill, i una Avemaria…
— Hi ha diverses creences populars referides als llamps…
— Com feia llamps tot d’una apagàvem el foc de la xemeneia, deien que els llamps van al foc. Un dia nosaltres estàvem assullanes, davall el porxo, que teníem un calderó en el foc. Idò un llamp va pegar devora i no ens va matar perquè Déu no va voler, i això va ser per mor del foc…
— Dèieu o deis qualque oració quan fa llamps, vós?
— Sí. “Santa Barbara va pel camp amb la llum de l’Esperit Sant, el Bon Jesús li va dir ‘Bàrbara, que és que fas aquí?’ Tres niguls veig venir, un de llamps, un de trons i un de mala ventura, passau-me allà a costura, que no em fer a mi ni a cap criatura”.
— Hi havia gent que resava perquè plogués…
— Sí. Madò “Pollera” venia a aquesta creu (de terme), s’agenollava, deia una oració a aquesta creu per demanar aigua…
— Les matances significaven una gran festa per als infants…
— Feien sopes matanceres, eren mel! Els al·lots enrevoltàvem el poble, tocàvem castanyetes i cantàvem cançons el temps de les matances, em recorda de les cançons: “A matances som anada i m’hi he campada bé, l’any qui ve hi tornaré si no som morta o casada”. Em recorda d’una altra: “Jo som a matances a cal tio Toni, han mort un dimoni, n’han fet camaiots, Jesús i Maria, que n’han fets de pocs!”…
— Com era abans la relació entre pares i fills?
— Els al·lots creien els pares, llavors no es posaven en la conversa. Els meus pares eren pares de retxa (pares estrictes, intransigents). Llavors no et donaven ni una ditada de mel. Una comparança: si venia qualque home per a xerrar amb ma mare o mon pare, ens feien senyes i fugíem de cop, nosaltres, infants, ja ho sabíem que com venien visites nosaltres havíem de fugir… si arribàvem tard quan tocaven les avemaries, ens donaven una aparrussada forta (una atupada)… ara no escolten son pare ni sa mare!… Hi havia al·lots que ajudaven als pares i els vespres anaven a repàs, pagaven a una persona sabuda o un mestre… En temps primer tothom anava per la retxa. Si sorties del solc, aviat et signaven… el temps de garbes els germans Ferraguts varen robar garbes i els aglapiren amb les garbes. Els feren passejar per tot el poble. La gent deia: “Ho has vist? Els has vists als germans Ferraguts? No me’n puc avenir, no, i pareixien condrets!”… A ca nostra teníem un hort de quatre quarterades, jo ajudava ma mare perquè érem set germans, llavors els matrimonis tenien una bona nierada (molts de fills). Jo pastava dues barcelles, eren dotze amuts! (almuds). Tenia un germà, en Rafel. Ma mare li deia: “Rafel, ajuda a na Maria!”. Aviat em feia renou (protestava) perquè la pasta s’enganxava pels pèls dels braços i l’esmussava…
— Diverses persones empeses d’anys m’ha contat que abans només tenien una bombeta elèctrica o dues per a tota la casa…
— Llavors només teníem un cable llarg amb una “bombilla” a un “enxufe” i atura’t! No és com ara que tenen llum pertot…
— Anàreu a collir oliva, vós?
— Tenia setze anys, anàrem a Muntanya (anar a Muntanya: anar a la serra de Tramuntana). Collíem olives a Bàlitx d’Amunt, només nines. A Bàlitx els faltaven dones perquè les dones que havien llogades es varen desdir. Mon pare era molt amic de l’amo de Bàlitx. Ve a veure mon pare, li diu “Què et penses! Les dones s’han desdit, jo havia pensat si les teves filles, na Maria i na Xisca voldrien venir a arreplegar oliva”. Mon pare li va dir “no passis ànsia”. Ens varen enviar a Muntanya amb un peu darrere s’altre. Guanyàvem quatre pessetes cada dia, ara pensa! Havíem de collir olives ben acalades tot lo sant dia. Pastàvem els diumenges. Feia una fretada, a Bàlitx, pensau que llavors feia més fred i plovia més, hi havia tots els bassiots gelats, que feien aquell vidre (de congelació). Collíem oliva de quan sortia el sol fins a sol post. Just just veure-hi ja érem al tall. En veure-hi ja havíem d’ésser assullanes on teníem el tall. Un pic cada quinze dies mullàvem pa torrat amb oli dins la tafona… cada diumenge anàvem a missa primera a Sóller, a peu! A Sóller hi havia dues cases que feien matances, ja hi havia molt de trull de taronges, a Sóller. El vespre, segons com anava l’orgue (segons les circumstàncies o l’estat anímic) passàvem el rosari…
— Anàveu a la mar després de batre?
— Sí. Com havien acabat de batre s’ajuntaven tres o quatre veïnats i anaven a la mar. Tornàvem el mateix dia, nosaltres anàvem a Can Picafort, que era el més avinent, amb els carros… el temps de messes berenàvem de sopes escaldades… En temps de messes n’hi havia que anaven descalços perquè no s’esquinçassin les espardenyes, les espardenyes eren de sola d’auto… a Lluc hi anaven amb carro, era com una bauxa grossa. Jo he anada a Lluc a peu per complir una promesa…
— Quines bromes carregades feien un temps? (broma carregada: broma molt desagradable)
— Eren molt animals, llavors no tenien regit (no tenien mesura), s’amagaven devora el cementeri, esperaven que en passàs un que anàs a festejar i li feien por. Un, des regiró es va estormeir (es va acubar)…
— Molts no sabien llegir ni escriure…
— Assuquí hi havia dues dones d’edat que no coneixien les lletres, adesiara venien, li deien a ma mare: “Francisca, na Maria per on para? Que és per aquí?” Ma mare deia: “Què ha estat?”, deia “venia si na Marieta em volia llegir rebuts”. Aquestes dones no sabien ni la A ni la E…
— Estic ben segur que vós que heu esclovellat molts anys, sabeu molts de remeis medicinals populars. Me’n podeu dir qualcun?
— Com teníem angines ma mare agafava cucs de terra, aquests cucs que es fan dins la humitat. Idò posava aquells cucs dins una bosseta de roba, amb segó, tot dedins, cucs i segó, i aquella bosseta fermada pel coll. Jo era molt perseguida d’angines… Pels cucs ens donaven ruda… Si pegàvem un cop, coques d’herba barbera. Trepó per a les morenes, trepó bullit… Aquí hi ha una dona de Sineu que lleva el mal blanc (diftèria) als infants, que els metges i tot hi han anat. Li diuen madò Magdalena, viu assuquines, mulla un líquid, mulla amb el líquid dins la boca de l’infant… hi ha una dona de Santa Maria que cura l’herpes, té molta pressa (hi va molta gent)… L’amo “en Vell” comptava fics, comptaven els fics ben contats. Ell heu de creure que fugien!…
— Què recordau del temps de la guerra civil?
— Vàrem córrer unes bones quaranta hores el temps del moviment. (Córrer unes quaranta hores: passar moltes dificultats, tribulacions, revessegues). Mon pare tenia un germà qui nomia Sebastià. Era de la república i el varen tancar. El tio Sebastià havia de fer mercat a Inca, tenia aquell trast comprat, posava davant Can Ripoll. Com va ser a Inca, com va haver estès (estendre: exhibir allò que s’ha de vendre) se’n presenten dos de Llubí mateix, li diuen “Sebastià, anem amb noltros!” “Que no puc aplegar?” “No”. Se l’emmenaren cap a Sant Domingo. Mon pare era a Lloseta, l’amo en Xesc “de Son Cocó” va veure la feta i es va espitxar (partir ràpidament) cap a Lloseta i li contà a mon pare, “ha passat això i això”, li va dir “Miquel, pots fer via, el teu germà se l’emmenaven a Sant Domingo”. Mon pare va cuidar a fer el tro, va partir cap a Inca i va trobar la taula parada talment l’havia deixada en Sebastià. Va arreplegar la taula i va venir amb dos carretons i dues bísties. Ho sentiu? Això va fer, se’n dugué el carretó del tio Sebastià. Al tio Sebastià el dugueren a Can Mir, llavors en el Castell de Bellver, llavors al Cap Enderrocat, llavors a Regana, a Son Catlar de Campos. Per les festes de Nadal va sortir en el diari que tots els qui tenien presos els podien anar a visitar. Mon pare va llogar un cotxe per anar a veure el germà, el cotxe de l’amo en Toni “Reüll”, qui menava el cotxe. Partiren. Com vàrem ésser a son endret del cementeri de Porreres, l’amo en Toni “Reüll” es va aturar, diu “Miquel, veus allò? Veus aquell portal? N’hi mataren trenta, un darrere l’altre”… us en contaré una, aquesta és de TBO però és contadora.
— Contau, per favor.
— Hi havia una dona que nomia Francisca, que tenia l’home tancat a Cap Regana. Tenia un germà molt “beato”. Un dia vengué. Li diu a mon pare “Miquel, ara venia a xerrar amb tu”, “que hi ha res de nou?” “Podríem anar a veure en Toni, l’home de na Francisca”, “massa bé, massa bé” va dir mon pare. Partiren amb fosca negra cap a Cap Regana, amb bicicleta, llavors el tren no circulava tant. A mitjan camí aquell li diu a mon pare “i si anam a missa a Sant Miquel, primer?”, “anem”, i prenen cap a Palma, a missa. Com varen sortir de missa partiren cap a Cap Regana en bicicleta. Anaren en bicicleta a Palma per no perdre la missa perquè aquell era molt beat. Ara us contaré un altre pas.
— Sí, per favor.
— Qui ho va passar negre va ser un que era de les esquerres, un de Muro, l’amo en Xesc “Pujola”. Els falangistes el posaren dins un baül i no hi cabia. Els falangistes li varen dir “ja pots dir d’on vols que escapcem”, ai Déu meu!…
— A Manacor deien “solpàs” (salpàs) a la visita que feia el rector en temps de Pasqua per beneir les cases. També li deien “solpàs” a Llubí?
— No, aquí li deien “el Picansal”. Venia es rector i s’escolanet. Els donàvem panades, ja les teníem apreparades (sic). Els capellans beneïen la casa com (quan) entraven amb un salpasser (objecte per fer aspersions d’aigua beneïda)…
— Per la quaresma compràveu butlles per poder menjar carn?
— Sí. Ma mare comprava “bules”, pagava un duro per bula, llavors era pecat menjar carn. A la rectoria tenien fulles de bules. Mon pare no era gaire capellaner…